El blog de Xavier Amorós  -  ANEU A L'INICI DEL WEB

dimarts, 2 de desembre del 2014

En Memòria de Mark Strand


The End
Mark Strand

Not every man knows what he shall sing at the end,
Watching the pier as the ship sails away, or what it will seem like
When he's held by the sea's roar, motionless, there at the end,
Or what he shall hope for once it is clear that he'll never go back.

When the time has passed to prune the rose or caress the cat,
When the sunset torching the lawn and the full moon icing it down
No longer appear, not every man knows what he'll discover instead.
When the weight of the past leans against nothing, and the sky

Is no more than remembered light, and the stories of cirrus
And cumulus come to a close, and all the birds are suspended in flight,
Not every man knows what is waiting for him, or what he shall sing
When the ship he is on slips into darkness, there at the end.


El final
Mark Strand

No tothom sap què cantarà al final,
mirant el port mentre el vaixell s’allunyi, o com serà
quan el brogit del mar l’immobilitzi, allà al final,
o què haurà d’esperar quan sigui clar que ja no tornarà.

Quan hagi passat el moment de tallar la rosa o d’acaronar el gat,
quan la posta de sol que incendia la gespa i la lluna plena que l’omple de rosada
ja no hi siguin , no tothom sap què hi haurà en el seu lloc.
Quan el pes del passat ja no es recolzi en res i el cel

sigui només llum recordada i les històries de cirrus
i cúmuls s’acabin i els ocells quedin suspesos en ple vol,
no tothom sap què l’estarà esperant o què haurà de cantar
quan el vaixell on vagi s’introdueixi en la fosca, allà al final.


diumenge, 12 d’octubre del 2014

 

El llegat del Xavier Amorós, poeta

REUS DIGITAL
10 d'Octubre de 2014, per Enrique Canovaca
reusdigital.cat Reus Diari Digital xavier amoròs reusdigital
Xavier Amorós, acompanyat dels seus dos fills Josep Gallofré
 
L'aprenentatge d'un jove Amorós en la literatura poètica, als anys 40. El perfeccionament del seu llenguatge fins arribar al realisme social i críticde finals dels anys 50. I la seva decisió personal de deixar de banda la poesia en no sentir-se capaç d'expressar allò que tenia al cap. És el procés artístic i personal que podrà comprovar el lector després de fer-se amb el llibre 'Antologia Poètica (1940-1964) Xavier Amorós', editada per Germania i que es va presentar, aquest dijous al vespre, al Centre de Lectura, en una sala d'actes plena de gom a gom.

La selecció de poemes "és força àmplia i només he prescindit d'allò objectivament prescindible", comenta l'il·lustre Xavier Amorós, en una entrevista concedida a LANOVA Ràdio. En el treball d'acotació hi han participat els dos fills del reusenc, Xavier Amorós Corbella i Maria Lluïsa Amorós. "Hi ha poemes meus dels 17 anys, aquells que hem considerat més endreçats", indica l'escriptor, qui va deixar conscientment d'escriure poesia després de guanyar el premi Carles Riba, l'any 1964.

Amorós explica a LANOVA Ràdio que ell no se sentia capaç d'expressar en paraules allò a què volia aspirar i que "tot ho podia narrar a través de la prosa". "Ho he fet en primera persona, a través d'una gran quantitat d'articles, com una mena de notari de conversa en una sola veu, amb un llenguatge propi". D'aquí neixen els textos més coneguts del reusenc, dedicats especialment, a la ciutat i la comarca, l'entorn, "el meu món", segons les seves paraules.

Però el món prosístic d'Amoròs ve precedit per un poètic, que queda força ben resumit en aquesta antologia. "Gràcies al llibre, les noves generacions podran accedir a la meva poesia. Fins ara, hi havia les obres completes que són molt boniques i luxoses però em preocupaven els meus versos dels anys 50 i 60. Ara, qualsevol que tingui caprici de conèixe'ls els té a l'abast", afirma l'escriptor.

