El blog de Xavier Amorós  -  ANEU A L'INICI DEL WEB

dimecres, 19 de setembre del 2018

L'impostor (2005)





L’IMPOSTOR

(apunts, esbossos i notes)





Basta un’occhiata allo specchio
per credersi altri.

Eugenio Montale. I travestimenti. Quaderno di quattro anni







1.


Quan em miro al mirall
ja no veig una cara coneguda
sinó el rostre sorrut d’un vell que em mira
mig enfotent-se, mig desconfiat.

Aquest qui és? he de concloure
que no és altre que jo
mateix perquè respon
als gestos que li ordeno.

Però no és cert: un vell m’ha suplantat.







2.

només per a mi

I era de nit i no sabia veure
quin era el lloc correcte per dormir-hi.
M’anava ajaient en un llit i en un altre
però m’incomodava alguna cosa
i vaig acabar dret al passadís.
Al passadís, a fosques, fumava, solament
per veure un punt de llum vermell i no quedar-me
desorientat, a cegues, a soles a les fosques.
I va venir a buscar-me. No em va dir
cap paraula. Només em va agafar la mà
per portar-me al seu llit, el llit que era el correcte
per passar-hi la nit i vaig dormir-hi amb ella.
Aquesta és una història real però banal
que explica la importància de ser al lloc adequat
en el  moment que toca.





3.

Cel enllustrat amb raigs de vent.
Un sol com nou. L’aire és tan fred
que respirar fa mal. Avui
camino ràpid sense observar ningú.
No puc mirar la gent que passa
tot passejant. Només cabòries
de dins de casa.







4.


Em miraré la cara
El mirall em retorna
una imatge que no acabo de conèixer.
Aquest sóc jo. Un somriure que s’insinua
en una cara que ja comença a reflectir la meva edat.
Recordo allò que diuen,
que a partir dels quaranta cadascú és responsable de la seva cara
i no em sé imaginar quina responsabilitat
es deriva d’aquesta cara meva




  
5.



Final d’hivern

i
A Vilafranca vam comprar tisores de podar i manetes de porta.
Vam comprar al viver una anglesina per al porxo del jardí.
Vam dinar sota el porxo amb un vi de Gandesa que m’agrada.
Mentre feia la migdiada, vas lligar l’anglesina a les bigues del porxo.
Esperarem les flors i després les fulles,
cada dia d’aquesta primavera.

ii
Posar oli d’hivern a la morera amb xaparra.
Podar mínimament el lledoner de la baixada.
Tapar amb més grava les marques que els senglars
han deixat al terra de l’entrada.
Plantar pèsols a l’hort.
Passar més temps al sol.

iii
Hi ha quatre capgrossos
nedant en cercle
a dintre de la bassa
però encara no he vist
cap salamandra.







6.


Dia de vent.
Tot em convida
a la síntesi.





7.


Senyor meu

Deixa’t estar d’històries:
si has pogut realitzar la transacció,
si has cobrat el diner que et proposaves,
oblida’t d’aquells danys col·laterals
que s’hagin produït. Inevitablement
de cada bé en sorgeix un mal
i a l’inrevés: de cada mal en surt un bé.
No cal que et penedeixis, ja està fet
i tens al teu poder la quantitat
convinguda. Quedes en soledat
rosegant la recança de pensar
si n’hauries pogut obtenir més.






8.


Cançó

M’escolto les paraules del vell que tinc al cap.
No vull sortir de casa. El fred ha congelat
el meu cos, les orelles, les dents, els ulls, les mans.
Desgrano lletanies i rosaris profans
sobre mi i sobre els altres, sobre el que m’ha passat.
Revisc velles escenes i, repassant, refaig
les coses que quan foren em van passar per alt.
El vell que tinc a dintre es riu dels meus afanys,
em retreu les mancances i menysprea el que he estat,
només em deixa viure recordant el passat
perquè entengui la manca de sentit d’aquest joc
ridícul i macabre, que s’acaba de cop
i que no dóna marge per reparar els errors.
Si tornés a ser jove repetiria errors
que ara em semblen estúpids, però aleshores no.
El vell que tinc a dintre és tan enze com jo
per més que em sermonegi i em faci de censor.



9.



Ja fa dies i dies que no sona el telèfon.
El veig allà, impertèrrit, aguantant totes les meves
mirades de biaix mentre faig altres coses
per no fer la impressió que espero una trucada.

Una trucada que no sigui d’aquelles d’hola bon dia,
una trucada com la del general que rep les novetats,
quan les tropes formades esperen que ell arribi
després d’haver assolit els darrers objectius.

Una trucada de la dona que finalment accepta.
Una trucada dient que m’ha tocat la loteria.

Però ja fa alguns dies que no sona el telèfon
i ja me’n despreocupo, tot i que això no evita
mirades d’impaciència cap al telèfon mut.






10.


Quan em quedo callat se m’apareixen els absents,
tots aquells que, estimant-los, per un o altre motiu
s’han quedat endarrere i ja no són amb mi.

Quan em quedo callat sovint dialogo amb ells
explicant-los perquè la vida els ha portat
tan lluny de mi. Un monòleg en va,

un costum com de foll, que em fa gesticular
i sovint parlar sol, però jo no estic sol,
jo mai no estic a soles sinó que m’acompanyen

tant si ho vull com si no, aquells que ja  no hi són
i que em retreuen severament la meva absència,
sense raó, o amb raons que no accepto.

Quan em quedo callat els absents apareixen.



11.


Com més va, més constato que la vida segueix
un pla determinat. Solament és qüestió
de saber on vols anar i adreçar-hi els teus passos.

Sóc allò que pensat, sóc allò que he menjat,
sóc allò que he volgut, sóc com m’he definit
i només és en mi la clau per desistir-hi.

I si em miro al mirall i el que veig no m’agrada,
és solament a mi a qui puc reclamar.
Inútilment, ho sé, hi ha moltes decisions

que  no es poden canviar, per més que es reconeguin
passats els anys errònies. Però deixem-ho córrer.
Només volia dir que solament nosaltres,

cadascú de nosaltres som l’únic responsable,
i no valen retrets ni laments que són cosa
dels inconscients i els febles, de nosaltres mateixos.





12.

Poetes

Aquesta gent poc avesada a viure,
amb un gust obsessiu per la paraula
entesa com a estri, despullada
de la seva innocència,
generalment entestats a parlar
de coses fosques que ningú no entén
i a ningú no interessen,
una mica pesats i vanitosos
perquè es creuen que estan posseïts pel seu art.
No són gent agradable. Però cal
jutjar-los, solament pels ben escassos
instants de connexió amb, com dir-ho, amb el geni,
els seus moments de glòria, que el comú
de la gent no trobaria que compensen
tants esforços, afanys i desenganys,
tants anys de temptejar i d’equivocar-se.




13.


Parlo en veu baixa
i no aixeco la veu
ni aixeco els ulls
per no trobar-me
amb totes les mirades
pendents de mi, la multitud
silenciosa que espera
les meves paraules en veu alta.
Ells hi són des de sempre
presos d’expectació
estupefactes davant del meu silenci
però encara atents
esperant.



14.

Canon

En un principi va ser JV Foix,
d’ell vaig aprendre les poques coses que encara sé.

Joan Vinyoli volia ser Rilke
però finalment va esdevenir Joan Vinyoli.

Espriu, d’alguna forma és el primer de tots.
Llàstima que sovint està de poc humor.

Ferrater era insolent, pretenia ensenyar-nos
com havíem d’escriure per no ser provincians.

Com a lector, sempre em barallo amb Gimferrer
però sovint acaba guanyant ell.

Possiblement hauria d’esmentar alguns amics
o ser condescendent i afegir-ne uns quants d’altres,
però, si sóc honest, no hi veig ningú.

Jo ni m’hi acosto, no cal dir-ho.

Encara que al final vacil·laria
sobre si hi incloc Vicent Andrés
Estellés.




15.



Un altre dia sense pluja.
El vent i el fred campen pertot.
Camino embolicat en un abric.
Vaig cap a la feina.
No plou.






16.


materialisme màgic

T’adones?
Havia començat l’Era d’Aquari,
l’era de l’esperit,
el final de les guerres,
el temps de la fraternitat universal,
l’edat de Déu front a l’edat
que deixàvem enrere.
Però el Déu veritable era el d’Alistair Crowey,
era Ctulhu.
L’era de l’ideal
aviat va convertir-se en un mal son.
Com vam poder, vam haver de tancar-li la porta
i persistir en l’antiga negació del transcendent
per salvar-nos del caos.






17.


Tornem-hi

Un poema és un forat que condueix
des de la realitat de la vida ordinària
a un altre lloc, definit solament
per les paraules que conté el poema.
En el millor dels casos. Un poema dolent
és un forat que no era prou profund
per arribar a l’indret que proposava
i deixa que el lector s’hi esberli el cap
o que es quedi encallat a l’orifici
imperfecte. Aquest poema no
és un poema a l’ús, és un avís
sobre els perills que pot guardar un poema
per al lector novell.




18.


El fred s’escola per totes les escletxes.
Tremolo a sota de les mantes
i imagino imatges que se m’emporten lluny.
M’adormo. El fred cedeix, suposo, i somio
fins que arriba l’hora de llevar-me.
Torna a envair-me el fred del dia que comença
i viuré glaçat durant tota la jornada
esperant només el somni que em temperi.





  

19.


A la part alta de la prestatgeria
busco els llibres de Brecht, aquell autor
que vaig estimar molt i que he oblidat.
Hi trobo aquell poema de la dona
que fa feines humils a la taverna
però somia el dia que arribarà el vaixell
que la redimirà mentre mata tothom
que la menysté. La Molly dels pirates.
Se m’acudeix que tots vivim així,
esperant aquell dia que arribaran els nostres
i impartiran justícia i ens reivindicaran.
Però he comprès fa temps
que aquells que són els meus,
un grup desgavellat i heterogeni,
no vindran mai




20.

Miri, Larsson

Miri, Larsson, les seves històries
són molt entretingudes i segura-
ment el públic restarà
bocabadat i dirà que és magnífic.

També n’estic segur que s’ho ha passat
d’allò més bé escrivint-les i que es creu
que amb això n’hi ha prou per fer bons llibres.

Però s’ha aturat mai a meditar
si tot això que ha fet és un avenç
per a vostè, per la literatura,
per al millorament del seu idioma?

Sé que aquesta objecció condueix
sovint a la paràlisi,
jo mateix ja fa temps que no escric,
que al mateix Goethe l’hauria fet dubtar,
però es tracta d’això, ni més ni menys.





21.




Creació


i
L’aprenentatge inútil d’acaronar l’aroma,
d’ensumar les paraules, de mirar melodies,
ha quedat ensorrat entre lectures seques,
al darrere d’un rostre de celles arrugades.
Però potser algun dia germinarà de nou
i em tornarà a fer alegre, despreocupat, il·lús,
com era temps enrere, abans d’haver adoptat
la meva concepció desenganyada
de tot, de tota cosa, que avui dia em conforma.


ii
Totes aquestes paraules ja no volen dir res
es queden en silenci, absortes, enganxades al paper
però ja exhaustes.
No trobo la manera d’obrir la superfície
tan llisa i uniforme d’aquest paper cobert
de no res, d’objectes falsos, per trobar
la saba  que transforma les paraules
en éssers animats, en vida veritable.


iii
El nen que descobreix les primeres paraules,
el taumaturg que descobreix el sortilegi,
 l’estranger que de sobte s’adona que comprèn la llengua nova,
el venedor ambulant que subjuga l’auditori,
aquell ociós que finalment acaba un crucigrama,
l’humorista que inventa un acudit que fa petar de riure
i jo que temptejo debades aquesta trista nota.



iv
Alguna gent em deia que havia de tenir
ambició literària, els meus escrits no eren
més que composicions escadusseres,
modestes, simples i sense volada.
No sabia què em deien. Sense haver-ho
meditat ni molt menys teoritzat
escrivia seguint només el meu impuls
sense cap estratègia ni un discurs
teòric. I això creia que era honest
i no calia més. Segurament
estava equivocat. Vaig tenir sort
malgrat la ingenuïtat me’n vaig sortir
crec que no malament. Però no obstant
només la veritat no fa una obra.


v
Quan escric sento un home que em mira per sobre de l’espatlla.
Amb una veu seriosa em diu: Perquè ho escrius,
això, no saps que ara,
en aquest temps, la paraula ha caigut en un profund descrèdit?
Aprèn a dibuixar, canta, no perdis
el temps pensant discursos que a ningú no interessen,
col·lecciona segells o, si no tens
altra cosa millor, fes art efímer
amb una esponja i un escuradents,
però no perdis temps amb les paraules.
Insulto l’home i marxa deixant-me per inútil
però s’ha dissipat la idea que volia
explicar i ho deixo córrer.







22.



Cada cop que tinc gana faig càlculs sobre el greix
que conté cada cosa que em podria menjar.
Al final, menjo allò que resulta del pacte
entre el desig i el càlcul i em sento miserable
amb una pastanaga i una llesca de pa.
I, malgrat la penúria, la meva panxa creix
un centímetre i mig cada dos anys.
Tot això és trist, tan trist, que em sembla que no es pot
escriure sobre això. Pertany a aquella esfera
íntima que no es pot mostrar. Pura impudícia.





23.



