El blog de Xavier Amorós  -  ANEU A L'INICI DEL WEB

divendres, 2 de novembre de 2018

El 'Quintet d'Avinyó'

He dedicat unes hores de cada dia de festa dels últims tres mesos a la lectura del ‘Quintet d’Avinyó’ de Lawrence Durrell. He de dir que ho havia intentat fa molts anys i vaig deixar-ho córrer. No em va agradar. La primera edició en català del primer volum del Quintet, publicat per l’editorial Versal, és de 1987. Aquest devia ser l’any del meu primer intent. Vaig abordar-lo recordant la fascinació que m’havia produït la lectura del ‘Quartet d’Alexandria’, molt més famós, però el Quintet és tota una altra cosa.

Intentaré explicar per què he trobat que em calia escriure’n un comentari, però abans faré una ressenya breu del meu itinerari de lectura d’aquest autor. Com tanta gent, vaig descobrir Durrell a través del prestigi de la seva obra més famosa, el Quartet. L’any 1984 va aparèixer a la col·lecció A tot vent d’Edicions Proa la traducció de Manuel de Pedrolo. En aquell moment, aquest llibre va tenir molt de ressò en el meu entorn, la gent en parlava elogiosament i a mi em va agradar molt. He de dir que, anys abans, potser massa, havia començat ‘Justine’, el primer llibre del Quartet, en una edició en castellà que hi havia a casa dels meus pares, però, potser a causa de la traducció, no em va enganxar i vaig deixar aquesta lectura per més endavant, fins que em vaig trobar amb la traducció de Pedrolo.

Després de la decepció que em va produir el Quintet no va ser fins anys més tard que em vaig decidir a llegir ‘Tunc’ i ‘Nunquam’. Es tracta d’una sola història narrada en dos nivells sobre les activitats d’una empresa-societat secreta que domina el món, Merlin, i de Felix i Benedicta, que en formen part. Una altra vegada, Durrell em va semblar brillant. Em vaig preguntar per què el Quintet m’havia desagradat però no trobava el moment de tornar-ho a intentar. I després, durant molts anys, no res més. Durrell havia passat de moda. Amb l’excepció del Quartet, els seus llibres no es reeditaven. La seva poesia també és introbable. Només conec en castellà una antologia que va editar Visor l’any 1983. Per tant, durant molt de temps només vaig tenir l’oportunitat de retrobar-me amb Lawrence Durrell  quan vaig llegir ’Antrobus’, un llibret còmic sobre les aventures d’un diplomàtic anglès, format per una vintena de contes que havien aparegut originalment de manera dispersa. Fa pocs anys, però, durant la meva estada a Xile, vaig descobrir una altra faceta de l’escriptor. En un sol volum, vaig llegir ‘La cel·la de Pròsper’, ‘Llimones amargues’  i ‘Reflexions sobre una Venus Marina’, publicat en castellà per Edhasa, a mig camí entre l’assaig i l’autobiografia.

Aquest estiu, però, va passar que no tenia cap lectura ambiciosa programada. M’havia proposat quedar-me a casa a escriure, però també em calia tenir llibres per llegir, al marge de tots aquells que necessàriament havia de consultar en el procés d’escriptura. Vaig pensar, sobtadament, a intentar de nou llegir el Quintet. Tenia a casa els dos primers volums editats per Versal amb una traducció –excel·lent- de Víctor Compta. M’hi vaig posar. També vull fer constar que vaig haver d’interrompre la lectura durant un temps perquè, per trobar els tres volums que em faltaven, vaig haver de remoure cel i terra a les llibreries de vell.

