Els llibres que no hem llegit

Som hereus d’una història cultural en la qual, no fa pas tant de temps, el total del coneixement humà podia ser adquirit per una sola persona, si perseverava en la seva adquisició, i la dificultat més gran per a la seva obtenció era la disponibilitat de fonts fiables a l’abast. Però ja fa temps que això no és així. Seria materialment impossible aconseguir l’ideal de l’home renaixentista de reunir tot el saber de la humanitat. Per les mateixes causes, tampoc no és possible haver llegit tots els llibres, de fet ni tan sols no és desitjable. Tot i amb això, l’ànsia de saber-ho tot encara té algunes revifades, especialment de tipus comercial. De tant en tant apareixen llibres com La cultura: tot allò que cal saber, o algun títol semblant, que et prometen que, si assimiles el contingut d'uns quants centenars de pàgines, hauràs assolit l’estatus de persona culta. Però com que ja és evident que no serem capaços de conèixer tot el que hi ha, més sovint apareixen prescriptors que ens ajuden en allò que cal saber, tot guiant-nos en la selecció de les matèries a les quals ens hem de dedicar per esdevenir realment cultes. I és que ser una persona culta no se sap ben bé què vol dir en aquests temps de confusió però encara manté una mica de prestigi. Centrant-nos en la literatura, fa uns anys va tenir molt de predicament el llibre del crític Harold Bloom que es deia El Canon Occidental i en el qual pretenia deixar establert quins llibres valia la pena tenir en compte en la història de la literatura – occidental – i quins podien ser descartats sense recança en el camí de l’assoliment d’una sòlida cultura literària. Tot plegat és força discutible i si m’hi posés m’embrancaria en una llarga disquisició.

Però el que em proposava escriure és una cosa molt més simple. Tots tenim, en el nostre bagatge literari, una pila de llibres que hem llegit però també una llista de llibres que creiem que hauríem d’haver llegit. En aquesta llista de llibres no llegits abunden els mites de la cultura literària amb fama de difícils, des del Quitxot a l’Ulisses de James Joice, que deuen ser dels més freqüents, o A la recerca del temps perdut de Proust o L’home sense atributs de Musil o Crim i càstig de Dostoievski. Tots ells tenen en comú que són molt llargs, uns més que altres, i que tenen fama de ser difícils de llegir. La veritat és que tot és posar-s’hi. Molts dels lectors que tenen aquesta mena de relació d’atracció i aversió respecte d’aquests llibres veurien que si comencen per la primera pàgina, amb paciència, la cosa va avançant i que només cal mantenir l’atenció un mica desperta. Llegir no és dolorós tot i que en alguns casos pugui resultar senzillament tediós. Un subgrup d’aquestes persones expliquen que els guarden per a la jubilació perquè no tenen temps. Però això, deixeu que us desenganyi, amics, tampoc no és veritat, si un no llegeix abans dels seixanta - cinc anys no hi a cap motiu per què ho faci més endavant. Llegir ha des ser un plaer i, si no ho és, més val que deixem de banda aquestes pretensions de ser diferents del que som i ens dediquen a allò que realment ens agradi. És com si jo mateix, posem per cas, digués que quan em jubili em dedicaré a jugar al golf perquè ara no tinc temps. Francament, hom no pot pas dir què serà d’ell en el futur, perquè tots podem canviar de gustos, d’hàbits i de tot el que vulguis, però si no he tingut cap mena d’inclinació cap al golf fins al meus cinquanta tres anys, no veig perquè l’hauria de tenir més endavant.

Pel que fa als llibre que jo no he llegit, crec que puc dir amb bastanta franquesa que hi ha moltíssims llibres que no conec i també moltíssims que no m’interessen o no he trobat el moment adequat per llegir, però no visc aquest fet com una mancança. Potser és perquè tinc molt poc respecte reverencial pels llibres, si n’agafo un i veig que em resulta avorrit, el bandejo sense contemplacions. Sobre els llibres que tinc per llegir, només vull esmentar aquells que ara tinc en una pila esperant que els arribi el torn. Són bastant prometedors. Aquí els teniu. Pregúntale al polvo, de John Fante, amb un pròleg de Charles Bukovski, Stoner, de John Willliams i El libro de las bromas, de Nick Currie. També hi ha un parell de llibres que he començat però que no puc llegir de pressa per diferents motius. És el cas de Por el bien del imperio de Josep Fontana que és fascinant però tan llarg que l’he d’anar llegint a estones i intercalant-lo amb d’altres, i La casa de hojas, de Mark Z. Danielewski, que és una novel•la tan complicada des del punt de vista estilístic que em costa de llegir i només m’hi puc concentrar estones més aviat curtes. En pròximes entrades us explicaré si he avançat en aquesta llista de llibres per llegir o mig llegits.

Salinger, un projecte literari amagat

Jerome David Salinger ha estat considerat durant molt de temps com a autor d’una sola obra i, si ens centrem en les publicades fins ara, aquesta idea és certa. L’any 1951 va aparèixer ‘The Catcher in the Rye’, novel•la que ha estat traduïda al català diverses vegades, la majoria d’elles amb el títol de ‘El vigilant en el camp de sègol’. Abans, solament havien aparegut alguns relats en diferents revistes literàries, algunes d’elles prestigioses, com The Newyorker. Els seus contes giraven entorn de la seva experiència com a soldat a la Segona guerra mundial o bé es centraven en els personatges que després apareixeran a la seva novel•la. Després de ‘The Catcher in the Rye’ només va publicar una recopilació dels contes i una sèrie de novel•les curtes centrades en la famíla Glass.

Sembla ser que Salinger va patir stress post traumàtic com a resultat de la seva participació en accions de guerra. També se sap que després de la guerra va formar part del servei de contra espionatge nord americà. Es pot especular sobre si aquests fets van influir en el tomb que donaria la seva vida, però el fet és que Salinger, de sobte, va deixar de publicar, va deixar d’aparèixer en públilc i ha portat una vida d’eremita fins a la seva mort l’any 2010, als 91 anys, dedicat, sembla ser, a escriure sense publicar i a practicar el budisme Zen. Malgrat el seu aïllament, ‘The Catcher in the Rye’ ha continuat formant part de la llista dels llibres més venuts de tots els temps i se segueix llegint i reeditant en molts idiomes.


I això seria tot, si no fos que, des de la seva mort, no paren de sortir notícies sobre Salinger. L’eremita ha tornat a l’actualitat. Sembla ser que va disposar que els seus hereus publiquin, a partir del 2015, els seus llibres inèdits. Les notícies que han anat apareixent parlen de cinc llibres, centrats en la família Glass i en la família Caufield, a la qual pertany el protagonista de ‘The Catcher in the Rye’. Per preparar motors, acaba d’aparèixer una biografia, es va donant notícia de l’aparició de cartes inèdites, es filtren contes seus antics que estaven dipositats en una biblioteca universitària solament accessible als investigadors, tot això dosificat com si es tractés d’una operació de marketing per despertar curiositat sobre aquest autor i mantenir l’interès mitjançant notícies de premsa sàbiament dosificades.


Tinc la impressió que s’acosta un esdeveniment editorial important, centrat en l’edició dels llibres inèdits de Salinger. Al final, l’aïllament d’aquesta autor, que havia muntat espectacles d’ira si alguna vegada havien intentat fotografiar-lo sense el seu consentiment, haurà estat per als seus hereus l’acció de marketing més eficaç. Crec que la misantropia de Salinger, però, era genuïna. Altres escriptors han conreat, encara ho fan, aquesta llegenda d’aïllament i prohibeixen la difusió d’imatges seves, però en la majoria de casos sembla que es tracti d’ una manera de diferenciar-se de la resta, de cridar l’atenció d’una manera paradoxal. Penso en el cas de Pynchon, de qui sempre he cregut que la seva absència (fins i tot la seva primera novel•la ’V’ va aparèixer amb un espai en blanc on s’acostuma a posar la fotografia de l’autor) era una manera de singularitzar-se. Salinger, com deia, preferia de veritat l’aïllament i li molestava ser famós. Potser, amb aquesta estratègia de publicar després de mort volia obtenir la veritable fama, la de passar a la posteritat, que és la veritable ambició dels artistes.

Alasdair Gray

Recentment he retrobat a les llibreries un llibre que, quan el vaig llegir, em va impressionar molt. Em refereixo a Lanark, sots titulat una vida en quatre llibres. Com passa sovint, feia anys que era difícil, per dir-ho d’alguna manera, de trobar malgrat que es tracta d’una obra molt important de la literatura dels darrers temps. Gray va esmerçar vint-i-cinc anys de la seva vida a l’escriptura d’aquest seu primer llibre i, quan finalment va ser publicat l’any 1981, va obtenir un reconeixement immediat. En el seu moment, Anthony Burgess va qualificar Gray com el millor autor escocès des de Walter Scott, segons es diu a les referències, tot i que es va retractar quan, temps després, l’escriptor va sorprendre el públic amb la seva segona novel•la, Janine, que no ha estat traduïda al castellà ni al català i que va de sexe sadomasoquista bastant explícit. No he llegit Janine, però sí alguns dels relats curts en els quals Gray explora aquesta temàtica i us asseguro que ho fa bastant millor que la senyora James, que ha venut tants exemplars de la seva trilogia sobre aquesta qüestió.

 

El meu exemplar de Lanark va ser editat l’any 1990 per “Ediciones de Blanco Satén” en una col•lecció que es diu “Biblioteca de la Casa Usher”, de la qual en conec molt poca cosa, excepte que va publicar també algun llibre de Lord Dunsany, perquè us feu una idea de la seva orientació. I és que Lanark va passar per ser un llibre de fantasia, tot i que, com totes les grans obres, és inclassificable. La història que ens explica no és fàcil de seguir, amb canvis constants de punts de vista, salts en el temps, amb un protagonista que també va canviant d’identitat, i barreja la fantasia amb el realisme, fins i tot de caràcter social.

 

Ara, l’ha publicat l’editorial “Marbot”, també una editorial petita. Malgrat que altres llibres de Gray han estat editats en castellà per editorials més grans, com “Anagrama”, sembla que només les petites editorials s’atreveixen amb aquest llibre que, tot i el seu prestigi, té una orientació clarament minoritària.

 

Però, si no coneixeu l’autor, us recomano vivament la seva lectura. Si no us atreviu amb Lanark, Gray ha publicat diversos llibres de relats ideals per prendre contacte amb el seu món literari, tan especial. Per cert, Gray és escocès, ja ho he dit, és pintor, bastant conegut a Escòcia, i il•lustra ell mateix els seus llibres, és socialista i un dels referents de l’independentisme en el seu país.

 

També ha publicat alguns llibres de poemes, tot i que no és l’activitat literària a què ha dedicat més esforços, i tinc la idea que és bastant notable. Se’n poden trobar alguns per internet, en anglès. En castellà, només li conec tres poemes, publicats a l’antologia de poetes britànics La isla tuerta publicada per Lumen l’any 2009, amb traducció de Matías Serra Bradford. D’entre els tres, m’agrada especialment el que porta per títol Lamenting Alan Fletcher.

LAMENTING ALAN FLETCHER

Poem: Alasdair Gray © 2005

He will not occur much to us again
unless in the thin way thoughts occur
who was wild and solid and broke doors in
and had women and clay his hands knew how to touch.

Now what we love in him deprives us of him.
Jokes, height, fox-grin, great irony and nose
will not occur much to us again.
They have been put in a box to rot.

Night air took the heat from his brain
as he lay with cracked head under a wall.
Metal and stones stay shapeless because he is dead.
His clay crumbles. His women mate elsewhere.
He will not occur much to us again.

Espero que em perdoneu la gosadia, però l’he intentat traduir al català

ELEGIA PER ALAN FLETCHER

No ens tornarà a passar massa mai més
sinó de la manera lleu en què ocorren els pensaments
aquell que era salvatge i fort i que trencava les portes per entrar
i tenia dones i fang que sabia tocar amb les seves mans.

Ara allò que estimem en ell ens priva d’ell.
Les bromes, l’alçada, el somriure de guilla, la gran ironia, el nas,
no ens tornaran a passar massa mai més.
Han estat ficats en una caixa perquè es podreixin.

L’aire de la nit li va prendre la calor del cervell
mentre jeia amb el cap trencat sota d’un mur.
El metall i la pedra es mantenen informes perquè és mort.
El seu fang s’esmicola. Les seves dones s’aparellen en altres llocs.
No ens tornarà a passar massa mai més

Bartomeu Rosselló Pòrcel

Estem acabant l’any Espriu. Generalment, aquests homenatges oficials no em diuen gran cosa. Normalment solament justifiquen una agenda d’activitats més o menys interessants sobre un tema o un personatge i serveixen principalment per escampar una mica de diner públic en el medi cultural, cosa que ja m’està bé, però no arriben a massa cosa més. En el cas de l’any Espriu, però, tinc la sensació que l’homenatge és especialment oportú. Per començar hi ha l’ocasió propiciada pel centenari del seu naixement, però vull pensar que, també, aquest homenatge té alguna cosa de reparació. Espriu va ser un referent indiscutible de resistència cultural durant el franquisme, però després va desaparèixer sobtadament de l’escenari cultural. És clar que va morir l’any 1985, però, tot i així, la seva figura va ser oblidada d’una manera dràstica. Fins i tot era difícil de trobar alguns dels seus llibres a les llibreries. Semblava que la Catalunya de l’autonomia apostava per altres referents. Potser la seva figura singular no encaixava en els signes dels aleshores nous temps. I això que no anem molt sobrats d’autors de la talla de Salvador Espriu. Gens sobrats.

Però ara em vull referir a aquell que va ser el seu gran amic de joventut, Bartomeu Rosselló Pòrcel. L’he recordat perquè, fa poc, vaig veure un reportatge a la televisió en el qual Salvador Espriu en parlava. Avui he volgut localitzar entre els meus llibres un petit volum de 1979 de l’editorial Moll que conté la seva obra poètica. Hem de tenir present que Rosselló va morir l’any 1938, quan tenia solament vint-i-cinc anys.  He retrobat uns poemes senzills, ben fets, però que segurament haurien estat oblidats completament si no fos per la fidelitat d’Espriu al seu amic de joventut.

Ha estat salvador Espriu qui ha mantingut viva la memòria d’aquest poeta que, per raó de la seva prematura mort, no va arribar a donar allò que hauria pogut si la seva vida hagués estat més llarga. Espriu, gran creador de  mites i de personatges, va crear, o recrear, el mite del seu amic per preservar-ne el record a la seva ombra enorme.

Sobre "Stone Junction" de Jim Dodge

Fa un parell de mesos em va caure a les mans,  més o menys per casualitat, un llibre que es diu Stone Juncktion, sots titulat Una epopeya alquímica, del fins aleshores per a mi desconegut escriptor nord americà Jim Dodge, amb un pròleg de Thomas Pynchon. No horecordo bé, però crec que el vaig comprar perquè em va intrigar que Pynchon, autor amb qui mantinc una relació conflictiva, diríem que d’atracció i repulsa a la vegada, prologués un llibre d’un altre escriptor.

Després he sabut que Dodge no és un desconegut entre nosaltres ja que no fa massa anys ha publicat en castellà El Cadillac de Big Bopper i Jop, que tracta d’un ànec dipsòman, llibre aquest últim que fins i tot ha estat traduït  al català (Fut. Edicions de 1984. 2009). Si aquest autor desperta la vostra curiositat, com a mi, podeu trobar-ne nombrosos comentaris i referències a la xarxa i, fins i tot, una entrevista que Kiko Amat li va fer per a la revista Rockdelux l’any 2001 i que es titula, significativament, Sé nuestro gurú, Jim. En ella Amat declara que “Nunca he seguido a santones o hechiceros, pero si tuviese que adoptar a mi Meher Baba, mi maestroyogi, escogería a Jim Dodge”. A mesura que anava avançant en la lectura del llibre, vaig anar caient en la mateixa disposició admirativa que Amat.

Stone Juncktion és una novel·la que explica el camí de formació d’un jove en el si d’una organització secreta, l’Alianza de Magos y Foragidos, en la qual una sèrie de Mestres el van iniciant en els coneixements que li permetran  trobar un objecte, una esfera de diamant, que procura el coneixement. Però, com sempre, el més importantés el procés d’aprenentatge, que li dóna l’ocasió de tenir com a mestres estranys personatges que l’iniciaran en matèries tals com les drogues, el pòquer, els explosius o la invisibilitat.

Stone Juncktion es es pot llegir com una novel·la iniciàtica o com una novel·la d’aventures. Els diferents episodis es van succeint amb agilitat fins a arribar a l’estrany final, on s’explica la transformació de Daniel, el protagonista, amb el contacte amb el diamant, i la seva desaparició, quan arriba en un estat de comprensió superior. Però tot això narrat en un to lúdic i gamberro que l’acosta a les novel·les de Pynchon.

Un llibre amb moltes lectures i facetes, que de vegades em portava a trobar-hi ressonàncies impensades, de Potocki, de Laurence Durrell, del Palol del Troiacord, però també de Kerouac, del Marck Twain de Huckelberry Finn, o de Brautigan.

El descobriment d’un escriptor d’aquesta talla és un esdeveniment per a mi cada vegada més infreqüent. Per això he volgut deixar-ne constància.

Benvinguts

M’ha costat una mica decidir-me a publicar un blog. Per una banda, el compromís, assumit només amb mi mateix, però amb una certa transcendència exterior, de publicar periòdicament algunes reflexions més o menys compartibles amb altres persones, implica disposar de temps per fer-ho, però sobretot una disposició mental a reflexionar sobre quines de les meves reflexions es mereixen ser pujades a la xarxa. D’altra banda, tampoc no crec que els meus punts de vista siguin tan especials com perquè mereixi la pena l’esforç de compartir-los. Sigui com sigui, la decisió ja està presa i declaro oberta aquesta via de comunicació amb els eventuals curiosos lectors de les meves divagacions. El Blog porta el meu nom, simplement, de manera que en ell s’hi podrà trobar de tot, però principalment hi aniré posant comentaris sobre les meves lectures o coses relacionades amb els llibres, la literatura, els escriptors i l’art i la cultura en general.

Com se sol dir, espero que aquest Blog pugui despertar un mínim interès entre els eventuals lectors.