De tant en tant somio

només un tros de pell i sé que és teva,
solament unes mans que a les palpentes
busquen les meves mans,
uns cabells entre la multitud,
unes ulleres oblidades,
calces deixades entre la meva roba,
i sé que encara hi ets.






24.



Només a través dels teus ulls he conegut el món,
aquella part de món a la qual de cap altra
manera no m’hauria pogut acostar ni intentar de comprendre.
Amb tu he vist la misèria i també l’alegria de pobles de l’Àfrica,
he viscut el perill d’alguns ports d’Amèrica del Sud,
he menjat ostres clavades a la coberta d’un vaixell mercant
en arribar a New Orleans,
he imaginat els ulls de dones que oferien
el seu cos sense entendre què deien ni què hi havia al fons
de la seva mirada, i paisatges llunyans, de l’Índia o de Tailàndia.
Si el valor d’una vida es mesura pel que dones als altres,
després de tot, ara que ets lluny, recordo que m’has donat això,
testimonis directes d’algues parts del món
i d’una vida tan allunyada de mi
que no hauria pogut ni tan sols arribar a imaginar-la.



25.


El cinc
 
i
Una vida avorrida,
sense anècdotes, plana,
també sense patir. Una vida
plena de moments plàcids, sense angoixes.

ii
És per causa de la llum que el rostre s’il·lumina
o és el somriure que il·lumina el rostre
que fa créixer la llum? Avui venia
malhumorat per totes les petites agressions
del dia. Però tot s’ha suspès i solament
hi havia llum que creixia pertot.


iii
Busco trenta maneres de no dir
que avui no serà igual que els altres dies,
que avui tindré més temps per despertar-me
i posar-me content en veure créixer
la llum, fins que la feina se m’emporti.


iv
Arribarà demà
i tocarà oblidar,
no capficar-me
per no posar-me trist.
No pensis i treballa
i empeny un altre dia
i tots els que convingui
perquè torni a arribar.

v
Són els trenta minuts dels teus forats
que em posen tan content. Hi posaré
la llengua i tos els dits, la meva cuca.
Són els trenta minuts dels teus forats,
les orelles, el nas, la boca, la vagina
i el cul també. Són pocs minuts
i em posen tan content.



26.


I passen anys i els paisatges s’esborren,
escenaris dels temps deixats enrere.
Cada cop que algú mor
es destrueix l’espai que ell habitava.

Rememoro ciutats que no existeixen
i fins i tot el record sembla buit,
com un anar i venir enmig de la fosca.

Algú que se n’ha anat.

Una ciutat perduda.



27.


Perquè tenim memòria
si només ens serveix per falsejar el passat?
Si revisqués realment els meus records
no m’hi retrobaria,
veuria un noiet tímid, silenciós,
en un racó de totes les històries.

Els records només tornen per torbar-nos,
de tant en tant.
De l’experiència només val la sensació de tenir-la.
L’ensenyança és millor que l’anècdota que te l’ha procurada.
Per tant, oblida.





28.


Ideals

Totes aquelles coses que te’m feien llunyà,
les teves  fidelitats, les teves causes,
amb el temps ja no tenen importància.
Al final, només queden els homes
i les dones, despullats, front amb front,
per dir-se cruament les veritats.

I el cert és que tot allò que ens separava
ja no té cap sentit.
Però tant se’ns en dóna.





  

29.


Oriental

Llevar-me no tan d’hora,
fingir que ha estat un somni,
conèixer alguna dona.

Descendir des dels núvols,
comprovar les trucades,
deixar passar les hores.

Empassar-me saliva,
arribar tard a casa
i l’endemà tornem-hi.






30.


Qui hagi tingut la sort de viure tres dies de completa alegria,
només tres dies, pot començar a guardar una part d’alegria en el seu cos,
en alguna part del cos on s’acumuli l’alegria. L’alegria
és com el greix que es posa a la panxa quan s’ingereix de més,
és com l’oxigen que va a parar a la sang quan respirem.
Però l’oxigen de l’aire i el greix dels aliments són més fàcils d’obtenir                                                                                  que l’alegria.
L’alegria es fabrica per estranys procediments
i és rara. No s’obté sinó penosament
tot i que el cos necessita alegria com aire o aliments.






31.

Ebri de mi, sord de sentir les meves
soles paraules, resto
exhaust. Perdre aquest llast,
la meva identitat,
per no sabent qui sóc, què soc, poder ser lliure.










1 comentari:

  1. Aquests poemes formen part d'un dietari de l'any 2005. POc a poc, aniré pujant alguna obra inèdita que em sembli apta per ser mostrada.

    ResponElimina