El seu procés d'aprenentatge poètic ve precidit d'un enamorament cap a certs poetes. Un d'ells és en Josep Maria de Sagarra. "Quan era jove el llegia en veu alta, tancat a l'habitació", recorda Amorós, qui compartia l'afició amb en Manel Domènech, "fill de l'impulsor del Reus Deportiu". El reusenc també destaca el nom de Josep Maria Prous i Vila: "el meu pare tenia els llibres, els seus versos sobre la guerra d'Àfrica, que hi estava en contra". I especialment, Amorós diu haver-se enamorat de Salvador Espriu, "al qual vaig conèixer personalment", i de Vicent Andrès Estellés, "un poeta que encara llegeixo".

Amb alguns d'aquests autors hi va coincidir Amorós en la gala poètica reivindicativa, de primers dels setanta, celebrada a Barcelona, i que va comptar amb la presència de milers de persones, "ben contades, no com ara fan els mitjans o els partits polítics", recorda l'il·lustre reusenc. "Hi havia 300 grisos esperant a la porta i vaig ser un dels vint escollits per actuar al final", continua Amorós, qui després de deixar la poesia, l'any 1964, encara hi va escriure alguns poemes més, però només per encàrrec.

De l'època 'daurada' de la mètrica i el realisme, Amorós també li va dedicar una part de la seva feina al poble del seu pare, Pradell de la Teixeta. El seu treball ha quedat plasmat en el llibre 'Enyoro la terra. El Pradell de sempre'. "Aquests poemes els estimo molt, es troben entremig del realisme històric i crític i l'anterior manera de fer versos", assegura l'escriptor. Part del seu altre llegat poètic es va poder escoltar, aquest dijous al vespre, al Centre de Lectura, a través de les veus del col·lectiu 'En veu alta'.

Ressenya de la presentació de l'anologia de poemes del meu pare

dimecres, 21 de maig del 2014

Moments culminants de la literatura universal

Quan Stephen Zweig va publicar l’any 1927 la seva obra Moments estel·lars de la humanitat, havia dedicat més de vint anys a la seva redacció. Sembla, d’entrada, estrany haver esmerçat un període tan dilatat de temps per a la confecció d’un llibre no molt llarg, que ocupa unes tres centes pàgines en l’edició que tinc a mà. Però la clau d’aquesta llarga gestació és la voluntat perfeccionista, que Zweig manifesta explícitament en més d’una ocasió, que el porta a suprimir tot allò que pot resultar superflu per aconseguir una obra literària equilibrada. Es considera a ell mateix un lector impacient al qual li irriten els passatges que fan perdre el ritme del text. Amb aquesta voluntat d’estil, Zweig va escometre una obra d’una qualitat extraordinària, malgrat que l’anar i venir de les modes l’hagi bandejat de les preferències dels lectors actuals.

En l’obra a què ens estem referint, Zweig va fer un reportatges de catorze moments de la història que li semblen d’especial transcendència, que abasten des de Ciceró fins a Lenin o Wilson, passant per Napoleó Bonaparte.

Dic això perquè l’altre dia se m’acudia que podria fer-se una cosa semblant amb els millors moments de la literatura universal. A diferència dels moments històrics, els millors moments de la literatura no tenen una existència real. Són les grans escenes de les millors obres de creació que solament han tingut lloc al cap dels autors que les han ideades i també al cap dels lectors que les han reviscut en llegir els textos on van ser plasmades. No es tractaria de seleccionar els millors llibres, aquesta mena d’exercicis ja existeixen i en ocasions tenen grans pretensions culturals, com la d’establir un cànon literari de les obres que han estat realment importants per a la humanitat. La meva pretensió és més limitada, només voldria compartir amb els lectors d’aquest blog les escenes que m’han impressionat d’una manera especial, amb la mateixa ambició amb què, quan era petit, compartíem amb els companys de l’escola les millors escenes de les pel•lícules de vaquers que invariablement anàvem a veure, en sessions dobles, al cinema que la mateixa escola ens oferia com a entreteniment per als d’altra forma tan tediosos diumenges a la tarda.

