Tres descobriments

 

Normalment no dedico aquest blog a comentar les meves lectures. Hi ha moltes pàgines d’internet que ho fan, segurament amb més fortuna de la que jo podria tenir com a comentarista de llibres. Però durant les darreres setmanes m’he topat amb tres novetats literàries que m’han impressionat i en vull deixar constància. Em costa trobar llibres que em despertin veritable entusiasme. Amb els anys m’he anat tornant un llepafils de la lectura i cada vegada em costa més descobrir autors o llibres amb els quals pugui passar-ho realment bé. Per això, que entre els apareguts aquest trimestre n'hagi pogut trobar tres que sintonitzen amb les meves preferències és un fet extraordinari que mereix ser consignat aquí. Encara no els he acabat, però els estic llegint, els tres simultàniament, amb interès i amb plaer. No divago més. Són els següents:

Taksim és una història en la qual no hi passa gairebé res. Dos personatges, Pawel (el narrador) y Wladek, el seu company, es dediquen a vendre roba occcidental usada, viatjant en una furgoneta per diversos llocs de l’Europa de l’Est. En rigor no podríem dir que estracti d’una novel•la, ja que la trama no avança sinó que el llibre és un segit d’anècdotes ocorregudes durant els viatges comercials dels protagonistes. Però la descripció de la societat de l’est europeu en l'època del postcomunisme, el desencís, l’estat etern d’espera d’unes millors circumstàncies que no arriben, té tanta força que aguanta la narració fins i tot sense argument.

 

El segon llibre és El discurso vacío.

Com en el cas anterior, en aquest llibre, Mario Levrero gairebé no explica res. D’aquí ve el seu títol. En ell, un trassumpte de l’autor fa pràctiques de cal•ligrafia per modificar el seu caràcter i el resultat és el que podem llegir en aquesta, per dir-ho d’alguna manera, novel•la. Es tracta d’un experiment honest i, perquè és un llibre aparentment senzill i amb poques pretensions, d’una alçada notable.

 

 

Per fi, el tercer llibre es diu Pequeño fracaso.

L’acabo de començar però és molt prometedor. Us copio el comentari aparegut a Babelia:

 

Libros del Asteroide publica este mes de octubre el último libro de Gary Shteyngart, Pequeño fracaso, la obra más personal del autor de Absurdistán y Una súper triste historia de amor verdadero, uno de los autores norteamericanos más destacados de su generación. Publicado en Estados Unidos en 2014, Pequeño fracaso apareció en las listas de los mejores libros del año de más de 45 medios estadounidenses y británicos, fue finalista del National Book Critics Circle Award y elegido uno de los diez mejores libros de ese año por The New York Times. Michiko Kakutani, la crítica literaria de este periódico, escribió sobre él: «Un perspicaz relato sobre el exilio, el paso a la madurez y el amor familiar (…); una evidencia de las habilidades de Shteyngart para escribir sobre sí mismo con humor, sabiduría y ternura». A finales de los setenta, la familia de Igor, un niño enclenque y asmático de Leningrado, consigue –como otras familias de judíos soviéticos– los permisos necesarios para emigrar a Estados Unidos. Es así como Igor, para ahorrarse problemas (y alguna otra paliza), se convierte en Gary. Con el nuevo nombre llegan otros cambios no menos traumáticos para un niño de siete años. Sus dificultades para encajar en el nuevo país son tales que su madre, decepcionada, acuñará para él el apodo «pequeño fracaso». En Pequeño fracaso, Shteyngart rememora su infancia en la URSS, sus vivencias como inmigrante en EE. UU., su disipada juventud y finalmente sus inicios como escritor. Una historia de duro aprendizaje, contada con humor y profundidad; un libro inteligente, mordaz y divertido que lo confirma como uno de los más destacados autores norteamericanos contemporáneos. Gary Shteyngart (Leningrado, 1972) es autor de las novelas El manual del debutante ruso (2002), Absurdistán (2006) y Una súper triste historia de amor verdadero (2010). Colabora habitualmente con publicaciones como The New Yorker, Granta oThe New York Times Magazine.

Per acabar, confessaré que també llegeixo llibres comercials i que, per relaxar-me, prefereixo, més que novel•les lleugeres, directament llibres de gènere, de lladres i serenos o de fantasia. Aquesta tardor he tingut la sort de trobar la segona part de la sèrie El Mar Trencat de Joe Abercrombie, Mig món. Abercrombie és un autor molt recomanable per als amants de la literatura fantàstica.

Waltzing Mathilda

Tom Waits, el cantant i compositor que, via Bukowsky , encarna un personatge que podria habitar una novel·la de John Fante, va compondre cap allà l’any 1976 una cançó que es diu ‘Tom Traubert's Blues’,  que, amb el temps,  s’ha convertit en un èxit internacional que dura fins avui mateix. Aquesta cançó sempre m ‘ha agradat molt, però no hi havia parat massa atenció. Té una lletra una mica estranya en la qual una espècie de rodamón va explicant que anirà a ballar amb una tal Mathilda i que vol que el seu interlocutor l’acompanyi. No ha estat fins fa poc que m’ha començat a intrigar aquesta proposta. Quan un home va a ballar amb una dona no és normal que hi convidi a algú altre. Finalment, m’he posat a internet a mirar i hi he trobat, no podia ser d’una altra manera, l’explicació.

 

Sembla ser que aquesta cançó està basada, no és ben bé una versió, en una altra escrita l’any 1895 per un poeta nacionalista australià que es deia Andrew Barton Paterson, Banjo Paterson, li deien, i en ella s’explica la historia d’un rodamón que roba una ovella per menjar-se-la i el terratinent propietari de l'ovella crida la policia perquè el detinguin. El rodamón, abans de ser detingut, salta a l’aigua i s’ofega. Des de llavors per aquella zona se sent el fantasma del rodamón que canta una cançó en la qual convida als caminats a ballar un vals. Però la qüestió és que waltzing significa ballar, però també té un altre significat.

 

A Austràlia era molt típica la figura del swagman, un home que recorria els camps buscant treball d’un lloc a l’altre. Els swagmen anaven tombant sense rumb definit. A això se li deia waltzing,   una paraula derivada del terme  alemany  auf der Walz, que significa viatjar per treballar i aprendre tècniques noves dels mestres que vas trobant abans de tornar a casa, una tradició dels artesans que durava tres anys. Aquesta paraula també pot significar ballar el vals. I Mathilda era la paraula que els swagmen australians utilitzaven per referir-se al seu farcell. Quan els swagmen es reunien era molt estrany que hi hagués dones entre ells i aleshores feien com que ballaven amb els seus farcells, als quals donaven noms de dona.  Per tant, waltzing Mathilda significa literalment ballar amb la Mathilda, però allò que realment vol dir és viatjar com un rodamón amb totes les teves pertinences recollides en un farcell.

 

Potser tothom sabia la història, però jo acabo de descobrir-la i, finalment, puc comprendre què significa realment la cançó de Waits.

 

Us copio la lletra i també un enllaç a la cançó.

 

Wasted and wounded

 and it ain't what the moon did

i got what i paid for now

 see you tomorrow

 hey frank can i borrow

 a couple of bucks from you

 to go waltzing matilda waltzing matilda

 you'll go waltzing matilda with me

 

i'm an innocent victim

 of a blinded alley

 and i'm tired of all these soldiers here

no-one speaks english

and everything's broken

 and my Stacys are soakin' wet

 to go waltzing matilda, waltzing matilda

 you'll go a waltzing matilda with me

 

now the dogs are barking

 and the taxi cabs parking

 a lot they can do for me

 i begged you to stab me

 you tore my shirt open

 and i'm down on my knees tonight

 

old bushmills i staggered

 you buried the dagger

 your silhouette window light

 to go waltzing matilda, waltzing matilda

 you'll go a waltzing matilda with me

 

and i've lost my st. christopher

 now that i kissed her

 and the one-arm bandit knows

 and the maverick chinaman

 and the cold-blooded signs

 and the girls down by the striptease shows go

 waltzing matilda, waltzing matilda

 you'll go a waltzing matilda with me

 

no i don't want your sympathy

fugitives say

 that the streets aren't for dreaming now

 manslaughter dragnets

 and the ghosts that sell memories

 want a piece of the action anyhow

 go waltzing matilda, waltzing matilda

 you'll go waltzing matilda with me

 

and you can ask any sailor

 and the keys from the jailor

 and the old men in wheelchairs know

 that matilda's the defendant

 she killed about a hundred

 and she follows wherever you may go

 waltzing matilda, waltzing matilda

 you'll go waltzing matilda with me

 

and it's a battered old suitcase

 to a hotel someplace

 and a wound that will never heal

 no prima donnas the perfume is on

 an old shirt that is stained with blood and whiskey

 and goodnight to the street-sweepers,

 the night watchmen flame-keepers

 and goodnight matilda too.

 

 

Presentació del meu darrer llibre El temps girat a l'Ateneu Barcelonès

El pròxim dia 1 d'octubre, a les set de la tarda presentaré el meu darrer llibre a l'Ateneu Barcelonès. Us hi espero.

La meva rival

Per casualitat, durant els darrers dies, algunes amigues de la meva quinta m'han fet comentaris sobre com els sembla que l'edat perjudica el seu atractiu. Això m'ha fet recordar un poema de Kipling en el qual una noia de disset anys manifesta la seva enveja per l'encant d'una dona de quaranta-nou que porta de cap tots els joves del seu voltant. M'ha fet gràcia traduir-lo i compartir-lo aquí. Només es tracta d'un exercici lúdic, de dissabte al matí, per tant, m'he pres algunes llicències en la rima i en la mètrica que espero que em perdonareu.

 

LA MEVA RIVAL

Rudyard Kipling

 

Vaig als concerts i a les reunions

sense trobar cap pretendent,

m’assec a soles pels racons

fingint que no estic malament.

Ella, i jo em dic que no hi ha dret,

sempre és al mig de l’enrenou

i això és perquè jo en tinc disset

i ella quaranta-nou.

 

Jo m’enrojolo per no res,

els meus colors venen i van,

ara les galtes s’han encès

i en un moment s’apagaran.

En el seu rostre blanc i net

el cutis sempre hi llueix nou,

el rubor que va i ve als disset

és al seu lloc als quaranta-nou.

 

Si jo tingués el seu encant

i fos el centre d’atenció

tot recitant un vers picant

o bé cantant una cançó!

No sé cantar ni cap verset

d’aquests grollers, jo bé ho sé prou,

però el pitjor és que en tinc disset

quan ella en té quaranta-nou.

 

Els jovenets venen i van

al seu voltant amb devoció.

No té l’edat per prendre amant

entre aquests nois... qui ho diu que no?

Van al voltant del seu carret

però cap d’ells ve al meu rickshaw

i això és perquè jo en tinc disset

i ella quaranta-nou.

 

Si toca anar a muntar a cavall

passa el mateix que als altres llocs,

ella és al mig de tots els balls

i jo sóc fora dels seus jocs.

Mai cap dels nois no em ve a trobar.

Per més que em posi un vestit nou

ningú no em vol treure a ballar.

Oh, si en tingués quaranta-nou!

 

Em diu nineta d’ulls cafè

i també dolça nena callada,

sempre em quedo al darrere, ho sé,

ella em fa ombra, em deixa eclipsada.

I si em presenta algun noiet

és perquè en busca algun de nou.

Els de seixanta les volen de disset

i els de dinou les de quaranta-nou.

 

El temps, però, passa volant

i el seu moment haurà passat

mentre jo em vagi fent més gran.

Ella es farà vella aviat.

L’únic consol, si és que n’hi ha algun,

es pensar, tant com ella fou

però en tindrà vuitanta-un

quan jo en tingui quaranta-nou!

 

 

 

My Rival by Rudyard Kipling

I go to concert, party, ball―

What profit is in these?

I sit alone against the wall

And strive to look at ease.

The incense that is mine by right

They burn before Her shrine;

And that’s because I’m seventeen

And she is forty-nine.

I cannot check my girlish blush,

My colour comes and goes.

I redden to my finger-tips,

And sometimes to my nose.

But she is white where white should be,

And red where red should shine.

The blush that flies at seventeen

Is fixed at forty-nine.

I wish I had her constant cheek:

I wish that I could sing

All sorts of funny little songs,

Not quite the proper thing.

I’m very gauche and very shy,

Her jokes aren’t in my line;

And, worst of all, I’m seventeen

While She is forty-nine.

The young men come, the young men go,

Each pink and white and neat,

She’s older than their mothers, but

They grovel at Her feet

They walk beside Her rickshaw-wheels―

None ever walk by mine;

And that’s because I’m seventeen

And she is forty-nine.

She rides with half a dozen men

(She calls them "boys" and "mashes")

I trot along the Mall alone;

My prettiest frocks and sashes

Don’t help to fill my programme-card,

And vainly I repine

From ten to two A.M. Ah me!

Would I were forty-nine.

She calls me "darling," "pet," and "dear,"

And "sweet retiring maid."

I’m always at the back, I know―

She puts me in the shade.

She introduces me to men―

"Cast" lovers, I opine;

For sixty takes to seventeen,

Nineteen to forty-nine.

But even She must older grow

And end Her dancing days,

She can’t go on for ever so

At concerts, balls, and plays.

One ray of priceless hope I see

Before my footsteps shine;

Just think, that She’ll be eighty-one

When I am forty-nine!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Jesús M Tibau llegeix un poema de El temps girat, de Xavier Amorós Corbella

de lector a escriptor: El temps girat, de Xavier Amorós Corbella,

Presentació del llibre de la meva germana, Maria Lluïsa Amorós, el 24 de març

El temps girat