L’HOME - PEIX
People
here used to believe
that drowned souls lived in seals.
At spring tides they might change shape.
They loved music and swam in for a singer.
that drowned souls lived in seals.
At spring tides they might change shape.
They loved music and swam in for a singer.
Seamus heaney
“Jo havia
agafat l’hàbit de mirar pel·lícules estrangeres en versió original. Com més
estranya em fos la llengua en què s’hi parlava, millor. Així podia imaginar la
història que s’adeia a les imatges i als personatges, construint un relat només
per a mi. Un dia, veient un film en finès, passades les quatre de la matinada, vaig
trobar una situació que em
va colpir. Hi havia un home i una dona en una habitació.
Asseguts en un sofà, displicentment, parlaven llargament. De sobte, l’home
es va aixecar i va acostar-se a una
peixera on hi nedava un peix. Hi va posar la mà i va treure el peix. Va saber
retenir-lo en el puny clos. El peix es remenava nerviosament. L’escena es va
centrar en la cara de l’home que mirava el peix amb estupor, fins que el va
deixar caure a terra. El peix seguia movent-se frenèticament, ara pel terra, i
l’home el mirava fixament. No puc saber com seguia l’escena. Ràpidament vaig
canviar de canal presa d’una sensació estranya.”
*
Cada dia comptava les passes
del rebedor a la porta del
carrer.
Després, mentre baixava
per l’ascensor repetia en veu baixa
una oració de frases poca
–soltes.
Mirava el cel des del portal,
si feia sol, anava a mà dreta,
i si era núvol, a mà esquerra.
Era molt important mantenir-me en
silenci
fins que arribava a dins de
l’automòbil.
Quan l’engegava deixava anar un
crit fort.
Podria dir que era un caprici,
una excentricitat,
però realment ho feia
per ajornar un dia més
l’Apocalipsi.
*
La meva
dona no era gaire afectuosa,
el seu
comportament era distant
i no se
m’acostava per acaronar-me
excepte
quan el codi ho requeria.
Em
mirava amb uns ulls que no eren normals
i
espiava els meus actes amb un posat d’angúnia.
Se’m va
acudir la idea que m’estava embruixant.
*
Totes les tardes sortia a caminar
per la platja. Recollia palets
i conxes i anava cap a casa
per construir figures amb les
peces
que la mar em lliurava.
Tota la vida vaig estar esperant
la conclusió de l’enorme
trencaclosques
que donés un sentit a aquella
allau de formes
sense coherència, que em donava
la tarda.
Va ser un fracàs,
la intuïció que les peces
tenien un sentit
que finalment es podia trobar
mai no va concretar-se.
Què et queda, quan només
tens a les mans les peces
inconnexes
d’un projecte fallit?
Com quan jugues al pòquer
buscant l’escala de color
i només tens, al final de la mà,
algunes cartes que no poden
lligar?
Així és el joc, m’he dit a mi
mateix,
però no hi ha més mans,
ni tampoc més partides.
*
Vaig obsedir-me a aconseguir
el vídeo de l’escena del peix,
vaig remoure cel i terra
i al final el vaig rebre per
correu.
Va arribar un paquetet
de paper d’embalar lligat amb un
cordill.
Cerimoniosament, el vaig obrir
i vaig posar la cinta.
Era allí. Vaig estar-me
hores i hores veient cada escena
endavant i endarrere
amb el so a tot volum
i després en silenci.
Finalment vaig estar
molt de temps amb la vista fixada
a la pantalla grisa
del televisor.
*
.
En
aquell temps, tot sovint escoltava
cançons
que no
estaven gravades a les cintes de cassette
que
jo havia comprat.
Irrompien
de sobte enmig d’aquelles
que jo
estava esperant.
Això no m’afectava.
Era
pitjor quan entre la meva roba
apareixien
estris de la cuina,
coladors,
ratlladors, una cullera,
o fins i
tot un xiclet mastegat
o una
pistola.
No en
vaig voler fer cas
i
finalment va retornar la calma.
*
“Una
dona corria espantada pel carrer. No es veia ningú que la seguís però la seva
expressió era atemorida i mirava constantment cap enrere. Baixava al metro i
seguia corrent fins que agafava un tren que era a punt de sortir. Un cop a
dintre d’un vagó s’asseia i mirava amb espant el seu voltant, especialment cada
vegada que s’obria la porta després d’una parada. Unes quantes estacions més
tard sortia de nou corrent, com si
continués la persecució. Tornava a la superfície i corria i corria. Finalment,
sempre corrent, fins i tot deixava enrere la ciutat però seguia endavant, no se
sabia cap a on ni perquè ni amb quin objectiu. Continuava així fins que la
imatge es fonia en negre i mantenia la pantalla fosca durant ben bé tres
segons, com per marcar inequívocament un punt i a part”.
*
El país
va canviar. els bars tancaren
i van
ser substituïts per d’altres
no ben
bé iguals, tot i que els bars
sempre
s’assemblen entre ells.
Però la
gent que havia estat feliç en aquells bars
estranyament
va quedar vinculada
als
llocs que havien ocupat els bars antics
i s’hi
acostaven cada dia, circumspectes.
En no
trobar-los es desconcertaven,
miraven
el rellotge, donaven
algunes
voltes per l’indret i finalment marxaven
per
tornar l’endemà, com qui diu
encadenats
en aquells llocs i en aquell temps,
presos
del seu passat. Jo veia els homes
i les
dones, com autòmats, tombant
sense
rumb, i jo sabia què buscaven
més que
no pas ells mateixos.
*
De nit,
sortia en cotxe a la deriva
per
carreteres mal il·luminades.
M’entretenia
observant
les
reaccions mecàniques del cos
acoblat
a la màquina.
De
vegades m’aturava i apagava els fars
per
submergir-me en una fosca gairebé absoluta
que de
seguida descobria algunes llums,
de la
lluna, d’estels, d’alguna casa allunyada.
Tornava
cap a casa i em dutxava
i
m’adormia tot seguit a la butaca.
*
La pluja
em produïa una inquietud
que
només es calmava si em posava a llegir
els
llibres més abstrusos.
Acompanyat
pel soroll de les gotes de pluja
sobre el
sostre d’uralita del cel obert, llegia
Hegel, o
Kant, la guia telefònica, totes
les
entrades de la lletra W de l’enciclopèdia,
tant se
valia, no hi parava atenció,
només
estava atent a la inquietud
que
anava remetent fins que em calmava.
Al final
del procés em quedava atordit
i una
frase, o un nom i una adreça
es
quedaven flotant a la meva memòria
sota el
so de les gotes de pluja.
*
Un dia,
quan tornava cap a casa,
em vaig
trobar les coses canviades
ben bé
des del portal, el color de l’escala,
el
passamà, la llum de l’ascensor.
Quan
vaig arribar al pis la clau no obria
i vaig
tocar a la porta. En va sortir
la meva
dona dient que no era ella,
que no
era casa meva i que no
em
coneixia de res. Em vaig sorprendre
i de
l’ensurt vaig passar a l’ira
però
ella no cedia. Van sortir veïns
i tots
deien que no m’havien vist
mai de
la vida i em van treure d’allà
com si
fos un sonat o un malfactor.
De res
no m’han servit reclamacions,
demandes
judicials i tot això.
He
perdut el meu pis, però també
m’he
deslliurat per fi d’aquella dona.
Llavors
no m’adonava. Ara sé
que em
col·locava espines a la roba interior,
que em
posava sang menstrual al meu cafè,
m’ho ha
dit una senyora que m’ajuda.
*
De
vegades posava música estrident
amb el
volum molt alt.
Aleshores
bevia més del compte
fins que
la música se’m posava a dintre.
No era
un estat agradable, gairebé
era com
una possessió.
Això
durava tant com l’ebrietat.
Quan
tornava a ser sobri anava cap al llit.
*
Dibuixava
a l’atzar i escrivia poemes. Sabia
que aquests
procediments havien de servir
per
obtenir un desig. Però, arribat
en
aquest punt, podia dir
que no
hi havia res que m’importés,
que no
hi havia res per demanar.
No
desitjava res i fins i tot
m’importunava
que el meu Àngel de la Guarda
es posés
a parlar-me tot sovint.
*
“A l’escena
final, l’home que havia tret el peix de la peixera arriba en una platja
deserta. Fa molt de fred, i vent. Entra a l’aigua vestit i camina cap endins
del mar. En un moment donat l’aigua el cobreix i segueix avançant. La càmera
l’enfoca des de sota de l’aigua i es veu com, tot d’una, l’home ja no pot
treure el cap per respirar i s’ofega en poc temps, com el peix de l’escena
primera.”
