El blog de Xavier Amorós  -  ANEU A L'INICI DEL WEB

dissabte, 22 de setembre de 2018

L'home-peix (2007)

 L’HOME - PEIX



People here used to believe
that drowned souls lived in seals.
At spring tides they might change shape.
They loved music and swam in for a singer.

Seamus heaney


“Jo havia agafat l’hàbit de mirar pel·lícules estrangeres en versió original. Com més estranya em fos la llengua en què s’hi parlava, millor. Així podia imaginar la història que s’adeia a les imatges i als personatges, construint un relat només per a mi. Un dia, veient un film en finès, passades les quatre de la matinada, vaig trobar una situació que em va colpir. Hi havia un home i una dona en una habitació. Asseguts en un sofà, displicentment, parlaven llargament. De sobte, l’home es  va aixecar i va acostar-se a una peixera on hi nedava un peix. Hi va posar la mà i va treure el peix. Va saber retenir-lo en el puny clos. El peix es remenava nerviosament. L’escena es va centrar en la cara de l’home que mirava el peix amb estupor, fins que el va deixar caure a terra. El peix seguia movent-se frenèticament, ara pel terra, i l’home el mirava fixament. No puc saber com seguia l’escena. Ràpidament vaig canviar de canal presa d’una sensació estranya.”




*


Cada dia comptava les passes
del rebedor a la porta del carrer.
Després, mentre baixava
per l’ascensor repetia en veu baixa
una oració de frases poca –soltes.

Mirava el cel des del portal,
si feia sol, anava a mà dreta,
i si era núvol, a mà esquerra.

Era molt important mantenir-me en silenci
fins que arribava a dins de l’automòbil.
Quan l’engegava deixava anar un crit fort.

Podria dir que era un caprici,
una excentricitat,
però realment ho feia
per ajornar un dia més l’Apocalipsi.

*

La meva dona no era gaire afectuosa,
el seu comportament era distant
i no se m’acostava per acaronar-me
excepte quan el codi ho requeria.
Em mirava amb uns ulls que no eren normals
i espiava els meus actes amb un posat d’angúnia.
Se’m va acudir la idea que m’estava embruixant.



*


Totes les tardes sortia a caminar
per la platja. Recollia palets
i conxes i anava cap a casa
per construir figures amb les peces
que la mar em lliurava.

Tota la vida vaig estar esperant
la conclusió de l’enorme trencaclosques
que donés un sentit a aquella allau de formes
sense coherència, que em donava la tarda.

Va ser un fracàs,
la intuïció que les peces
tenien un sentit
que finalment es podia trobar
mai no va concretar-se.

Què et queda, quan només
tens a les mans les peces inconnexes
d’un projecte fallit?
Com quan jugues al pòquer
buscant l’escala de color
i només tens, al final de la mà,
algunes cartes que no poden lligar?

Així és el joc, m’he dit a mi mateix,
però no hi ha més mans,
ni tampoc més partides.


*



Vaig obsedir-me a aconseguir
el vídeo de l’escena del peix,
vaig remoure cel i terra
i al final el vaig rebre per correu.
Va arribar un paquetet
de paper d’embalar lligat amb un cordill.
Cerimoniosament, el vaig obrir
i vaig posar la cinta.
Era allí. Vaig estar-me
hores i hores veient cada escena
endavant i endarrere
amb el so a tot volum
i després en silenci.
Finalment vaig estar
molt de temps amb la vista fixada
a la pantalla grisa
del televisor.



*
.

En aquell temps,  tot sovint escoltava cançons
que no estaven gravades a les cintes de cassette
que jo havia comprat.
Irrompien de sobte enmig d’aquelles
que jo estava esperant.
Això no m’afectava.
Era pitjor quan entre la meva roba
apareixien estris de la cuina,
coladors, ratlladors, una cullera,
o fins i tot un xiclet mastegat
o una pistola.
No en vaig voler fer cas
i finalment va retornar la calma.



