Jerome David Salinger ha estat considerat durant molt de temps com a autor d’una sola obra i, si ens centrem en les publicades fins ara, aquesta idea és certa. L’any 1951 va aparèixer ‘The Catcher in the Rye’, novel•la que ha estat traduïda al català diverses vegades, la majoria d’elles amb el títol de ‘El vigilant en el camp de sègol’. Abans, solament havien aparegut alguns relats en diferents revistes literàries, algunes d’elles prestigioses, com The Newyorker. Els seus contes giraven entorn de la seva experiència com a soldat a la Segona guerra mundial o bé es centraven en els personatges que després apareixeran a la seva novel•la. Després de ‘The Catcher in the Rye’ només va publicar una recopilació dels contes i una sèrie de novel•les curtes centrades en la famíla Glass.
Sembla ser que Salinger va patir stress post traumàtic com a resultat de la seva participació en accions de guerra. També se sap que després de la guerra va formar part del servei de contra espionatge nord americà. Es pot especular sobre si aquests fets van influir en el tomb que donaria la seva vida, però el fet és que Salinger, de sobte, va deixar de publicar, va deixar d’aparèixer en públilc i ha portat una vida d’eremita fins a la seva mort l’any 2010, als 91 anys, dedicat, sembla ser, a escriure sense publicar i a practicar el budisme Zen. Malgrat el seu aïllament, ‘The Catcher in the Rye’ ha continuat formant part de la llista dels llibres més venuts de tots els temps i se segueix llegint i reeditant en molts idiomes.
I això seria tot, si no fos que, des de la seva mort, no paren de sortir notícies sobre Salinger. L’eremita ha tornat a l’actualitat. Sembla ser que va disposar que els seus hereus publiquin, a partir del 2015, els seus llibres inèdits. Les notícies que han anat apareixent parlen de cinc llibres, centrats en la família Glass i en la família Caufield, a la qual pertany el protagonista de ‘The Catcher in the Rye’. Per preparar motors, acaba d’aparèixer una biografia, es va donant notícia de l’aparició de cartes inèdites, es filtren contes seus antics que estaven dipositats en una biblioteca universitària solament accessible als investigadors, tot això dosificat com si es tractés d’una operació de marketing per despertar curiositat sobre aquest autor i mantenir l’interès mitjançant notícies de premsa sàbiament dosificades.
Tinc la impressió que s’acosta un esdeveniment editorial important, centrat en l’edició dels llibres inèdits de Salinger. Al final, l’aïllament d’aquesta autor, que havia muntat espectacles d’ira si alguna vegada havien intentat fotografiar-lo sense el seu consentiment, haurà estat per als seus hereus l’acció de marketing més eficaç. Crec que la misantropia de Salinger, però, era genuïna. Altres escriptors han conreat, encara ho fan, aquesta llegenda d’aïllament i prohibeixen la difusió d’imatges seves, però en la majoria de casos sembla que es tracti d’ una manera de diferenciar-se de la resta, de cridar l’atenció d’una manera paradoxal. Penso en el cas de Pynchon, de qui sempre he cregut que la seva absència (fins i tot la seva primera novel•la ’V’ va aparèixer amb un espai en blanc on s’acostuma a posar la fotografia de l’autor) era una manera de singularitzar-se. Salinger, com deia, preferia de veritat l’aïllament i li molestava ser famós. Potser, amb aquesta estratègia de publicar després de mort volia obtenir la veritable fama, la de passar a la posteritat, que és la veritable ambició dels artistes.
Sembla ser que Salinger va patir stress post traumàtic com a resultat de la seva participació en accions de guerra. També se sap que després de la guerra va formar part del servei de contra espionatge nord americà. Es pot especular sobre si aquests fets van influir en el tomb que donaria la seva vida, però el fet és que Salinger, de sobte, va deixar de publicar, va deixar d’aparèixer en públilc i ha portat una vida d’eremita fins a la seva mort l’any 2010, als 91 anys, dedicat, sembla ser, a escriure sense publicar i a practicar el budisme Zen. Malgrat el seu aïllament, ‘The Catcher in the Rye’ ha continuat formant part de la llista dels llibres més venuts de tots els temps i se segueix llegint i reeditant en molts idiomes.
I això seria tot, si no fos que, des de la seva mort, no paren de sortir notícies sobre Salinger. L’eremita ha tornat a l’actualitat. Sembla ser que va disposar que els seus hereus publiquin, a partir del 2015, els seus llibres inèdits. Les notícies que han anat apareixent parlen de cinc llibres, centrats en la família Glass i en la família Caufield, a la qual pertany el protagonista de ‘The Catcher in the Rye’. Per preparar motors, acaba d’aparèixer una biografia, es va donant notícia de l’aparició de cartes inèdites, es filtren contes seus antics que estaven dipositats en una biblioteca universitària solament accessible als investigadors, tot això dosificat com si es tractés d’una operació de marketing per despertar curiositat sobre aquest autor i mantenir l’interès mitjançant notícies de premsa sàbiament dosificades.
Tinc la impressió que s’acosta un esdeveniment editorial important, centrat en l’edició dels llibres inèdits de Salinger. Al final, l’aïllament d’aquesta autor, que havia muntat espectacles d’ira si alguna vegada havien intentat fotografiar-lo sense el seu consentiment, haurà estat per als seus hereus l’acció de marketing més eficaç. Crec que la misantropia de Salinger, però, era genuïna. Altres escriptors han conreat, encara ho fan, aquesta llegenda d’aïllament i prohibeixen la difusió d’imatges seves, però en la majoria de casos sembla que es tracti d’ una manera de diferenciar-se de la resta, de cridar l’atenció d’una manera paradoxal. Penso en el cas de Pynchon, de qui sempre he cregut que la seva absència (fins i tot la seva primera novel•la ’V’ va aparèixer amb un espai en blanc on s’acostuma a posar la fotografia de l’autor) era una manera de singularitzar-se. Salinger, com deia, preferia de veritat l’aïllament i li molestava ser famós. Potser, amb aquesta estratègia de publicar després de mort volia obtenir la veritable fama, la de passar a la posteritat, que és la veritable ambició dels artistes.
