L'home-peix (2007)

 L’HOME - PEIX

People here used to believe
that drowned souls lived in seals.
At spring tides they might change shape.
They loved music and swam in for a singer.

Seamus heaney

“Jo havia agafat l’hàbit de mirar pel·lícules estrangeres en versió original. Com més estranya em fos la llengua en què s’hi parlava, millor. Així podia imaginar la història que s’adeia a les imatges i als personatges, construint un relat només per a mi. Un dia, veient un film en finès, passades les quatre de la matinada, vaig trobar una situació que em va colpir. Hi havia un home i una dona en una habitació. Asseguts en un sofà, displicentment, parlaven llargament. De sobte, l’home es  va aixecar i va acostar-se a una peixera on hi nedava un peix. Hi va posar la mà i va treure el peix. Va saber retenir-lo en el puny clos. El peix es remenava nerviosament. L’escena es va centrar en la cara de l’home que mirava el peix amb estupor, fins que el va deixar caure a terra. El peix seguia movent-se frenèticament, ara pel terra, i l’home el mirava fixament. No puc saber com seguia l’escena. Ràpidament vaig canviar de canal presa d’una sensació estranya.”

*

Cada dia comptava les passes

del rebedor a la porta del carrer.

Després, mentre baixava

per l’ascensor repetia en veu baixa

una oració de frases poca –soltes.

Mirava el cel des del portal,

si feia sol, anava a mà dreta,

i si era núvol, a mà esquerra.

Era molt important mantenir-me en silenci

fins que arribava a dins de l’automòbil.

Quan l’engegava deixava anar un crit fort.

Podria dir que era un caprici,

una excentricitat,

però realment ho feia

per ajornar un dia més l’Apocalipsi.

*

La meva dona no era gaire afectuosa,

el seu comportament era distant

i no se m’acostava per acaronar-me

excepte quan el codi ho requeria.

Em mirava amb uns ulls que no eren normals

i espiava els meus actes amb un posat d’angúnia.

Se’m va acudir la idea que m’estava embruixant.

*

Totes les tardes sortia a caminar

per la platja. Recollia palets

i conxes i anava cap a casa

per construir figures amb les peces

que la mar em lliurava.

Tota la vida vaig estar esperant

la conclusió de l’enorme trencaclosques

que donés un sentit a aquella allau de formes

sense coherència, que em donava la tarda.

Va ser un fracàs,

la intuïció que les peces

tenien un sentit

que finalment es podia trobar

mai no va concretar-se.

Què et queda, quan només

tens a les mans les peces inconnexes

d’un projecte fallit?

Com quan jugues al pòquer

buscant l’escala de color

i només tens, al final de la mà,

algunes cartes que no poden lligar?

Així és el joc, m’he dit a mi mateix,

però no hi ha més mans,

ni tampoc més partides.

*

Vaig obsedir-me a aconseguir

el vídeo de l’escena del peix,

vaig remoure cel i terra

i al final el vaig rebre per correu.

Va arribar un paquetet

de paper d’embalar lligat amb un cordill.

Cerimoniosament, el vaig obrir

i vaig posar la cinta.

Era allí. Vaig estar-me

hores i hores veient cada escena

endavant i endarrere

amb el so a tot volum

i després en silenci.

Finalment vaig estar

molt de temps amb la vista fixada

a la pantalla grisa

del televisor.

*

.

En aquell temps,  tot sovint escoltava cançons

que no estaven gravades a les cintes de cassette

que jo havia comprat.

Irrompien de sobte enmig d’aquelles

que jo estava esperant.

Això no m’afectava.

Era pitjor quan entre la meva roba

apareixien estris de la cuina,

coladors, ratlladors, una cullera,

o fins i tot un xiclet mastegat

o una pistola.

No en vaig voler fer cas

i finalment va retornar la calma.

