Je est un autre

Penjo una temptativa de traducció d'un poema de Lawrence Durrell amb què m'he entretingut aquesta tarda.

Je est un autre

Lawrence Durrell

He is the man who makes notes,
The observer in the tall black hat
Face hidden in the brim:

In three European cities
He has watched me watching him.

The street-corner in Buda and after
By the post-office a glimpse
Of the disappearing tails of his coat,
Gave the same illumination, spied upon,
The tightness in the throat.

Once too meeting by the Seine
The waters a moving floor of stars,
He had vanished when I reached the door,
But there on the pavement burning
Lay one of his familiar black cigars.

The meeting on the stairway
Where the tide ran clean as a loom:
The betrayal of her, her kisses
He has witnessed them all: often
I hear him laughing in the other room.

He watched me now, working late,
Bringing a poem to life, his eyes
Reflect the malady of De Nerval:
O useless in this old house to question
The mirrors, his impenetrable disguise.

Je est un autre

Lawrence Durrell

Ell és l’home que pren notes,

l’observador de barret negre

i cara oculta rere l’ala:

a tres ciutats europees

ell m’ha mirat quan me’l mirava.

En una cruïlla a Buda

passat correus vaig veure el rastre

del seu abric que s’esmunyia,

vaig descobrir que m’espiaven

i se’m va fer un nus a la gola.

Ens vam trobar de nou al Sena

l’aigua era un sòl d’estrelles mòbils,

rere la porta ell ja no hi era

tot i que a terra fumejava

un cigar negre dels que fuma.

La trobada a les escales

un flux tan net com un teler:

la traïció d’ella, els seus petons.

Ell ho observava i sovint

sento com riu a l’altra cambra.

Ara em vigila quan, de nit,

pareixo versos, els seus ulls

mostren el mal de De Nerval:

Oh, no preguntis als miralls

d’aquesta casa, ell se’n disfressa.

Sobre ‘El dia de l’escórpora’ de Josep Bonet Pinyol

Que jo em trobi en aquest moment redactant aquest comentari sobre ‘El dia de l’escórpora’ és degut exclusivament al fet que el seu autor és nascut a Reus. Llegeixo poques novetats. Normalment és l’atzar, en la forma d’un sobtat interès per un escriptor o bé un tema, allò que em mou a obtenir un llibre i dedicar una part del meu temps lliure a la seva lectura. Per això, si no fos per aquesta casualitat, molt probablement, i hauria estat una llàstima, aquest llibre m’hauria passat per alt.

En vull destacar tres qualitats fonamentals. La primera és que sap descriure, amb poques pinzellades, gairebé amb esbossos, l’ambient d’un poble de costa del sud de Catalunya. L’ambientació m’ha transportat als llocs que descriu i que jo he conegut de prop, encara que faci molt de temps que no m’hi apropi. El segon és que sap utilitzar un llenguatge que reprodueix la parla de la zona amb naturalitat. La tercera, que gasta un sentit de l’humor molt poc freqüent en els llibres catalans que he llegit els darrers anys i que personalment trobo en falta.

La història és gairebé un pretext per desenvolupar les intencions literàries de l’autor. A dins del mar apareix un peix, una escórpora gegant, que es dedica a cruspir-se tota la gent que pot. