El blog de Xavier Amorós  -  ANEU A L'INICI DEL WEB

divendres, 6 de desembre de 2019

Els diaris de Iñaki Uriarte

Per més que pretengui estar al dia, sempre em torna a passar que descobreixo algun autor que m'havia passat completament per alt sense poder enterdre per què. Aquesta vegada és el cas d'Iñaki Uriarte, crític literari i autor d'uns dietaris magnífics, que ara es publiquen aplegats en una edició de Pepitas de Calabaza.

El gènere del dietari és molt difícil. Quan llegeixo aquest llibre em dic que per què no sóc capaç de fer el mateix que ell, però m'adono que hi ha molt pocs autors de dietaris que realment em satisfaguin. Uriarte n'és un. No es pot resumir ni comentar. Fer-ho seria un intent ociós i inútil. Per entendre què fa Uriarte solament hi ha el camí d'explorar els seus apunts i endinsar-te en les seves divagacions, idees i comentaris.

Fi.




diumenge, 26 de maig de 2019

Anne Carson

Pensava que havia d’esperar a escriure un comentari sobre Anne Carson a haver paït el seu descobriment i la lectura dels seus llibres, però consigno aquesta nota d’urgència. No sé per què, aquesta escriptora canadenca m’havia passat per alt. És professora de grec, es va doctorar amb una tesi sobre Safo, i la seva escriptura està empeltada indissociablement de la seva especialitat que, molt evidentment és també la seva passió. Alterna poesia i assaig, de vegades en els mateixos llibres i també, de vegades, els seus poemes s’aboquen directament sobre disquisicions més pròpies de l’altre gènere literari. Per exemple, en el seu llibre Men in the off hours apareix un text en vers que porta com a títol ‘Essay on what I think about most’

Error.
And its emotions.
On the brink of error is a condition of fear.
In the midst of error is a state of folly and defear.
Realizing you’ve made an error brings shame and remorse.
Or does it.

Let’s look into this. (…)

He estat llegint compulsivament aquest llibre I, de manera simultània, també un altre llibre de poemes, The Beauty of the Husband, així com Kinds of water, un dietary escrit mentre feia el Camí de Santiago I Albertine, breus comentaris, gairebé apunts, sobre aquest personatge de Proust.

Com deia, encara estic en plena digestió però em sembla que m’he robat amb una gran escriptora.

Per cert, les traduccions al castellà dels poemes, obra d’Andreu Jaume i de Jordi Doce, són extraordinàries. Necessito les crosses de bons traductors per endinsar-me en aquesta literatura tan complexa, i també són imprecindibles les notes que expliciten les nombrosíssimes cites d’autors grecs i referències de tota mena, ja que molts textos són  collages de cites barrejats amb reflexions de l’autora que, de vegades, fan pensar en TS Elliot o Ezra Pound.

Per cert, encara tinc a sobre de la taula, per anar-hi tornant, la traducció dels Cantos de Pound, la primera traducció completa al castellà obra de  Jan de Jager i editada per Sexto piso.

Però aquesta és una altra historia.




dimarts, 7 de maig de 2019

La escritora Annie Ernaux gana el Premio Formentor

La escritora Annie Ernaux gana el Premio Formentor

El galardón, concedido a toda una trayectoria, abarca en en este caso un corpus literario de unas 20 obras que transitan por el terreno más áspero de la autobiografía


