Ja està, ja ho he
acabat de decidir. Sé que no té cap importància, potser ni tan sols per a mi, però
he arrodonit aquesta opinió després de molts anys i crec que ja serà inamovible.
Els meus escriptors sud americans preferits són, amb el permís de Jorge Luis
Borges, que considero un espècimen d’un altre ordre i amb el qual mantinc una
relació constant, conjugal, com a lector, i per això situo en una altra dimensió, són, deia, Alvaro Mutis i
Feisberto Hernández. Cap dels dos no
necessita que jo els descobreixi, són dos referents molt importants, tot i que
no es troben a la cúspide de les preferències dels lectors ni dels crítics.
Hauria de justificar-me. Durant molt de temps, quan tenia vint-i-pocs anys,
trobava que el meu escriptor preferit era Gabriel García Márquez. Abans dels
divuit anys havia llegit tota la seva producció fins a aquella data. El
descobriment de ‘Cien años de soledad’ va suposar un cataclisme per a la meva
sensibilitat literària i van ser les seves opinions que em van conduir al
descobriment de Daniel de Foe i de William Faulkner, que encara avui trobo que
són dos escriptors excepcionals. Tot i amb això, tinc la idea que després de ‘Cien
años de soledad’ i ‘El otoño del patriarca’ García Márquez es va instal·lar en
una posició còmoda. Els seus llibres posteriors, tot i que en ells s’hi poden
trobar passatges memorables, no arriben als nivells d’intensitat de la seva
primera producció. Estrictament podríem dir que és un escriptor d’un sol
llibre. Tots els llibres anteriors marquen el camí que conduirà a la seva obra
mestra i després d’ella, la seva obra posterior no arriba als nivells de
genialitat d’aquella. També hi ha Vargas Llosa. També és un escriptor
excepcional però molt més irregular i, com García Márquez, el seu pitjor
defecte és que ha escrit massa. Recordo amb admiració ‘La Ciudad y los perros’
però també la meva decepció quan vaig provar de llegir ‘La casa verde’ que, no
n’estic segur, però crec que no vaig arribar ni a acabar de llegir-la. Després
l’he seguit solament de manera parcial, vull dir que no l’he llegit
completament però els seus llibres no estan garantits, de vegades són molt bons
i altres vegades no tant. N’hi ha molts més, d'escriptors, és clar, i segurament, com en tota
selecció, cometo una injustícia de la qual jo mateix me’n penediré en algun
moment, vull dir que Onetti Cortázar, Rulfo i d’altres que ometo per no ser
pesat, són escriptors de primeríssima fila i potser en algun moment variaré l’escalafó
que ara estableixo. Els meus escollits són autors d’obra escassa i coherent.
Mutis és l’autor d’una sèrie de textos que tenen com a nexe comú el personatge
Macqroll el Gaviero. Em fascinen els escenaris i les anècdotes minúscules, els
personatges. No entraré en detalls, per a mi la seva lectura va ser i encara és
una experiència inoblidable. Fa molt de temps, l’any 1990, vaig descobrir
Felisberto Hernández en una edició antològica que va publicar Siruela. També em
va fascinar. Hernández fa una composició indestriable entre ell mateix, la seva
vida, el seu personatge, un pianista mediocre que malviu de les seves actuacions,
i els productes de la seva imaginació. Però no havia tornat a llegir-lo fins fa
uns quants dies que vaig descobrir en una llibreria un recull dels seus escrits
pòstums editat per una petita editorial, Sitara, i la seva lectura ha revifat
en mi la vella adoració cap al mestre oblidat. Alguns dels textos ja els havia
pogut llegir al llibre de Siruela, però, tot i amb això, he obtingut unes hores
de veritable plaer en la lectura de ‘Hoy estoy inventando algo que todavía no
sé lo que es’ de Felisberto Hernández. Llegiu-lo.