De tota manera, sempre hi ha el problema dels criteris de selecció. No us voldria avorrir explicant escenes de llibres que tothom ha llegit i que per tant coneix tothom, haurien de ser escenes no tan conegudes. I també escenes que tinguin un sentit per elles mateixes, independentment de l’obra més llarga de la qual eventualment en formin part. Es tracta d’un repte. Espero que tindré prou força de voluntat com per portar-lo a terme.

diumenge, 30 de març del 2014

Acudits


A gairebé tothom li agraden els acudits d’una o altra mena. Tanmateix, els acudits no passen de ser, segons l’opinió majoritària, un entreteniment  sense més transcendència. Moltes vegades he pensat que al darrere d’alguns acudits hi ha alguna cosa més que un mecanisme simple que dispara la nostra hilaritat. Hi ha acudits que, en una o dues frases enginyoses, saben captar un pensament o un punt de vista original. i, després de riure, m’he quedat pensant, admirat, per la profunditat o la saviesa de l’acudit en qüestió, o bé per la gosadia d’alguna expressió malsonant. Quan he intentat explicar-ho, normalment no he obtingut gaire ressò. Però aquest fracàs en els intents de compartir els mèrits d’alguns acudits només és atribuïble a la meva poca traça per explicar-me quan ho he intentat.

Em ve al cap aquesta idea per dos motius. El primer és que fa un parell de dies vaig llegir al diari la necrològica del filòsof Ted Cohen. Cohen, professor de filosofia a la Universitat de Chicago i especialista en filosofia de l’art, ha dedicat alguns dels seus treballs a l’estudi dels acudits i el rerefons de pensament que contenen. Desgraciadament, no tinc coneixement que els seus llibres sobre aquesta matèria hagin aparegut en català ni en castellà. Només conec una traducció al castellà d’un dels seus llibres dedicat a l’anàlisi de la metàfora, matèria que no entra dintre del propòsit d’aquest comentari. És una llàstima.

El segon motiu que m’ha mogut a escriure això és la lectura d’un llibre notable, aparegut fa un parell d’anys en castellà, El libro de las bromas, del músic  i escriptor Nick Currie, també conegut per Momus. Momus és un artista que prové del punk dels anys setanta i que, sense haver obtingut un èxit aclaparador, segueix en actiu, grava discos i desenvolupa altres activitats. Es tracta d’un personatge notable al qual recomano parar atenció. Currie és autor d'uns quants llibres d’un humor absurd i corrosiu. Aquest llibre en concret, va sorgir com un projecte que va iniciar en el seu blog, quan va demanar als seus seguidors que li enviessin els  acudits que més els agradaven. Amb aquest material va estructurar una trama en la qual explica la vida d’alguns membres de  la família Skeleton, principalment el pare i el fill. No explicaré l’argument, només diré que la historia avança recreant anècdotes basades en acudits, molts d’ells coneguts. Però amb aquest material, Momus és capaç de transcendir les anècdotes per crear un ambient grotesc i desmesurat que els crítics han volgut comparar a Rabelais o a Borroughs. Jo afegiria a aquestes referències també al Lewis Carroll, d’alguns passatges d’Alícia, o dels seus textos de lògica matemàtica, d’ambientació surrealista, que vaig conèixer fa molts anys gràcies a una edició de Tusquets, traduïts per cert, pel poeta Leopoldo María Panero que ha mort no fa pas gaires dies.