*

“Una dona corria espantada pel carrer. No es veia ningú que la seguís però la seva expressió era atemorida i mirava constantment cap enrere. Baixava al metro i seguia corrent fins que agafava un tren que era a punt de sortir. Un cop a dintre d’un vagó s’asseia i mirava amb espant el seu voltant, especialment cada vegada que s’obria la porta després d’una parada. Unes quantes estacions més tard sortia de  nou corrent, com si continués la persecució. Tornava a la superfície i corria i corria. Finalment, sempre corrent, fins i tot deixava enrere la ciutat però seguia endavant, no se sabia cap a on ni perquè ni amb quin objectiu. Continuava així fins que la imatge es fonia en negre i mantenia la pantalla fosca durant ben bé tres segons, com per marcar inequívocament un punt i a part”.

*

El país va canviar. els bars tancaren

i van ser substituïts per d’altres

no ben bé iguals, tot i que els bars

sempre s’assemblen entre ells.

Però la gent que havia estat feliç en aquells bars

estranyament va quedar vinculada

als llocs que havien ocupat els bars antics

i s’hi acostaven cada dia, circumspectes.

En no trobar-los es desconcertaven,

miraven el rellotge, donaven

algunes voltes per l’indret i finalment marxaven

per tornar l’endemà, com qui diu

encadenats en aquells llocs i en aquell temps,

presos del seu passat. Jo veia els homes

i les dones, com autòmats, tombant

sense rumb, i jo sabia què buscaven

més que no pas ells mateixos.

*

De nit, sortia en cotxe a la deriva            

per carreteres mal il·luminades.

M’entretenia observant

les reaccions mecàniques del cos

acoblat a la màquina.

De vegades m’aturava i apagava els fars

per submergir-me en una fosca gairebé absoluta

que de seguida descobria algunes llums,

de la lluna, d’estels, d’alguna casa allunyada.

Tornava cap a casa i em dutxava

i m’adormia tot seguit a la butaca.

*

La pluja em produïa una inquietud

que només es calmava si em posava a llegir

els llibres més abstrusos.

Acompanyat pel soroll de les gotes de pluja

sobre el sostre d’uralita del cel obert, llegia

Hegel, o Kant, la guia telefònica, totes

les entrades de la lletra W de l’enciclopèdia,

tant se valia, no hi parava atenció,

només estava atent a la inquietud

que anava remetent fins que em calmava.

Al final del procés em quedava atordit

i una frase, o un nom i una adreça

es quedaven flotant a la meva memòria

sota el so de les gotes de pluja.

*

Un dia, quan tornava cap a casa,

em vaig trobar les coses canviades

ben bé des del portal, el color de l’escala,

el passamà, la llum de l’ascensor.

Quan vaig arribar al pis la clau no obria

i vaig tocar a la porta. En va sortir

la meva dona dient que no era ella,

que no era casa meva i que no

em coneixia de res. Em vaig sorprendre

i de l’ensurt vaig passar a l’ira

però ella no cedia. Van sortir veïns

i tots deien que no m’havien vist

mai de la vida i em van treure d’allà

com si fos un sonat o un malfactor.

De res no m’han servit reclamacions,

demandes judicials i tot això.

He perdut el meu pis, però també

m’he deslliurat per fi d’aquella dona.

Llavors no m’adonava. Ara sé

que em col·locava espines a la roba interior,

que em posava sang menstrual al meu cafè,

m’ho ha dit una senyora que m’ajuda.

*

De vegades posava música estrident

amb el volum molt alt.

Aleshores bevia més del compte

fins que la música se’m posava a dintre.

No era un estat agradable, gairebé

era com una possessió.

Això durava tant com l’ebrietat.

Quan tornava a ser sobri anava cap al llit.

*

Dibuixava a l’atzar i escrivia poemes. Sabia

que aquests procediments havien de servir

per obtenir un desig. Però, arribat

en aquest punt, podia dir

que no hi havia res que m’importés,

que no hi havia res per demanar.

No desitjava res i fins i tot

m’importunava que el meu Àngel de la Guarda

es posés a parlar-me tot sovint.

*

“A l’escena final, l’home que havia tret el peix de la peixera arriba en una platja deserta. Fa molt de fred, i vent. Entra a l’aigua vestit i camina cap endins del mar. En un moment donat l’aigua el cobreix i segueix avançant. La càmera l’enfoca des de sota de l’aigua i es veu com, tot d’una, l’home ja no pot treure el cap per respirar i s’ofega en poc temps, com el peix de l’escena primera.”