A la primera història, Bruce està casat amb Sylvie i té com a amant Piers, el germà d’ella. Bruce arriba a Avinyó perquè Piers s’ha suïcidat, sembla ser que per raó d’un ritual de la secta gnòstica a la qual pertany. Un altre personatge, Sutcliffe, és un novel·lista que està fascinat pel triangle amorós i intenta escriure una novel·la sobre ells. No pretenc resumir l’argument, solament explicar el desconcert que pot suscitar en el lector la construcció de la novel·la. Més endavant, resulta que és Blandford qui és l’autor del llibre en el qual Sutcliffe escriu sobre els tres primers que, així, sobrevenen personatges de ficció. Al començament del segon llibre, es produeix un diàleg, que continuarà durant tota la saga, entre Blandford i Sutcliffe, narrador i personatge. Els dos tenen una vida desgraciada perquè s’han casat amb dones de caràcter complicat i que no els estimen, Livia i Pia, que semblen la segona transsumpte de la primera. Va ser arribat en aquest punt que trenta anys enrere en vaig tenir prou, tots aquells nivells de metaficció, les anades i vingudes, les digressions – hi ha capítols sencers que contenen només notes i on no avança l’acció - em  van semblar pretensiosos i sense justificació. Quan parlo de molts nivells de metaficció no exagero, en aquest breu comentari no entraré en molts detalls, però en el primer volum del Quintet i hi ha, si no m’erro, cinc nivells de metaficció: Durrell, Blandford, Sutcliffe, Bruce, que és el narrador de la major part del llibre, i Piers que, malgrat que mor a la primera pàgina, deixa un manuscrit que és l’esborrany de la novel·la ‘Monsieur’.

Doncs bé, Des d’aquí la cosa segueix i la confusió no para d’augmentar i  aquesta vegada, renta anys més tard, m’ha fascinat. Durrell posa en escena una vintena de personatges, alguns reals i d’altres de ficció (però, a la fi, tots són de ficció, no?) que interactuen de totes les maneres possibles durant els anys de la segona guerra mundial, des de la preguera a la postguerra, sense respectar les primeres categories, és a dir que hi ha personatges reals que interactuen amb d’altres que per a ells són de ficció. És un bon exemple d’això la breu escena de la cinquena novel·la ‘Quinx’, en la qual Sabine, una anglesa doctora en economia que ho va deixar tot per unir-se als gitanos d’Avinyó, quan Sutcliffe, que està enamorat d’ella, li demana que se’n vagin al llit, exclama
- El que passa és que no sé quin de vosaltres dos és més real, perquè ja m’ho ha demanat Aubrei (Blanford) abans.

La història passa principalment a Avinyó, a Egipte i a Viena i les situacions són de vegades grotesques, de vegades emocionants o, fins i tot, hilarants. És un món en el qual, si t’hi introdueixes, entres en la seva lògica dement, costa de sortir-hi. Hi ha una visió del nazisme des de dintre, dos personatges, Von Esslin i Smirgel són nazis, el primer és el General que encapçala l’ocupació de la zona d’Avinyó durant la guerra i el segon va ser amant de Livia, que es va fer nazi des de molt aviat, durant un temps. El llibre no relativitza gens ni mica la perversió moral que significa el nazisme, però explica els motius i els sentiments d’aquests personatges de manera equilibrada i convincent. Un altre tema important és el del gnosticisme. Hi ha la qüestió de la secta suïcida (sembla que basada en una secta suïcida eslovena aliena al gnosticisme) però també es descriuen cerimònies al desert, a les quals assisteixen alguns dels personatges, i, sobretot, es desenvolupa en els diàlegs entre Constance, germana de Livia, i el seu amant Sebastian, membre de la secta i persona de tendències místiques molt acusades. Constance és el personatge més important de la història. Psiquiatra de professió, deixeble de Freud, es va relacionant amb tots els altres personatges, ficticis i reals, i és per allà on ella passa que es van il·luminant les escenes d’un món que sembla que, quan  no el mirem, segueix existint i evolucionant. Finalment hi ha també el motiu del tresor dels templers, que alguns altres personatges van buscant. No he esmentat el príncep Affad, aristòcrata egipci que és el nexe de contacte amb la secta gnòstica i també una figura important. Ni els gitanos. Però, com que em serà impossible resumir en aquest breu comentari tot el llibre desisteixo.

No puc deixar de dir que, entre la multitud de gèneres i subgèneres que Durrell encabeix en aquest artefacte literari (poesia, diàleg, assaig, dietari...) també hi ha la paròdia. Una part de ‘Sebastian’, el quart llibre, és un homenatge a l’Ulisses de Joyce. I hi ha una escena en un bordell d’Avinyó que – perdoneu-me – no té res a envejar a l’episodi del bordell del capítol Circe, tot i que l’erotisme de Durrell és més pujat de to, a l’estil del seu amic Henry James.

Per acabar, un comentari al marge. Algunes vegades aquest llibre m’ha fet pensar en Miquel de Palol, que per a mi és un dels escriptors vius més importants de la literatura catalana.