Annie Ernaux, novelista francesa, en el Festival de la Literatura, en Roma, en 2016
Annie Ernaux, novelista francesa, en el Festival de la Literatura, en Roma, en 2016
La escritora Annie Ernaux (Lillebonne, Francia, 78 años) ha ganado el Premio Formentor de la Letras. El galardón, concedido a toda una trayectoria y dotado con 50.000 euros, abarca en el caso de la premiada un corpus literario de unos 20 títulos que transitan por el terreno más áspero de la autobiografía. Un fresco de la Francia rural más popular que permite entender algunos de los últimos fenómenos del país, como el enfado de los chalecos amarillos. El reconocimiento corona el clamor unánime en torno a su obra y el aprecio entre los lectores. Pero también la tremenda influencia y magnetismo sobre otros escritores que ha ejercido en los últimos tiempos.
El jurado, presidido por Basilio Baltasar y reunido en uno de los salones del Campidoglio romano, anunció por la mañana la decisión unánime que tomó la noche anterior. En el acta se destaca su obra como un “implacable ejercicio de veracidad que penetra los más íntimos recovecos de la conciencia”. El premio se entregará en septiembre en el marco de las Conversaciones Literarias Formentor, organizadas por la Fundación Santillana con el mecenazgo de Simón Pedro Barceló, actual propietario del hotel que da nombre al premio. El jurado, compuesto por Antonio Colinas, Víctor Gómez Pin, Elide Pittarello y Marta Rebón, subraya la “elaborada reflexión autobiográfica” que posee “un estilo entrecortado y áspero y se pone al servicio de una conmovedora y terrible franqueza”. “Annie Ernaux desvela sin pudor la condición femenina, comparte con el lector la intimidad de la vergüenza y refleja con un estilo despojado la desordenada fragmentación de la vivencia contemporánea”, añade el acta.
Ernaux contestó por la tarde la llamada de este diario desde su casa en Cergy-Pontoise, a las afueras de París: “Estoy muy orgullosa. Es un premio muy prestigioso que han recibido escritores que amo. Me he dado cuenta mirando el palmarés que no lo han recibido muchas mujeres y por eso es una doble satisfacción”.
El jurado destaca la obra literaria de Annie Ernaux como un "implacable ejercicio de veracidad que penetra los más íntimos recovecos de la conciencia"
El Formentor, cuya innegable oportunidad reconoce también a una escritora capaz de romper con la dominación masculina, se entregó entre 1961 –ese año fue para Samuel Beckett y Jorge Luis Borges– y 1967, y luego fue refundado en 2011. Desde entonces, han sido distinguidos con el galardón Carlos Fuentes, Juan Goytisolo, Javier Marías, Enrique Vila-Matas, Ricardo Piglia, Roberto Calasso, Alberto Manguel y Mircea Cartarescu. Ernaux se convierte así en la primera mujer en ser premiada en esta etapa (en los años sesenta el jurado escogió a Dacia Maraini, Nathalie Sarraute y Gisela Elsner).
Sobre su tendencia a ofrecer retratos autobiográficos descarnados, como El lugar, La vergüenza, No he salido de mi noche, El acontecimiento, Memoria de chica, Los años y El uso de la foto, la escritora explicó: “No creo que mis novelas puedan ser consideradas duras, ni que busquen hacer daño. Se trata más bien de tomar conciencia de aspectos de la vida como la vergüenza y el sufrimiento. No son libros que busquen un sentimiento particular sino una verdad que está ahí aunque no sea evidente”. ¿Y teme quedarse sin cosas que contar sobre sí misma? “¡Oh! No es solo mi historia. Leemos y escribimos en un contexto, en una sociedad, y ahí siempre habrá cosas que contar. Además, no soy la misma ahora que cuando tenía 40 años, así que tengo otras historias diferentes”.

Familia de tenderos

Ernaux es hija de una familia de modestos tenderos normandos y gran parte de la Francia que retrata tiene que ver con ese mundo. Tanto el paisaje sociocultural, como en el lenguaje que utiliza para construirlo. En parte por eso, muchos de los autores que anticiparon parte del malestar que se vive actualmente en el país —desde el filósofo Didier Eribon, responsable del ensayo memorialístico Regreso a Reims (Libros del Zorzal), a Nicolas Mathieu, recién premiado con el Goncourt en 2018 por la brillante Leurs enfants après eux han recurrido a su inspiración, a esa manera de retratar los resortes periféricos, para hablar de esa Francia que ahora representan, entre otros fenómenos, los chalecos amarillos.
Para recordar los orígenes del Formentor, se proyectó durante la conferencia de prensa en el salón Pietro di Cortona del Campidoglio el documental realizado en 1961 por la RAI. En el cortometraje en blanco y negro aparecen Italo Calvino y Alberto Moravia en el hotel enumerando los méritos de los dos primeros ganadores del premio.

diumenge, 24 de febrer de 2019

Annie Ernaux: una història per contar

Malgrat el seu èxit a França, tot i que a hores d’ara els seus llibres no tenen el reconeixement que havien obtingut durant els seus anys de major activitat, Annie Ernaux és una escriptora poc coneguda entre nosaltres. Té un estil concís i sintètic i utilitza uns procediments extremadament realistes, fins al punt que els seus llibres més importants no són ben bé de ficció sinó cròniques. Però aquesta escriptora no m’hauria cridat especialment l’atenció si no fos per dos llibres excepcionals, molt breus, en els quals retrata d’una manera molt punyent el seu pare i la seva mare. Es tracta dels volums Une femme (1988) i La place (1983). Opino que és en aquests dos llibres on Ernaux assoleix una talla que la situaria en un lloc excepcional en un teòric cànon literari del segle vint. Ernaux és una dona que prové d’una família humil i, gràcies als esforços dels seus pares, va transcendir el seu origen social i va convertir-se en professora. Aquest fet l’allunya de les seves arrels però no renega d’elles sinó que la mou a reflexionar sobre les figures excepcionals (i molt comuns) dels seus progenitors. Són llibres que no cauen mai en el sentimentalisme, els retrats estat traçats amb un distanciament i una dosi de reflexió que, paradoxalment, ens acosten als personatges i ens els fan molt pròxims.
He llegit Una mujer en una edició de Seix Barral en castellà que va aparèixer solament un any més tard que l’original francès. Per llegir La place he hagut de recórrer a l’original francès en una edició de Gallimard. No he pogut trobar cap traducció al castellà o al català i em sembla que és una llàstima. Si tingués temps, si algun dia disposo de prou temps com per dedicar-m’hi, m’agradaria traduir aquest llibre jo mateix.
L’any 2017, l’editorial Cabaret Voltaire va publicar una traducció d’un altre llibre, Je ne suis pas sortie de ma nuit, de 1997, en la qual Ernaux explica les seves reflexions a l’entron dels darrers anys de la seva mare malalta d’alzheimer, i que és un complement d’Une femme.

Es tracta d’una gran troballa, una sorpresa que, encara ara, la literatura reserva a aquells que busquen tresors amagats.





diumenge, 30 de desembre de 2018

Je est un autre

Penjo una temptativa de traducció d'un poema de Lawrence Durrell amb què m'he entretingut aquesta tarda.

Je est un autre
Lawrence Durrell

He is the man who makes notes,
The observer in the tall black hat
Face hidden in the brim:
In three European cities
He has watched me watching him.

The street-corner in Buda and after
By the post-office a glimpse
Of the disappearing tails of his coat,
Gave the same illumination, spied upon,
The tightness in the throat.

Once too meeting by the Seine
The waters a moving floor of stars,
He had vanished when I reached the door,
But there on the pavement burning
Lay one of his familiar black cigars.

The meeting on the stairway
Where the tide ran clean as a loom:
The betrayal of her, her kisses
He has witnessed them all: often
I hear him laughing in the other room.

He watched me now, working late,
Bringing a poem to life, his eyes
Reflect the malady of De Nerval:
O useless in this old house to question
The mirrors, his impenetrable disguise.



Je est un autre
Lawrence Durrell

Ell és l’home que pren notes,
l’observador de barret negre
i cara oculta rere l’ala:
a tres ciutats europees
ell m’ha mirat quan me’l mirava.

En una cruïlla a Buda
passat correus vaig veure el rastre
del seu abric que s’esmunyia,
vaig descobrir que m’espiaven
i se’m va fer un nus a la gola.

Ens vam trobar de nou al Sena
l’aigua era un sòl d’estrelles mòbils,
rere la porta ell ja no hi era
tot i que a terra fumejava
un cigar negre dels que fuma.

La trobada a les escales
un flux tan net com un teler:
la traïció d’ella, els seus petons.
Ell ho observava i sovint
sento com riu a l’altra cambra.

Ara em vigila quan, de nit,
pareixo versos, els seus ulls
mostren el mal de De Nerval:
Oh, no preguntis als miralls
d’aquesta casa, ell se’n disfressa.








Sobre ‘El dia de l’escórpora’ de Josep Bonet Pinyol


Que jo em trobi en aquest moment redactant aquest comentari sobre ‘El dia de l’escórpora’ és degut exclusivament al fet que el seu autor és nascut a Reus. Llegeixo poques novetats. Normalment és l’atzar, en la forma d’un sobtat interès per un escriptor o bé un tema, allò que em mou a obtenir un llibre i dedicar una part del meu temps lliure a la seva lectura. Per això, si no fos per aquesta casualitat, molt probablement, i hauria estat una llàstima, aquest llibre m’hauria passat per alt.

En vull destacar tres qualitats fonamentals. La primera és que sap descriure, amb poques pinzellades, gairebé amb esbossos, l’ambient d’un poble de costa del sud de Catalunya. L’ambientació m’ha transportat als llocs que descriu i que jo he conegut de prop, encara que faci molt de temps que no m’hi apropi. El segon és que sap utilitzar un llenguatge que reprodueix la parla de la zona amb naturalitat. La tercera, que gasta un sentit de l’humor molt poc freqüent en els llibres catalans que he llegit els darrers anys i que personalment trobo en falta.