*



“Una dona corria espantada pel carrer. No es veia ningú que la seguís però la seva expressió era atemorida i mirava constantment cap enrere. Baixava al metro i seguia corrent fins que agafava un tren que era a punt de sortir. Un cop a dintre d’un vagó s’asseia i mirava amb espant el seu voltant, especialment cada vegada que s’obria la porta després d’una parada. Unes quantes estacions més tard sortia de  nou corrent, com si continués la persecució. Tornava a la superfície i corria i corria. Finalment, sempre corrent, fins i tot deixava enrere la ciutat però seguia endavant, no se sabia cap a on ni perquè ni amb quin objectiu. Continuava així fins que la imatge es fonia en negre i mantenia la pantalla fosca durant ben bé tres segons, com per marcar inequívocament un punt i a part”.



*


El país va canviar. els bars tancaren
i van ser substituïts per d’altres
no ben bé iguals, tot i que els bars
sempre s’assemblen entre ells.
Però la gent que havia estat feliç en aquells bars
estranyament va quedar vinculada
als llocs que havien ocupat els bars antics
i s’hi acostaven cada dia, circumspectes.
En no trobar-los es desconcertaven,
miraven el rellotge, donaven
algunes voltes per l’indret i finalment marxaven
per tornar l’endemà, com qui diu
encadenats en aquells llocs i en aquell temps,
presos del seu passat. Jo veia els homes
i les dones, com autòmats, tombant
sense rumb, i jo sabia què buscaven
més que no pas ells mateixos.


*


De nit, sortia en cotxe a la deriva            
per carreteres mal il·luminades.
M’entretenia observant
les reaccions mecàniques del cos
acoblat a la màquina.

De vegades m’aturava i apagava els fars
per submergir-me en una fosca gairebé absoluta
que de seguida descobria algunes llums,
de la lluna, d’estels, d’alguna casa allunyada.

Tornava cap a casa i em dutxava
i m’adormia tot seguit a la butaca.


*


La pluja em produïa una inquietud
que només es calmava si em posava a llegir
els llibres més abstrusos.
Acompanyat pel soroll de les gotes de pluja
sobre el sostre d’uralita del cel obert, llegia
Hegel, o Kant, la guia telefònica, totes
les entrades de la lletra W de l’enciclopèdia,
tant se valia, no hi parava atenció,
només estava atent a la inquietud
que anava remetent fins que em calmava.
Al final del procés em quedava atordit
i una frase, o un nom i una adreça
es quedaven flotant a la meva memòria
sota el so de les gotes de pluja.


*


Un dia, quan tornava cap a casa,
em vaig trobar les coses canviades
ben bé des del portal, el color de l’escala,
el passamà, la llum de l’ascensor.
Quan vaig arribar al pis la clau no obria
i vaig tocar a la porta. En va sortir
la meva dona dient que no era ella,
que no era casa meva i que no
em coneixia de res. Em vaig sorprendre
i de l’ensurt vaig passar a l’ira
però ella no cedia. Van sortir veïns
i tots deien que no m’havien vist
mai de la vida i em van treure d’allà
com si fos un sonat o un malfactor.
De res no m’han servit reclamacions,
demandes judicials i tot això.
He perdut el meu pis, però també
m’he deslliurat per fi d’aquella dona.
Llavors no m’adonava. Ara sé
que em col·locava espines a la roba interior,
que em posava sang menstrual al meu cafè,
m’ho ha dit una senyora que m’ajuda.


*



De vegades posava música estrident
amb el volum molt alt.
Aleshores bevia més del compte
fins que la música se’m posava a dintre.

No era un estat agradable, gairebé
era com una possessió.

Això durava tant com l’ebrietat.
Quan tornava a ser sobri anava cap al llit.


*



Dibuixava a l’atzar i escrivia poemes. Sabia
que aquests procediments havien de servir
per obtenir un desig. Però, arribat
en aquest punt, podia dir
que no hi havia res que m’importés,
que no hi havia res per demanar.
No desitjava res i fins i tot
m’importunava que el meu Àngel de la Guarda
es posés a parlar-me tot sovint.


*



“A l’escena final, l’home que havia tret el peix de la peixera arriba en una platja deserta. Fa molt de fred, i vent. Entra a l’aigua vestit i camina cap endins del mar. En un moment donat l’aigua el cobreix i segueix avançant. La càmera l’enfoca des de sota de l’aigua i es veu com, tot d’una, l’home ja no pot treure el cap per respirar i s’ofega en poc temps, com el peix de l’escena primera.”


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada