NINGU NO HO SAP

Ningú no sap on viu el pastor que acompanya cada dia les

ovelles per la carretera perquè mengin herbotes polsoses

i que veiem cada matí molt aviat. Quan surt el sol ja hi és i

ningú no sap d'on ve. Fa hores que ha passat de llarg el casalot

que cada nit visiten joves per morir-hi lentament, que es mostra

a penes, ruïnós i ple de taques amb inscripcions il·legibles.

Camina lentament amb la seva indumentària ridícula, ens

sembla, amb una gorra de ciclista que regalen de propaganda

a les fires, amb moltes samarretes posades unes a sobre de les

altres, de colors desfigurats pel temps, però encara llampants.

Ningú no sap d'on ve, i s'atura en algun camp tot ple de runa

sense mirar enlloc mentre se li escampen les ovelles. El suposem

astut perquè gosa intercanvis amb els gitanos que viuen a

la vora del riu i mai no té problemes amb ningú perquè sempre

és de pas i cap guàrdia no gosa deturar-lo perquè tothom

li reconeix, per atavisme, una ocupació honorable.

Hores abans que ens despertem, ja la ciutat desperta envaïda

per camions i simula un paisatge prehistòric amb animals

monstruosos que, com dracs benignes, transporten la fruita i

la carn i el peix a les botigues, o vénen de molt lluny i només

es deturen a les gasolineres i als bars greixosos que, amb senyals

amagats, indiquen que els viatgers hi són benvinguts

si poden pagar-se els carajillos i uns entrepans enormes i vi i

olives farcides i totes aquestes coses que es mengen en aquests

bars greixosos.

La nit a l'autopista és tranquil·la. Els conductors dels enormes

camions dormen a les cabines dels seus monstres aparcats.

A les zones de servei pul·lulen insomnes les putes de clientela

atzarosa. La nit desapareix a poc a poc i ja els camions

gosen la invasió de la ciutat i la ciutat es desperta i tot s'omple

de cotxes. Dintre dels cotxes, com embrions tancats en una

incubadora, van els automobilistes, bressolats per música de

la ràdio. La ciutat és un concert de sorolls que afortunadament

no podem escoltar tots alhora, però ens queda a tots una remor

de fons a les orelles que podria assemblar-se a la remor

del mar, però que no s'hi assembla. I a aquesta hora ja fa temps

que el pastor s'ha llevat. Se li coneix que s'escalfa amb un foc

de llenya de caixes de fruita que es crema de seguida i ha d'estar

molt atent de nodrir la foguera a cada poc per no deixar-se

atrapar pel fred terrible, i la nit del pastor és una nit de vetlla

com si tot depengués que el seu foc no s'apagui.

Com si tot depengués que el seu foc no s'apagui, però sembla

increïble la distància que recorre a diari tan lentament

mentre observa com creixen les cases i s'expandeix la ciutat

fins al límit del món on comença l'abisme. Perquè el temps

del pastor és un temps secular i només compta els canvis de

les pedres, perquè els canvis de les coses vives són tan efímers

que no paga la pena de parar-los atenció. I només veu les cases

com creixen i com s'aplanen muntanyes i apareixen més cases,

sense veure les cares dels homes que hi viuen i les dels qui no

hi saben viure. Quan nosaltres veiem els rodamóns girem la

cara, però no els hem pogut arrabassar el nom poètic que emprem

per designar aquesta gent que viu a les portalades quan

es fa de nit, embolicats amb caixes de cartró desmuntades i

que de dia passegen obsessivament per la ciutat carregats amb

bosses de plàstic amb continguts misteriosos. Se sap, m'ho ha

dit algú, que els captaires cullen caixes de fusta i les porten a

vendre al pastor perquè passi les seves nits d'insomni.

Amb aquest temps tan vell, només cal conduir-se de forma

inalterable per quedar en un moment fora de lloc. El pastor

era allí abans que el camí fos una carretera i abans que per

tot comencessin a sortir cases terribles. I cada dia segueix el

seu camí, indiferent a tot el que l'envolta i aliè a les mirades

d'estranyesa que suscita. Lluny, però no massa lluny, hi ha el

mar i, al seu costat, totes les coses que hi ha al costat del mar.

L'aigua és més fosca que a altres llocs, plena de llots i de coses

flotants, però això no preocupa al pastor, que segueix cada

dia un camí inalterable, mentre va canviant vertiginosament

el seu entorn.

(De 'Set històries de la ciutat nova', publicat dins del llibre 'L'home del barret. 2006)