Un poema de quan tenia vint anys

HORES - II





i

Hauria desitjar acompanyar-te a casa
aquesta nit tan tèbia que se'm desfà a les mans
no a fer l'amor a fer-te companyia allitar-te
amb un vell bes al front com solen fer les mares.

De vegades ens cal que algú ens bressi. Llunyanes
les ombres de la por s'esfondren pel forat
de l'escala. Ho hauria volgut però el silenci
que no és silenci és vent que s'endu les paraules
no t'ha dit que et calia que algú et portés a casa
i et preparés un vas de llet calenta. Dorm
que algú et vetlla la por que no s'apagui el foc
que et dóna cada nit una mica d'alè
per alçar-te de nou.


ii

Et preguntes un dia
com passaràs la teva darrera nit i saps
que qualsevulla nit és la darrera nit
la mort et sobrevé un moment o altre
i no hi ha res a dir.

I no hi ha res a dir-hi és veritat
val més que no et capfiquis amb aquests
assumptes que l'absurd s'amaga sempre
a dins de les respostes més creïbles
i és una malaltia que t'aguaita.

No deixis de dutxar-te cada matí. Desperta't
penosament si vols.
Pregunta't constantment què voldràs ser
quan siguis gran abans d'esdevenir
cadàver de moment polsim adés
perquè es tracta d'això en definitiva.

Et diré nevermore com aquell corb del Poe
si ho trobes més simpàtic
que mentre pugui fer-ho a mi tant m'és
ja saps que sóc de mena complaent.
Tothom passa les nits senzillament com pot.

iii

El cel es dol perquè te'n vas i neva
sobre el meu cap i enllà d'allà on arriba
l'àmbit que ocupo. Neva a Barcelona
i tu te'n vas amb les maletes buides.

El xàfec m'ha sorprès al carrer gran
mentre dinava. Els gossos indecisos
anaven ensumant les taques blanques.

Es va buidar el carrer perquè marxaves
el cel es va cobrir de papallones
i boles de confetti: era la festa
del teu adéu enorme tan visible.



iv

T'hauria regalat els poemes de Safo
perquè en vàrem parar no fa pas gaires dies
i tu demà te'n vas.
El teu cos se m'escapa
no sols perquè te'n vagis sinó perquè no hi ets:
el teu cos és desert com l'interior d'un globus
no hi ha cos més absent que aquell que ja no et vol.

He recollit les notes que parlaven de tu
i faig una elegia perquè te n'has anat
ara que cau la neu.
Ja m'ho va dir Verlaine
tot allò de la pluja que queia com un plor
una tarda de cambra igual a moltes altres.
Però jo ja fa temps -i la terra a girat
qui sap quantes vegades- que no em planyo de res.


v

Encara queda neu pels racons sense sol
com si fossin esberles de la lluna.
L'espai per al record és sempre immesurable.

Així que queda neu encara pels racons
queda el teu alè gèlid sobre l'ombra
sinistra de l'absurd invisible que em volta.

Queda la teva veu suspesa. Queda l'aire
gelat de marbre lleu del teu accent.
Tinc un crani de glaç a la mà: semblo Hamlet.

Queda un crani de glaç que figura l'enyor
la mà se m'ha gelat i tot és aigua.
El sol ha fos la neu i em circumval·len rius.

El teu record se'n va rera la reracambra
del meu cervell i quedo aquí plantat.
Retrobo el vell no-res: em reconec de nou.


(Del Llibre ‘Els geranis de X’. 1984)