La història és gairebé un pretext per desenvolupar les intencions literàries de l’autor. A dins del mar apareix un peix, una escórpora gegant, que es dedica a cruspir-se tota la gent que pot. Aquest fet provoca una sèrie de reaccions en la població, que viu del turisme de platja, les forces vives i les autoritats, que van des de la negació fins a l’intent d’utilitzar aquesta amenaça com a reclam addicional per als visitants. L’acció es desenvolupa amb lleugeresa. M’agraden especialment els cops d’efecte que es produeixen quan el desenvolupament esperable de qualsevol escena queda interromput sobtadament per la irrupció del peix mossegador.


No vull donar més pistes, només vull recomanar vivament la lectura d’aquest llibre tan divertit.


divendres, 2 de novembre de 2018

El 'Quintet d'Avinyó'

He dedicat unes hores de cada dia de festa dels últims tres mesos a la lectura del ‘Quintet d’Avinyó’ de Lawrence Durrell. He de dir que ho havia intentat fa molts anys i vaig deixar-ho córrer. No em va agradar. La primera edició en català del primer volum del Quintet, publicat per l’editorial Versal, és de 1987. Aquest devia ser l’any del meu primer intent. Vaig abordar-lo recordant la fascinació que m’havia produït la lectura del ‘Quartet d’Alexandria’, molt més famós, però el Quintet és tota una altra cosa.

Intentaré explicar per què he trobat que em calia escriure’n un comentari, però abans faré una ressenya breu del meu itinerari de lectura d’aquest autor. Com tanta gent, vaig descobrir Durrell a través del prestigi de la seva obra més famosa, el Quartet. L’any 1984 va aparèixer a la col·lecció A tot vent d’Edicions Proa la traducció de Manuel de Pedrolo. En aquell moment, aquest llibre va tenir molt de ressò en el meu entorn, la gent en parlava elogiosament i a mi em va agradar molt. He de dir que, anys abans, potser massa, havia començat ‘Justine’, el primer llibre del Quartet, en una edició en castellà que hi havia a casa dels meus pares, però, potser a causa de la traducció, no em va enganxar i vaig deixar aquesta lectura per més endavant, fins que em vaig trobar amb la traducció de Pedrolo.

Després de la decepció que em va produir el Quintet no va ser fins anys més tard que em vaig decidir a llegir ‘Tunc’ i ‘Nunquam’. Es tracta d’una sola història narrada en dos nivells sobre les activitats d’una empresa-societat secreta que domina el món, Merlin, i de Felix i Benedicta, que en formen part. Una altra vegada, Durrell em va semblar brillant. Em vaig preguntar per què el Quintet m’havia desagradat però no trobava el moment de tornar-ho a intentar. I després, durant molts anys, no res més. Durrell havia passat de moda. Amb l’excepció del Quartet, els seus llibres no es reeditaven. La seva poesia també és introbable. Només conec en castellà una antologia que va editar Visor l’any 1983. Per tant, durant molt de temps només vaig tenir l’oportunitat de retrobar-me amb Lawrence Durrell  quan vaig llegir ’Antrobus’, un llibret còmic sobre les aventures d’un diplomàtic anglès, format per una vintena de contes que havien aparegut originalment de manera dispersa. Fa pocs anys, però, durant la meva estada a Xile, vaig descobrir una altra faceta de l’escriptor. En un sol volum, vaig llegir ‘La cel·la de Pròsper’, ‘Llimones amargues’  i ‘Reflexions sobre una Venus Marina’, publicat en castellà per Edhasa, a mig camí entre l’assaig i l’autobiografia.

Aquest estiu, però, va passar que no tenia cap lectura ambiciosa programada. M’havia proposat quedar-me a casa a escriure, però també em calia tenir llibres per llegir, al marge de tots aquells que necessàriament havia de consultar en el procés d’escriptura. Vaig pensar, sobtadament, a intentar de nou llegir el Quintet. Tenia a casa els dos primers volums editats per Versal amb una traducció –excel·lent- de Víctor Compta. M’hi vaig posar. També vull fer constar que vaig haver d’interrompre la lectura durant un temps perquè, per trobar els tres volums que em faltaven, vaig haver de remoure cel i terra a les llibreries de vell.

A la primera història, Bruce està casat amb Sylvie i té com a amant Piers, el germà d’ella. Bruce arriba a Avinyó perquè Piers s’ha suïcidat, sembla ser que per raó d’un ritual de la secta gnòstica a la qual pertany. Un altre personatge, Sutcliffe, és un novel·lista que està fascinat pel triangle amorós i intenta escriure una novel·la sobre ells. No pretenc resumir l’argument, solament explicar el desconcert que pot suscitar en el lector la construcció de la novel·la. Més endavant, resulta que és Blandford qui és l’autor del llibre en el qual Sutcliffe escriu sobre els tres primers que, així, sobrevenen personatges de ficció. Al començament del segon llibre, es produeix un diàleg, que continuarà durant tota la saga, entre Blandford i Sutcliffe, narrador i personatge. Els dos tenen una vida desgraciada perquè s’han casat amb dones de caràcter complicat i que no els estimen, Livia i Pia, que semblen la segona transsumpte de la primera. Va ser arribat en aquest punt que trenta anys enrere en vaig tenir prou, tots aquells nivells de metaficció, les anades i vingudes, les digressions – hi ha capítols sencers que contenen només notes i on no avança l’acció - em  van semblar pretensiosos i sense justificació. Quan parlo de molts nivells de metaficció no exagero, en aquest breu comentari no entraré en molts detalls, però en el primer volum del Quintet i hi ha, si no m’erro, cinc nivells de metaficció: Durrell, Blandford, Sutcliffe, Bruce, que és el narrador de la major part del llibre, i Piers que, malgrat que mor a la primera pàgina, deixa un manuscrit que és l’esborrany de la novel·la ‘Monsieur’.

Doncs bé, Des d’aquí la cosa segueix i la confusió no para d’augmentar i  aquesta vegada, renta anys més tard, m’ha fascinat. Durrell posa en escena una vintena de personatges, alguns reals i d’altres de ficció (però, a la fi, tots són de ficció, no?) que interactuen de totes les maneres possibles durant els anys de la segona guerra mundial, des de la preguera a la postguerra, sense respectar les primeres categories, és a dir que hi ha personatges reals que interactuen amb d’altres que per a ells són de ficció. És un bon exemple d’això la breu escena de la cinquena novel·la ‘Quinx’, en la qual Sabine, una anglesa doctora en economia que ho va deixar tot per unir-se als gitanos d’Avinyó, quan Sutcliffe, que està enamorat d’ella, li demana que se’n vagin al llit, exclama
- El que passa és que no sé quin de vosaltres dos és més real, perquè ja m’ho ha demanat Aubrei (Blanford) abans.

La història passa principalment a Avinyó, a Egipte i a Viena i les situacions són de vegades grotesques, de vegades emocionants o, fins i tot, hilarants. És un món en el qual, si t’hi introdueixes, entres en la seva lògica dement, costa de sortir-hi. Hi ha una visió del nazisme des de dintre, dos personatges, Von Esslin i Smirgel són nazis, el primer és el General que encapçala l’ocupació de la zona d’Avinyó durant la guerra i el segon va ser amant de Livia, que es va fer nazi des de molt aviat, durant un temps. El llibre no relativitza gens ni mica la perversió moral que significa el nazisme, però explica els motius i els sentiments d’aquests personatges de manera equilibrada i convincent. Un altre tema important és el del gnosticisme. Hi ha la qüestió de la secta suïcida (sembla que basada en una secta suïcida eslovena aliena al gnosticisme) però també es descriuen cerimònies al desert, a les quals assisteixen alguns dels personatges, i, sobretot, es desenvolupa en els diàlegs entre Constance, germana de Livia, i el seu amant Sebastian, membre de la secta i persona de tendències místiques molt acusades. Constance és el personatge més important de la història. Psiquiatra de professió, deixeble de Freud, es va relacionant amb tots els altres personatges, ficticis i reals, i és per allà on ella passa que es van il·luminant les escenes d’un món que sembla que, quan  no el mirem, segueix existint i evolucionant. Finalment hi ha també el motiu del tresor dels templers, que alguns altres personatges van buscant. No he esmentat el príncep Affad, aristòcrata egipci que és el nexe de contacte amb la secta gnòstica i també una figura important. Ni els gitanos. Però, com que em serà impossible resumir en aquest breu comentari tot el llibre desisteixo.

No puc deixar de dir que, entre la multitud de gèneres i subgèneres que Durrell encabeix en aquest artefacte literari (poesia, diàleg, assaig, dietari...) també hi ha la paròdia. Una part de ‘Sebastian’, el quart llibre, és un homenatge a l’Ulisses de Joyce. I hi ha una escena en un bordell d’Avinyó que – perdoneu-me – no té res a envejar a l’episodi del bordell del capítol Circe, tot i que l’erotisme de Durrell és més pujat de to, a l’estil del seu amic Henry James.

Per acabar, un comentari al marge. Algunes vegades aquest llibre m’ha fet pensar en Miquel de Palol, que per a mi és un dels escriptors vius més importants de la literatura catalana.


Cal que us digui expressament que m’ha encantat?