El llegat del Xavier Amorós, poeta
REUS DIGITAL
10 d'Octubre de 2014, per Enrique Canovaca
L'aprenentatge d'un jove Amorós en la literatura poètica, als anys 40. El perfeccionament del seu llenguatge fins arribar al realisme social i críticde finals dels anys 50. I la seva decisió personal de deixar de banda la poesia en no sentir-se capaç d'expressar allò que tenia al cap. És el procés artístic i personal que podrà comprovar el lector després de fer-se amb el llibre 'Antologia Poètica (1940-1964) Xavier Amorós', editada per Germania i que es va presentar, aquest dijous al vespre, al Centre de Lectura, en una sala d'actes plena de gom a gom.
La selecció de poemes "és força àmplia i només he prescindit d'allò objectivament prescindible", comenta l'il·lustre Xavier Amorós, en una entrevista concedida a LANOVA Ràdio. En el treball d'acotació hi han participat els dos fills del reusenc, Xavier Amorós Corbella i Maria Lluïsa Amorós. "Hi ha poemes meus dels 17 anys, aquells que hem considerat més endreçats", indica l'escriptor, qui va deixar conscientment d'escriure poesia després de guanyar el premi Carles Riba, l'any 1964.
Amorós explica a LANOVA Ràdio que ell no se sentia capaç d'expressar en paraules allò a què volia aspirar i que "tot ho podia narrar a través de la prosa". "Ho he fet en primera persona, a través d'una gran quantitat d'articles, com una mena de notari de conversa en una sola veu, amb un llenguatge propi". D'aquí neixen els textos més coneguts del reusenc, dedicats especialment, a la ciutat i la comarca, l'entorn, "el meu món", segons les seves paraules.
Però el món prosístic d'Amoròs ve precedit per un poètic, que queda força ben resumit en aquesta antologia. "Gràcies al llibre, les noves generacions podran accedir a la meva poesia. Fins ara, hi havia les obres completes que són molt boniques i luxoses però em preocupaven els meus versos dels anys 50 i 60. Ara, qualsevol que tingui caprici de conèixe'ls els té a l'abast", afirma l'escriptor.
El seu procés d'aprenentatge poètic ve precidit d'un enamorament cap a certs poetes. Un d'ells és en Josep Maria de Sagarra. "Quan era jove el llegia en veu alta, tancat a l'habitació", recorda Amorós, qui compartia l'afició amb en Manel Domènech, "fill de l'impulsor del Reus Deportiu". El reusenc també destaca el nom de Josep Maria Prous i Vila: "el meu pare tenia els llibres, els seus versos sobre la guerra d'Àfrica, que hi estava en contra". I especialment, Amorós diu haver-se enamorat de Salvador Espriu, "al qual vaig conèixer personalment", i de Vicent Andrès Estellés, "un poeta que encara llegeixo".
Amb alguns d'aquests autors hi va coincidir Amorós en la gala poètica reivindicativa, de primers dels setanta, celebrada a Barcelona, i que va comptar amb la presència de milers de persones, "ben contades, no com ara fan els mitjans o els partits polítics", recorda l'il·lustre reusenc. "Hi havia 300 grisos esperant a la porta i vaig ser un dels vint escollits per actuar al final", continua Amorós, qui després de deixar la poesia, l'any 1964, encara hi va escriure alguns poemes més, però només per encàrrec.
De l'època 'daurada' de la mètrica i el realisme, Amorós també li va dedicar una part de la seva feina al poble del seu pare, Pradell de la Teixeta. El seu treball ha quedat plasmat en el llibre 'Enyoro la terra. El Pradell de sempre'. "Aquests poemes els estimo molt, es troben entremig del realisme històric i crític i l'anterior manera de fer versos", assegura l'escriptor. Part del seu altre llegat poètic es va poder escoltar, aquest dijous al vespre, al Centre de Lectura, a través de les veus del col·lectiu 'En veu alta'.
Ressenya de la presentació de l'anologia de poemes del meu pare