Cal que us digui expressament que m’ha encantat?

dissabte, 22 de setembre de 2018

L'home-peix (2007)

 L’HOME - PEIX



People here used to believe
that drowned souls lived in seals.
At spring tides they might change shape.
They loved music and swam in for a singer.

Seamus heaney


“Jo havia agafat l’hàbit de mirar pel·lícules estrangeres en versió original. Com més estranya em fos la llengua en què s’hi parlava, millor. Així podia imaginar la història que s’adeia a les imatges i als personatges, construint un relat només per a mi. Un dia, veient un film en finès, passades les quatre de la matinada, vaig trobar una situació que em va colpir. Hi havia un home i una dona en una habitació. Asseguts en un sofà, displicentment, parlaven llargament. De sobte, l’home es  va aixecar i va acostar-se a una peixera on hi nedava un peix. Hi va posar la mà i va treure el peix. Va saber retenir-lo en el puny clos. El peix es remenava nerviosament. L’escena es va centrar en la cara de l’home que mirava el peix amb estupor, fins que el va deixar caure a terra. El peix seguia movent-se frenèticament, ara pel terra, i l’home el mirava fixament. No puc saber com seguia l’escena. Ràpidament vaig canviar de canal presa d’una sensació estranya.”




*


Cada dia comptava les passes
del rebedor a la porta del carrer.
Després, mentre baixava
per l’ascensor repetia en veu baixa
una oració de frases poca –soltes.

Mirava el cel des del portal,
si feia sol, anava a mà dreta,
i si era núvol, a mà esquerra.

Era molt important mantenir-me en silenci
fins que arribava a dins de l’automòbil.
Quan l’engegava deixava anar un crit fort.

Podria dir que era un caprici,
una excentricitat,
però realment ho feia
per ajornar un dia més l’Apocalipsi.

*

La meva dona no era gaire afectuosa,
el seu comportament era distant
i no se m’acostava per acaronar-me
excepte quan el codi ho requeria.
Em mirava amb uns ulls que no eren normals
i espiava els meus actes amb un posat d’angúnia.
Se’m va acudir la idea que m’estava embruixant.



*


Totes les tardes sortia a caminar
per la platja. Recollia palets
i conxes i anava cap a casa
per construir figures amb les peces
que la mar em lliurava.

Tota la vida vaig estar esperant
la conclusió de l’enorme trencaclosques
que donés un sentit a aquella allau de formes
sense coherència, que em donava la tarda.

Va ser un fracàs,
la intuïció que les peces
tenien un sentit
que finalment es podia trobar
mai no va concretar-se.

Què et queda, quan només
tens a les mans les peces inconnexes
d’un projecte fallit?
Com quan jugues al pòquer
buscant l’escala de color
i només tens, al final de la mà,
algunes cartes que no poden lligar?

Així és el joc, m’he dit a mi mateix,
però no hi ha més mans,
ni tampoc més partides.


*



Vaig obsedir-me a aconseguir
el vídeo de l’escena del peix,
vaig remoure cel i terra
i al final el vaig rebre per correu.
Va arribar un paquetet
de paper d’embalar lligat amb un cordill.
Cerimoniosament, el vaig obrir
i vaig posar la cinta.
Era allí. Vaig estar-me
hores i hores veient cada escena
endavant i endarrere
amb el so a tot volum
i després en silenci.
Finalment vaig estar
molt de temps amb la vista fixada
a la pantalla grisa
del televisor.



*
.

En aquell temps,  tot sovint escoltava cançons
que no estaven gravades a les cintes de cassette
que jo havia comprat.
Irrompien de sobte enmig d’aquelles
que jo estava esperant.
Això no m’afectava.
Era pitjor quan entre la meva roba
apareixien estris de la cuina,
coladors, ratlladors, una cullera,
o fins i tot un xiclet mastegat
o una pistola.
No en vaig voler fer cas
i finalment va retornar la calma.



*



“Una dona corria espantada pel carrer. No es veia ningú que la seguís però la seva expressió era atemorida i mirava constantment cap enrere. Baixava al metro i seguia corrent fins que agafava un tren que era a punt de sortir. Un cop a dintre d’un vagó s’asseia i mirava amb espant el seu voltant, especialment cada vegada que s’obria la porta després d’una parada. Unes quantes estacions més tard sortia de  nou corrent, com si continués la persecució. Tornava a la superfície i corria i corria. Finalment, sempre corrent, fins i tot deixava enrere la ciutat però seguia endavant, no se sabia cap a on ni perquè ni amb quin objectiu. Continuava així fins que la imatge es fonia en negre i mantenia la pantalla fosca durant ben bé tres segons, com per marcar inequívocament un punt i a part”.



*


El país va canviar. els bars tancaren
i van ser substituïts per d’altres
no ben bé iguals, tot i que els bars
sempre s’assemblen entre ells.
Però la gent que havia estat feliç en aquells bars
estranyament va quedar vinculada
als llocs que havien ocupat els bars antics
i s’hi acostaven cada dia, circumspectes.
En no trobar-los es desconcertaven,
miraven el rellotge, donaven
algunes voltes per l’indret i finalment marxaven
per tornar l’endemà, com qui diu
encadenats en aquells llocs i en aquell temps,
presos del seu passat. Jo veia els homes
i les dones, com autòmats, tombant
sense rumb, i jo sabia què buscaven
més que no pas ells mateixos.


*


De nit, sortia en cotxe a la deriva            
per carreteres mal il·luminades.
M’entretenia observant
les reaccions mecàniques del cos
acoblat a la màquina.

De vegades m’aturava i apagava els fars
per submergir-me en una fosca gairebé absoluta
que de seguida descobria algunes llums,
de la lluna, d’estels, d’alguna casa allunyada.

Tornava cap a casa i em dutxava
i m’adormia tot seguit a la butaca.


*


La pluja em produïa una inquietud
que només es calmava si em posava a llegir
els llibres més abstrusos.
Acompanyat pel soroll de les gotes de pluja
sobre el sostre d’uralita del cel obert, llegia
Hegel, o Kant, la guia telefònica, totes
les entrades de la lletra W de l’enciclopèdia,
tant se valia, no hi parava atenció,
només estava atent a la inquietud
que anava remetent fins que em calmava.
Al final del procés em quedava atordit
i una frase, o un nom i una adreça
es quedaven flotant a la meva memòria
sota el so de les gotes de pluja.


*


Un dia, quan tornava cap a casa,
em vaig trobar les coses canviades
ben bé des del portal, el color de l’escala,
el passamà, la llum de l’ascensor.
Quan vaig arribar al pis la clau no obria
i vaig tocar a la porta. En va sortir
la meva dona dient que no era ella,
que no era casa meva i que no
em coneixia de res. Em vaig sorprendre
i de l’ensurt vaig passar a l’ira
però ella no cedia. Van sortir veïns
i tots deien que no m’havien vist
mai de la vida i em van treure d’allà
com si fos un sonat o un malfactor.
De res no m’han servit reclamacions,
demandes judicials i tot això.
He perdut el meu pis, però també
m’he deslliurat per fi d’aquella dona.
Llavors no m’adonava. Ara sé
que em col·locava espines a la roba interior,
que em posava sang menstrual al meu cafè,
m’ho ha dit una senyora que m’ajuda.


*



De vegades posava música estrident
amb el volum molt alt.
Aleshores bevia més del compte
fins que la música se’m posava a dintre.

No era un estat agradable, gairebé
era com una possessió.

Això durava tant com l’ebrietat.
Quan tornava a ser sobri anava cap al llit.


*



Dibuixava a l’atzar i escrivia poemes. Sabia
que aquests procediments havien de servir
per obtenir un desig. Però, arribat
en aquest punt, podia dir
que no hi havia res que m’importés,
que no hi havia res per demanar.
No desitjava res i fins i tot
m’importunava que el meu Àngel de la Guarda
es posés a parlar-me tot sovint.


*



“A l’escena final, l’home que havia tret el peix de la peixera arriba en una platja deserta. Fa molt de fred, i vent. Entra a l’aigua vestit i camina cap endins del mar. En un moment donat l’aigua el cobreix i segueix avançant. La càmera l’enfoca des de sota de l’aigua i es veu com, tot d’una, l’home ja no pot treure el cap per respirar i s’ofega en poc temps, com el peix de l’escena primera.”


dimecres, 19 de setembre de 2018

L'impostor (2005)





L’IMPOSTOR

(apunts, esbossos i notes)





Basta un’occhiata allo specchio
per credersi altri.

Eugenio Montale. I travestimenti. Quaderno di quattro anni







1.


Quan em miro al mirall
ja no veig una cara coneguda
sinó el rostre sorrut d’un vell que em mira
mig enfotent-se, mig desconfiat.

Aquest qui és? he de concloure
que no és altre que jo
mateix perquè respon
als gestos que li ordeno.

Però no és cert: un vell m’ha suplantat.







2.

només per a mi

I era de nit i no sabia veure
quin era el lloc correcte per dormir-hi.
M’anava ajaient en un llit i en un altre
però m’incomodava alguna cosa
i vaig acabar dret al passadís.
Al passadís, a fosques, fumava, solament
per veure un punt de llum vermell i no quedar-me
desorientat, a cegues, a soles a les fosques.
I va venir a buscar-me. No em va dir
cap paraula. Només em va agafar la mà
per portar-me al seu llit, el llit que era el correcte
per passar-hi la nit i vaig dormir-hi amb ella.
Aquesta és una història real però banal
que explica la importància de ser al lloc adequat
en el  moment que toca.





3.

Cel enllustrat amb raigs de vent.
Un sol com nou. L’aire és tan fred
que respirar fa mal. Avui
camino ràpid sense observar ningú.
No puc mirar la gent que passa
tot passejant. Només cabòries
de dins de casa.







4.


Em miraré la cara
El mirall em retorna
una imatge que no acabo de conèixer.
Aquest sóc jo. Un somriure que s’insinua
en una cara que ja comença a reflectir la meva edat.
Recordo allò que diuen,
que a partir dels quaranta cadascú és responsable de la seva cara
i no em sé imaginar quina responsabilitat
es deriva d’aquesta cara meva




  
5.



Final d’hivern

i
A Vilafranca vam comprar tisores de podar i manetes de porta.
Vam comprar al viver una anglesina per al porxo del jardí.
Vam dinar sota el porxo amb un vi de Gandesa que m’agrada.
Mentre feia la migdiada, vas lligar l’anglesina a les bigues del porxo.
Esperarem les flors i després les fulles,
cada dia d’aquesta primavera.

ii
Posar oli d’hivern a la morera amb xaparra.
Podar mínimament el lledoner de la baixada.
Tapar amb més grava les marques que els senglars
han deixat al terra de l’entrada.
Plantar pèsols a l’hort.
Passar més temps al sol.

iii
Hi ha quatre capgrossos
nedant en cercle
a dintre de la bassa
però encara no he vist
cap salamandra.







6.


Dia de vent.
Tot em convida
a la síntesi.





7.


Senyor meu

Deixa’t estar d’històries:
si has pogut realitzar la transacció,
si has cobrat el diner que et proposaves,
oblida’t d’aquells danys col·laterals
que s’hagin produït. Inevitablement
de cada bé en sorgeix un mal
i a l’inrevés: de cada mal en surt un bé.
No cal que et penedeixis, ja està fet
i tens al teu poder la quantitat
convinguda. Quedes en soledat
rosegant la recança de pensar
si n’hauries pogut obtenir més.






8.


Cançó

M’escolto les paraules del vell que tinc al cap.
No vull sortir de casa. El fred ha congelat
el meu cos, les orelles, les dents, els ulls, les mans.
Desgrano lletanies i rosaris profans
sobre mi i sobre els altres, sobre el que m’ha passat.
Revisc velles escenes i, repassant, refaig
les coses que quan foren em van passar per alt.
El vell que tinc a dintre es riu dels meus afanys,
em retreu les mancances i menysprea el que he estat,
només em deixa viure recordant el passat
perquè entengui la manca de sentit d’aquest joc
ridícul i macabre, que s’acaba de cop
i que no dóna marge per reparar els errors.
Si tornés a ser jove repetiria errors
que ara em semblen estúpids, però aleshores no.
El vell que tinc a dintre és tan enze com jo
per més que em sermonegi i em faci de censor.



9.



Ja fa dies i dies que no sona el telèfon.
El veig allà, impertèrrit, aguantant totes les meves
mirades de biaix mentre faig altres coses
per no fer la impressió que espero una trucada.

Una trucada que no sigui d’aquelles d’hola bon dia,
una trucada com la del general que rep les novetats,
quan les tropes formades esperen que ell arribi
després d’haver assolit els darrers objectius.

Una trucada de la dona que finalment accepta.
Una trucada dient que m’ha tocat la loteria.

Però ja fa alguns dies que no sona el telèfon
i ja me’n despreocupo, tot i que això no evita
mirades d’impaciència cap al telèfon mut.






10.


Quan em quedo callat se m’apareixen els absents,
tots aquells que, estimant-los, per un o altre motiu
s’han quedat endarrere i ja no són amb mi.

Quan em quedo callat sovint dialogo amb ells
explicant-los perquè la vida els ha portat
tan lluny de mi. Un monòleg en va,

un costum com de foll, que em fa gesticular
i sovint parlar sol, però jo no estic sol,
jo mai no estic a soles sinó que m’acompanyen

tant si ho vull com si no, aquells que ja  no hi són
i que em retreuen severament la meva absència,
sense raó, o amb raons que no accepto.

Quan em quedo callat els absents apareixen.



11.


Com més va, més constato que la vida segueix
un pla determinat. Solament és qüestió
de saber on vols anar i adreçar-hi els teus passos.

Sóc allò que pensat, sóc allò que he menjat,
sóc allò que he volgut, sóc com m’he definit
i només és en mi la clau per desistir-hi.

I si em miro al mirall i el que veig no m’agrada,
és solament a mi a qui puc reclamar.
Inútilment, ho sé, hi ha moltes decisions

que  no es poden canviar, per més que es reconeguin
passats els anys errònies. Però deixem-ho córrer.
Només volia dir que solament nosaltres,

cadascú de nosaltres som l’únic responsable,
i no valen retrets ni laments que són cosa
dels inconscients i els febles, de nosaltres mateixos.





12.

Poetes

Aquesta gent poc avesada a viure,
amb un gust obsessiu per la paraula
entesa com a estri, despullada
de la seva innocència,
generalment entestats a parlar
de coses fosques que ningú no entén
i a ningú no interessen,
una mica pesats i vanitosos
perquè es creuen que estan posseïts pel seu art.
No són gent agradable. Però cal
jutjar-los, solament pels ben escassos
instants de connexió amb, com dir-ho, amb el geni,
els seus moments de glòria, que el comú
de la gent no trobaria que compensen
tants esforços, afanys i desenganys,
tants anys de temptejar i d’equivocar-se.




13.


Parlo en veu baixa
i no aixeco la veu
ni aixeco els ulls
per no trobar-me
amb totes les mirades
pendents de mi, la multitud
silenciosa que espera
les meves paraules en veu alta.
Ells hi són des de sempre
presos d’expectació
estupefactes davant del meu silenci
però encara atents
esperant.



14.

Canon

En un principi va ser JV Foix,
d’ell vaig aprendre les poques coses que encara sé.

Joan Vinyoli volia ser Rilke
però finalment va esdevenir Joan Vinyoli.

Espriu, d’alguna forma és el primer de tots.
Llàstima que sovint està de poc humor.

Ferrater era insolent, pretenia ensenyar-nos
com havíem d’escriure per no ser provincians.

Com a lector, sempre em barallo amb Gimferrer
però sovint acaba guanyant ell.

Possiblement hauria d’esmentar alguns amics
o ser condescendent i afegir-ne uns quants d’altres,
però, si sóc honest, no hi veig ningú.

Jo ni m’hi acosto, no cal dir-ho.

Encara que al final vacil·laria
sobre si hi incloc Vicent Andrés
Estellés.




15.



Un altre dia sense pluja.
El vent i el fred campen pertot.
Camino embolicat en un abric.
Vaig cap a la feina.
No plou.






16.


materialisme màgic

T’adones?
Havia començat l’Era d’Aquari,
l’era de l’esperit,
el final de les guerres,
el temps de la fraternitat universal,
l’edat de Déu front a l’edat
que deixàvem enrere.
Però el Déu veritable era el d’Alistair Crowey,
era Ctulhu.
L’era de l’ideal
aviat va convertir-se en un mal son.
Com vam poder, vam haver de tancar-li la porta
i persistir en l’antiga negació del transcendent
per salvar-nos del caos.






17.


Tornem-hi

Un poema és un forat que condueix
des de la realitat de la vida ordinària
a un altre lloc, definit solament
per les paraules que conté el poema.
En el millor dels casos. Un poema dolent
és un forat que no era prou profund
per arribar a l’indret que proposava
i deixa que el lector s’hi esberli el cap
o que es quedi encallat a l’orifici
imperfecte. Aquest poema no
és un poema a l’ús, és un avís
sobre els perills que pot guardar un poema
per al lector novell.




18.


El fred s’escola per totes les escletxes.
Tremolo a sota de les mantes
i imagino imatges que se m’emporten lluny.
M’adormo. El fred cedeix, suposo, i somio
fins que arriba l’hora de llevar-me.
Torna a envair-me el fred del dia que comença
i viuré glaçat durant tota la jornada
esperant només el somni que em temperi.





  

19.


A la part alta de la prestatgeria
busco els llibres de Brecht, aquell autor
que vaig estimar molt i que he oblidat.
Hi trobo aquell poema de la dona
que fa feines humils a la taverna
però somia el dia que arribarà el vaixell
que la redimirà mentre mata tothom
que la menysté. La Molly dels pirates.
Se m’acudeix que tots vivim així,
esperant aquell dia que arribaran els nostres
i impartiran justícia i ens reivindicaran.
Però he comprès fa temps
que aquells que són els meus,
un grup desgavellat i heterogeni,
no vindran mai




20.

Miri, Larsson

Miri, Larsson, les seves històries
són molt entretingudes i segura-
ment el públic restarà
bocabadat i dirà que és magnífic.

També n’estic segur que s’ho ha passat
d’allò més bé escrivint-les i que es creu
que amb això n’hi ha prou per fer bons llibres.

Però s’ha aturat mai a meditar
si tot això que ha fet és un avenç
per a vostè, per la literatura,
per al millorament del seu idioma?

Sé que aquesta objecció condueix
sovint a la paràlisi,
jo mateix ja fa temps que no escric,
que al mateix Goethe l’hauria fet dubtar,
però es tracta d’això, ni més ni menys.





21.




Creació


i
L’aprenentatge inútil d’acaronar l’aroma,
d’ensumar les paraules, de mirar melodies,
ha quedat ensorrat entre lectures seques,
al darrere d’un rostre de celles arrugades.
Però potser algun dia germinarà de nou
i em tornarà a fer alegre, despreocupat, il·lús,
com era temps enrere, abans d’haver adoptat
la meva concepció desenganyada
de tot, de tota cosa, que avui dia em conforma.


ii
Totes aquestes paraules ja no volen dir res
es queden en silenci, absortes, enganxades al paper
però ja exhaustes.
No trobo la manera d’obrir la superfície
tan llisa i uniforme d’aquest paper cobert
de no res, d’objectes falsos, per trobar
la saba  que transforma les paraules
en éssers animats, en vida veritable.


iii
El nen que descobreix les primeres paraules,
el taumaturg que descobreix el sortilegi,
 l’estranger que de sobte s’adona que comprèn la llengua nova,
el venedor ambulant que subjuga l’auditori,
aquell ociós que finalment acaba un crucigrama,
l’humorista que inventa un acudit que fa petar de riure
i jo que temptejo debades aquesta trista nota.



iv
Alguna gent em deia que havia de tenir
ambició literària, els meus escrits no eren
més que composicions escadusseres,
modestes, simples i sense volada.
No sabia què em deien. Sense haver-ho
meditat ni molt menys teoritzat
escrivia seguint només el meu impuls
sense cap estratègia ni un discurs
teòric. I això creia que era honest
i no calia més. Segurament
estava equivocat. Vaig tenir sort
malgrat la ingenuïtat me’n vaig sortir
crec que no malament. Però no obstant
només la veritat no fa una obra.


v
Quan escric sento un home que em mira per sobre de l’espatlla.
Amb una veu seriosa em diu: Perquè ho escrius,
això, no saps que ara,
en aquest temps, la paraula ha caigut en un profund descrèdit?
Aprèn a dibuixar, canta, no perdis
el temps pensant discursos que a ningú no interessen,
col·lecciona segells o, si no tens
altra cosa millor, fes art efímer
amb una esponja i un escuradents,
però no perdis temps amb les paraules.
Insulto l’home i marxa deixant-me per inútil
però s’ha dissipat la idea que volia
explicar i ho deixo córrer.







22.



Cada cop que tinc gana faig càlculs sobre el greix
que conté cada cosa que em podria menjar.
Al final, menjo allò que resulta del pacte
entre el desig i el càlcul i em sento miserable
amb una pastanaga i una llesca de pa.
I, malgrat la penúria, la meva panxa creix
un centímetre i mig cada dos anys.
Tot això és trist, tan trist, que em sembla que no es pot
escriure sobre això. Pertany a aquella esfera
íntima que no es pot mostrar. Pura impudícia.





23.



De tant en tant somio

només un tros de pell i sé que és teva,
solament unes mans que a les palpentes
busquen les meves mans,
uns cabells entre la multitud,
unes ulleres oblidades,
calces deixades entre la meva roba,
i sé que encara hi ets.






24.



Només a través dels teus ulls he conegut el món,
aquella part de món a la qual de cap altra
manera no m’hauria pogut acostar ni intentar de comprendre.
Amb tu he vist la misèria i també l’alegria de pobles de l’Àfrica,
he viscut el perill d’alguns ports d’Amèrica del Sud,
he menjat ostres clavades a la coberta d’un vaixell mercant
en arribar a New Orleans,
he imaginat els ulls de dones que oferien
el seu cos sense entendre què deien ni què hi havia al fons
de la seva mirada, i paisatges llunyans, de l’Índia o de Tailàndia.
Si el valor d’una vida es mesura pel que dones als altres,
després de tot, ara que ets lluny, recordo que m’has donat això,
testimonis directes d’algues parts del món
i d’una vida tan allunyada de mi
que no hauria pogut ni tan sols arribar a imaginar-la.



25.


El cinc
 
i
Una vida avorrida,
sense anècdotes, plana,
també sense patir. Una vida
plena de moments plàcids, sense angoixes.

ii
És per causa de la llum que el rostre s’il·lumina
o és el somriure que il·lumina el rostre
que fa créixer la llum? Avui venia
malhumorat per totes les petites agressions
del dia. Però tot s’ha suspès i solament
hi havia llum que creixia pertot.


iii
Busco trenta maneres de no dir
que avui no serà igual que els altres dies,
que avui tindré més temps per despertar-me
i posar-me content en veure créixer
la llum, fins que la feina se m’emporti.


iv
Arribarà demà
i tocarà oblidar,
no capficar-me
per no posar-me trist.
No pensis i treballa
i empeny un altre dia
i tots els que convingui
perquè torni a arribar.

v
Són els trenta minuts dels teus forats
que em posen tan content. Hi posaré
la llengua i tos els dits, la meva cuca.
Són els trenta minuts dels teus forats,
les orelles, el nas, la boca, la vagina
i el cul també. Són pocs minuts
i em posen tan content.



26.


I passen anys i els paisatges s’esborren,
escenaris dels temps deixats enrere.
Cada cop que algú mor
es destrueix l’espai que ell habitava.

Rememoro ciutats que no existeixen
i fins i tot el record sembla buit,
com un anar i venir enmig de la fosca.

Algú que se n’ha anat.

Una ciutat perduda.



27.


Perquè tenim memòria
si només ens serveix per falsejar el passat?
Si revisqués realment els meus records
no m’hi retrobaria,
veuria un noiet tímid, silenciós,
en un racó de totes les històries.

Els records només tornen per torbar-nos,
de tant en tant.
De l’experiència només val la sensació de tenir-la.
L’ensenyança és millor que l’anècdota que te l’ha procurada.
Per tant, oblida.





28.


Ideals

Totes aquelles coses que te’m feien llunyà,
les teves  fidelitats, les teves causes,
amb el temps ja no tenen importància.
Al final, només queden els homes
i les dones, despullats, front amb front,
per dir-se cruament les veritats.

I el cert és que tot allò que ens separava
ja no té cap sentit.
Però tant se’ns en dóna.





  

29.


Oriental

Llevar-me no tan d’hora,
fingir que ha estat un somni,
conèixer alguna dona.

Descendir des dels núvols,
comprovar les trucades,
deixar passar les hores.

Empassar-me saliva,
arribar tard a casa
i l’endemà tornem-hi.






30.


Qui hagi tingut la sort de viure tres dies de completa alegria,
només tres dies, pot començar a guardar una part d’alegria en el seu cos,
en alguna part del cos on s’acumuli l’alegria. L’alegria
és com el greix que es posa a la panxa quan s’ingereix de més,
és com l’oxigen que va a parar a la sang quan respirem.
Però l’oxigen de l’aire i el greix dels aliments són més fàcils d’obtenir                                                                                  que l’alegria.
L’alegria es fabrica per estranys procediments
i és rara. No s’obté sinó penosament
tot i que el cos necessita alegria com aire o aliments.






31.

Ebri de mi, sord de sentir les meves
soles paraules, resto
exhaust. Perdre aquest llast,
la meva identitat,
per no sabent qui sóc, què soc, poder ser lliure.