dimecres, 26 de febrer del 2014

Els llibres que no hem llegit

Som hereus d’una història cultural en la qual, no fa pas tant de temps, el total del coneixement humà podia ser adquirit per una sola persona, si perseverava en la seva adquisició, i la dificultat més gran per a la seva obtenció era la disponibilitat de fonts fiables a l’abast. Però ja fa temps que això no és així. Seria materialment impossible aconseguir l’ideal de l’home renaixentista de reunir tot el saber de la humanitat. Per les mateixes causes, tampoc no és possible haver llegit tots els llibres, de fet ni tan sols no és desitjable. Tot i amb això, l’ànsia de saber-ho tot encara té algunes revifades, especialment de tipus comercial. De tant en tant apareixen llibres com La cultura: tot allò que cal saber, o algun títol semblant, que et prometen que, si assimiles el contingut d'uns quants centenars de pàgines, hauràs assolit l’estatus de persona culta. Però com que ja és evident que no serem capaços de conèixer tot el que hi ha, més sovint apareixen prescriptors que ens ajuden en allò que cal saber, tot guiant-nos en la selecció de les matèries a les quals ens hem de dedicar per esdevenir realment cultes. I és que ser una persona culta no se sap ben bé què vol dir en aquests temps de confusió però encara manté una mica de prestigi. Centrant-nos en la literatura, fa uns anys va tenir molt de predicament el llibre del crític Harold Bloom que es deia El Canon Occidental i en el qual pretenia deixar establert quins llibres valia la pena tenir en compte en la història de la literatura – occidental – i quins podien ser descartats sense recança en el camí de l’assoliment d’una sòlida cultura literària. Tot plegat és força discutible i si m’hi posés m’embrancaria en una llarga disquisició.
Però el que em proposava escriure és una cosa molt més simple. Tots tenim, en el nostre bagatge literari, una pila de llibres que hem llegit però també una llista de llibres que creiem que hauríem d’haver llegit. En aquesta llista de llibres no llegits abunden els mites de la cultura literària amb fama de difícils, des del Quitxot a l’Ulisses de James Joice, que deuen ser dels més freqüents, o A la recerca del temps perdut de Proust o L’home sense atributs de Musil o Crim i càstig de Dostoievski. Tots ells tenen en comú que són molt llargs, uns més que altres, i que tenen fama de ser difícils de llegir. La veritat és que tot és posar-s’hi. Molts dels lectors que tenen aquesta mena de relació d’atracció i aversió respecte d’aquests llibres veurien que si comencen per la primera pàgina, amb paciència, la cosa va avançant i que només cal mantenir l’atenció un mica desperta. Llegir no és dolorós tot i que en alguns casos pugui resultar senzillament tediós. Un subgrup d’aquestes persones expliquen que els guarden per a la jubilació perquè no tenen temps. Però això, deixeu que us desenganyi, amics, tampoc no és veritat, si un no llegeix abans dels seixanta - cinc anys no hi a cap motiu per què ho faci més endavant. Llegir ha des ser un plaer i, si no ho és, més val que deixem de banda aquestes pretensions de ser diferents del que som i ens dediquen a allò que realment ens agradi. És com si jo mateix, posem per cas, digués que quan em jubili em dedicaré a jugar al golf perquè ara no tinc temps. Francament, hom no pot pas dir què serà d’ell en el futur, perquè tots podem canviar de gustos, d’hàbits i de tot el que vulguis, però si no he tingut cap mena d’inclinació cap al golf fins al meus cinquanta tres anys, no veig perquè l’hauria de tenir més endavant.
Pel que fa als llibre que jo no he llegit, crec que puc dir amb bastanta franquesa que hi ha moltíssims llibres que no conec i també moltíssims que no m’interessen o no he trobat el moment adequat per llegir, però no visc aquest fet com una mancança. Potser és perquè tinc molt poc respecte reverencial pels llibres, si n’agafo un i veig que em resulta avorrit, el bandejo sense contemplacions. Sobre els llibres que tinc per llegir, només vull esmentar aquells que ara tinc en una pila esperant que els arribi el torn. Són bastant prometedors. Aquí els teniu. Pregúntale al polvo, de John Fante, amb un pròleg de Charles Bukovski, Stoner, de John Willliams i El libro de las bromas, de Nick Currie. També hi ha un parell de llibres que he començat però que no puc llegir de pressa per diferents motius. És el cas de Por el bien del imperio de Josep Fontana que és fascinant però tan llarg que l’he d’anar llegint a estones i intercalant-lo amb d’altres, i La casa de hojas, de Mark Z. Danielewski, que és una novel•la tan complicada des del punt de vista estilístic que em costa de llegir i només m’hi puc concentrar estones més aviat curtes. En pròximes entrades us explicaré si he avançat en aquesta llista de llibres per llegir o mig llegits.

dimarts, 21 de gener del 2014

Salinger, un projecte literari amagat

Jerome David Salinger ha estat considerat durant molt de temps com a autor d’una sola obra i, si ens centrem en les publicades fins ara, aquesta idea és certa. L’any 1951 va aparèixer ‘The Catcher in the Rye’, novel•la que ha estat traduïda al català diverses vegades, la majoria d’elles amb el títol de ‘El vigilant en el camp de sègol’. Abans, solament havien aparegut alguns relats en diferents revistes literàries, algunes d’elles prestigioses, com The Newyorker. Els seus contes giraven entorn de la seva experiència com a soldat a la Segona guerra mundial o bé es centraven en els personatges que després apareixeran a la seva novel•la. Després de ‘The Catcher in the Rye’ només va publicar una recopilació dels contes i una sèrie de novel•les curtes centrades en la famíla Glass.

Sembla ser que Salinger va patir stress post traumàtic com a resultat de la seva participació en accions de guerra. També se sap que després de la guerra va formar part del servei de contra espionatge nord americà. Es pot especular sobre si aquests fets van influir en el tomb que donaria la seva vida, però el fet és que Salinger, de sobte, va deixar de publicar, va deixar d’aparèixer en públilc i ha portat una vida d’eremita fins a la seva mort l’any 2010, als 91 anys, dedicat, sembla ser, a escriure sense publicar i a practicar el budisme Zen. Malgrat el seu aïllament, ‘The Catcher in the Rye’ ha continuat formant part de la llista dels llibres més venuts de tots els temps i se segueix llegint i reeditant en molts idiomes.


I això seria tot, si no fos que, des de la seva mort, no paren de sortir notícies sobre Salinger. L’eremita ha tornat a l’actualitat. Sembla ser que va disposar que els seus hereus publiquin, a partir del 2015, els seus llibres inèdits. Les notícies que han anat apareixent parlen de cinc llibres, centrats en la família Glass i en la família Caufield, a la qual pertany el protagonista de ‘The Catcher in the Rye’. Per preparar motors, acaba d’aparèixer una biografia, es va donant notícia de l’aparició de cartes inèdites, es filtren contes seus antics que estaven dipositats en una biblioteca universitària solament accessible als investigadors, tot això dosificat com si es tractés d’una operació de marketing per despertar curiositat sobre aquest autor i mantenir l’interès mitjançant notícies de premsa sàbiament dosificades.


Tinc la impressió que s’acosta un esdeveniment editorial important, centrat en l’edició dels llibres inèdits de Salinger. Al final, l’aïllament d’aquesta autor, que havia muntat espectacles d’ira si alguna vegada havien intentat fotografiar-lo sense el seu consentiment, haurà estat per als seus hereus l’acció de marketing més eficaç. Crec que la misantropia de Salinger, però, era genuïna. Altres escriptors han conreat, encara ho fan, aquesta llegenda d’aïllament i prohibeixen la difusió d’imatges seves, però en la majoria de casos sembla que es tracti d’ una manera de diferenciar-se de la resta, de cridar l’atenció d’una manera paradoxal. Penso en el cas de Pynchon, de qui sempre he cregut que la seva absència (fins i tot la seva primera novel•la ’V’ va aparèixer amb un espai en blanc on s’acostuma a posar la fotografia de l’autor) era una manera de singularitzar-se. Salinger, com deia, preferia de veritat l’aïllament i li molestava ser famós. Potser, amb aquesta estratègia de publicar després de mort volia obtenir la veritable fama, la de passar a la posteritat, que és la veritable ambició dels artistes.

diumenge, 12 de gener del 2014

Alasdair Gray

Recentment he retrobat a les llibreries un llibre que, quan el vaig llegir, em va impressionar molt. Em refereixo a Lanark, sots titulat una vida en quatre llibres. Com passa sovint, feia anys que era difícil, per dir-ho d’alguna manera, de trobar malgrat que es tracta d’una obra molt important de la literatura dels darrers temps. Gray va esmerçar vint-i-cinc anys de la seva vida a l’escriptura d’aquest seu primer llibre i, quan finalment va ser publicat l’any 1981, va obtenir un reconeixement immediat. En el seu moment, Anthony Burgess va qualificar Gray com el millor autor escocès des de Walter Scott, segons es diu a les referències, tot i que es va retractar quan, temps després, l’escriptor va sorprendre el públic amb la seva segona novel•la, Janine, que no ha estat traduïda al castellà ni al català i que va de sexe sadomasoquista bastant explícit. No he llegit Janine, però sí alguns dels relats curts en els quals Gray explora aquesta temàtica i us asseguro que ho fa bastant millor que la senyora James, que ha venut tants exemplars de la seva trilogia sobre aquesta qüestió.
 
El meu exemplar de Lanark va ser editat l’any 1990 per “Ediciones de Blanco Satén” en una col•lecció que es diu “Biblioteca de la Casa Usher”, de la qual en conec molt poca cosa, excepte que va publicar també algun llibre de Lord Dunsany, perquè us feu una idea de la seva orientació. I és que Lanark va passar per ser un llibre de fantasia, tot i que, com totes les grans obres, és inclassificable. La història que ens explica no és fàcil de seguir, amb canvis constants de punts de vista, salts en el temps, amb un protagonista que també va canviant d’identitat, i barreja la fantasia amb el realisme, fins i tot de caràcter social.
 
Ara, l’ha publicat l’editorial “Marbot”, també una editorial petita. Malgrat que altres llibres de Gray han estat editats en castellà per editorials més grans, com “Anagrama”, sembla que només les petites editorials s’atreveixen amb aquest llibre que, tot i el seu prestigi, té una orientació clarament minoritària.
 
Però, si no coneixeu l’autor, us recomano vivament la seva lectura. Si no us atreviu amb Lanark, Gray ha publicat diversos llibres de relats ideals per prendre contacte amb el seu món literari, tan especial. Per cert, Gray és escocès, ja ho he dit, és pintor, bastant conegut a Escòcia, i il•lustra ell mateix els seus llibres, és socialista i un dels referents de l’independentisme en el seu país.
 
També ha publicat alguns llibres de poemes, tot i que no és l’activitat literària a què ha dedicat més esforços, i tinc la idea que és bastant notable. Se’n poden trobar alguns per internet, en anglès. En castellà, només li conec tres poemes, publicats a l’antologia de poetes britànics La isla tuerta publicada per Lumen l’any 2009, amb traducció de Matías Serra Bradford. D’entre els tres, m’agrada especialment el que porta per títol Lamenting Alan Fletcher.

LAMENTING ALAN FLETCHER

Poem: Alasdair Gray © 2005
He will not occur much to us again
unless in the thin way thoughts occur
who was wild and solid and broke doors in
and had women and clay his hands knew how to touch.

Now what we love in him deprives us of him.
Jokes, height, fox-grin, great irony and nose
will not occur much to us again.
They have been put in a box to rot.

Night air took the heat from his brain
as he lay with cracked head under a wall.
Metal and stones stay shapeless because he is dead.
His clay crumbles. His women mate elsewhere.
He will not occur much to us again.

Espero que em perdoneu la gosadia, però l’he intentat traduir al català

ELEGIA PER ALAN FLETCHER

No ens tornarà a passar massa mai més
sinó de la manera lleu en què ocorren els pensaments
aquell que era salvatge i fort i que trencava les portes per entrar
i tenia dones i fang que sabia tocar amb les seves mans.

Ara allò que estimem en ell ens priva d’ell.
Les bromes, l’alçada, el somriure de guilla, la gran ironia, el nas,
no ens tornaran a passar massa mai més.
Han estat ficats en una caixa perquè es podreixin.

L’aire de la nit li va prendre la calor del cervell
mentre jeia amb el cap trencat sota d’un mur.
El metall i la pedra es mantenen informes perquè és mort.
El seu fang s’esmicola. Les seves dones s’aparellen en altres llocs.
No ens tornarà a passar massa mai més