Roland Barthes

L’any 1977 vaig estudiar COU a l’Institut Salvador Vilaseca de Reus. Allà, el profesor Ramon Oteo, ens parlava, entre moltes altres matèries sempre interessants, de lingüística. No sé si les clases de Ramon Oteo estaven emparades pel  temari  oficial de l’assignatura, tendeixo a pensar que no, perquè sovint se n’anaven cap a qüestions que trascendien allò que es pot esperar que conegui un estudiant d’ensenyament secundari. Però, justament per això, Ramon Oteo, que ens va abandonar fa uns anys, va ser un professor del que deixen emprempta en els alumnes, joves de setze i disset anys, que tot just s’inicien en la comprensió de l’entorn. Oteo ens va parlar de Saussure, és clar, però també de moltes altres coses, com deia, i recordó que ens va distribuir i analitzar detalladament  un text de Roland Barthes, que em fa l’efecte que podría formar part del seu llibre ‘Elements de semiologia’ que havia apregut en castellà l’any 1970.

Des de llavors, Barthes va formar par de les meves referències. Per això, el vaig anar seguint i,  uns anys més tard, vaig llegir amb interès el seul libre ‘Mitologies’, on mostra les seves idees de semiologia dels símbols, la segona de les seves línies de treball. He de dir que’Mitologies’, tot i que devia ser molt innovador quan va aprèixer l’any 1957, no em va produir una gran impressió, ja que em va semblar no molt diferent a altres obres que, durant els anys vuitanta, ja havia llegit prèviament.

Tot i amb això, vaig anar topant amb Barthes, malgrat que és un escriptor que no està de moda, en cites d’altres autors, aquí i allà, i això ha anat mantenint viu el seu record, entrañable, ja que el relaciono amb la meva joventut. Aquesta presència discreta de Barthes ha fet que, fa poc, em digués que em calia tornar a donar una ullada a la seva obra, especialment als llibres de caràcter més literari, que fins ara no coneixia. Així, tinc finalment a sobre de la taula la seva autobiografía, ‘Roland Barthes’ i ‘Fragments d’un discurs amorós’. He de dir que m’han sorprès molt gratament. ‘Roland Barthes’ és un llibre de reflexions, l’autor intenta explicar-se no a través dels fets de la seva vida sinó utilitzant idees i anècdotes aïllades que van confegint un fresc molt atractiu i d’una gran alçada intel·lectual. ‘Fragments d’un discurs amorós’ sorprèn pel fet que es tracta d’un estudi sobre diversos elements que conflueixen en el sentiment i en la idea de l’enamorament, fent referencia a conceptes que apareixen en les obres de grans pensadors i literats, des de Plató fins a Nietzsche, passant per Lacan, Baudelaire o Sant Joan de la Creu. Són dos llibres que, sense conèixer res més de l’obra de Barthes, ja serien sufients com per tenir-lo present com a escriptor important.

De vegades, pendents de les modes i de les novetats, deixem de banda escriptors molt notables, fonamentals, com en el cas de Roland Barthes.

Parerga i Paralipòmena

Les meves divagacions intel·lectuals m’han portat durant els últims mesos per camins que abans havia transitat escassament. Fa temps que m’interessa el filòsof Arthur Schopenhauer, però m’havia quedat fins fa ben poc en la superficie del seu pensament. He estat llegint, confesso que no pas sencer, ‘El món com a voluntat i representació’ traduït al castellà per Pilar López de Santa María i publicat per Trotta. No he pogut tenir noticia de cap edició en català d’aquest llibre cabdal de la filosofía del segle dinou, és una llàstima.

No sóc capaç de glosar una obra tan enorme, parlo de la seva extensió però també de la seva talla intel·lectual. Potser alguns sabeu que porto una pila d’anys escrivint sobre la fugida i, és clar, va ser una de les idees que vaig anar a buscar en aquest llibre. Entre altres coses, en diu això:

En cada grado que el conocimiento ilumina, la voluntad se manifiesta como individuo. En el espacio y el tiempo infinitos se encuentra el individuo humano como finito y, por lo tanto, como una magnitud ínfima frente a aquella, arrojado en ella; y debido a su carácter ilimitado, él solo tiene un cuándo y dónde relativos, no absolutos: pues su lugar y su duración son una parte finita de un ser infinito e ilimitado. Su verdadera existencia se da solo en el presente, cuya libre huida hacia el pasado es un continuo tránsito a la muerte, un constante morir; porque su vida pasada, al margen de sus eventuales consecuencias en el presente y del testimonio sobre su voluntad que ha quedado estampado, se ha acabado por completo, ha muerto y ya no existe; por eso desde el punto de vista racional le ha de resultar indiferente que el contenido de aquel pasado sean tormentos o placeres. Mas el presente se le convierte constantemente en pasado entre las manos: el futuro es totalmente incierto y siempre breve. Así, su existencia, considerada ya únicamente desde el aspecto formal, es un continuo precipitarse el futuro en el muerto  pasado, un constante morir. Si la vemos desde el aspecto físico está claro que, así como nuestro andar no es más que una caída constantemente impedida, la vida de nuestro cuerpo no es más que un morir continuamente evitado, una muerte siempre aplazada: y, finalmente, también la actividad de nuestro espíritu es un aburrimiento constantemente apartado. Cada respiración rechaza el constante asedio de la muerte con la que luchamos de esa manera a cada segundo y luego también en intervalos mayores cada vez que comemos, dormimos, nos calentamos, etc. Al final ella tiene que vencer: pues en ella hemos recaído ya simplemente por nacer, y no hace más que jugar un rato con su presa antes de devorarla. Mientras tanto, proseguimos nuestra vida todo el tiempo posible con gran interés y mucho esmero, igual que hinchamos una pompa de jabón tan grande y todo el tiempo como sea posible, aunque tenemos la firme certeza de que estallará.

Vivim fugint de la mort i el nostre esperit actúa per evitar l’avorriment. I dit això queda ben poca cosa per dir.

Per afluixar una mica de l’esforç que m’exigia la lectura d’aquest llibre he estat llegint també  ‘Parerga i Paralipòmena’ l’única obra que va tenir èxit en vida del seu autor i que li va donar popularitat. Són textos esparsos i n’hi ha de tota mena. En ells, de vegades Schopenhauer es deixa portar per les seves fòbies, per exemple la vida acadèmica de la universitat de la seva época, i s’hi poden trobar exemples de la ben coneguda misoginia de l’autor.

Fins i tot, al final del llibre hi ha alguns poemes que afegeix solament per si hi ha algún lector que sent curiositat per aquesta faceta, escassament conreada, de l’escriptor. El llibre acaba amb uns versos que posen de manifest la indiferència que li produeix el poc ressò que les seves obres havien tingut entre el públic.

                Cansado estoy ahora, al final del camino,

                La débil cabeza apenas puede llevar el laurel:

    Pero miro contento lo que he hecho,

    Siempre impertérrito por lo que otros digan.

                

Asklepios, de Miguel Espinosa

Asklepios era, per als grecs antics, el déu de la medicina, però jo ja em pensaba, quan vaig disposar-me a llegir la novel·la de Miguel Espinosa, que aquest llibre no havia de versar sobre el déu grec. L’Asklepios d’Espinosa és un grec antic exiliat en el món contemporani. Tot  el llibre es dedica a glosar l’estranyesa que el món modern li produeix a aquest personatge que es regeix per uns valors , la veritat, la bondat, la bellesa, que per a l’autor avui es troben escassament, i per disertar sobre l’enyor d’una patria imposible de recuperar: el temps passat.

Miguel Espinosa va ser en vida un autor maleït, amb  molt de prestigi però conegut escassament,  els intents de recuperació de les seves obres en temps posteriors (Siruela va reeditar-ne alguns llibres fa no gaire temps) no van tenir tampoc massa èxit. I malgrat tot, es tracta d’un escriptor molt singular i m’atreviria a dir que un dels millors de la seva generació, si bé és cert que els seus escrits potser són més a prop dels posibles lectors actuals que dels dels anys setanta, encara que no es troba massa lluny de Juan Benet o de Luis Goytisolo.

Askelpios va aparèixer l’any 1985, quan el seu autor ja havia mort.  En vida solament va publicar ‘Las Grandes Etapas de la Historia Americana (Bosquejo de una Morfología de la Historia Política Norteamericana)’ (1957), ‘Escuela de Mandarines’ (1974, Premi Ciutat de Barcelona) i ‘La tríbada falsaria’ que va aparèixer l’any 1980, poc abans de la mort del seu autor ocorreguda l’any 1982.

Jo n’havia sentit a parlar i em vaig recordar d’ell de nou perquè acaba  d’aparèixer  ‘Cartas a Mercedes’ la seva correspondencia inèdita amb un amor de joventut. Però em vaig dir que potser era el moment de llegir els llibres importants d’Espinosa, en lloc de començar per unes cartes, i la casualitat ha volgut que Asklepios sigui el primer llibre que ha arribat a les meves mans en l’ edició de 1985.

Deixo constancia de la lectura d’aquest llibre perquè m’ha impressionat i perquè no m’acabo d’explicar el poc ressò que ha obtingut la seva obra, tot i haver assolit el reconeixement de la crítica i d’una minoría de lectors.