A gairebé tothom li agraden els acudits d’una o altra mena.
Tanmateix, els acudits no passen de ser, segons l’opinió majoritària, un
entreteniment sense més transcendència.
Moltes vegades he pensat que al darrere d’alguns acudits hi ha alguna cosa més
que un mecanisme simple que dispara la nostra hilaritat. Hi ha acudits que, en
una o dues frases enginyoses, saben captar un pensament o un punt de vista
original. i, després de riure, m’he quedat pensant, admirat, per la profunditat
o la saviesa de l’acudit en qüestió, o bé per la gosadia d’alguna expressió
malsonant. Quan he intentat explicar-ho, normalment no he obtingut gaire ressò.
Però aquest fracàs en els intents de compartir els mèrits d’alguns acudits
només és atribuïble a la meva poca traça per explicar-me quan ho he intentat.
Em ve al cap aquesta idea per dos motius. El primer és que
fa un parell de dies vaig llegir al diari la necrològica del filòsof Ted Cohen.
Cohen, professor de filosofia a la Universitat de Chicago i especialista en filosofia
de l’art, ha dedicat alguns dels seus treballs a l’estudi dels acudits i el
rerefons de pensament que contenen. Desgraciadament, no tinc coneixement que
els seus llibres sobre aquesta matèria hagin aparegut en català ni en castellà.
Només conec una traducció al castellà d’un dels seus llibres dedicat a l’anàlisi
de la metàfora, matèria que no entra dintre del propòsit d’aquest comentari. És
una llàstima.
El segon motiu que m’ha mogut a escriure això és la lectura
d’un llibre notable, aparegut fa un parell d’anys en castellà, El libro de las bromas, del músic i escriptor Nick Currie, també conegut per
Momus. Momus és un artista que prové del punk dels anys setanta i que, sense
haver obtingut un èxit aclaparador, segueix en actiu, grava discos i
desenvolupa altres activitats. Es tracta d’un personatge notable al qual
recomano parar atenció. Currie és autor d'uns quants llibres d’un humor absurd i
corrosiu. Aquest llibre en concret, va sorgir com un projecte que va iniciar en
el seu blog, quan va demanar als seus seguidors que li enviessin els acudits que més els agradaven. Amb aquest
material va estructurar una trama en la qual explica la vida d’alguns membres
de la família Skeleton, principalment el
pare i el fill. No explicaré l’argument, només diré que la historia avança
recreant anècdotes basades en acudits, molts d’ells coneguts. Però amb aquest
material, Momus és capaç de transcendir les anècdotes per crear un ambient
grotesc i desmesurat que els crítics han volgut comparar a Rabelais o a
Borroughs. Jo afegiria a aquestes referències també al Lewis Carroll, d’alguns
passatges d’Alícia, o dels seus textos de lògica matemàtica, d’ambientació
surrealista, que vaig conèixer fa molts anys gràcies a una edició de Tusquets,
traduïts per cert, pel poeta Leopoldo María Panero que ha mort no fa pas gaires
dies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada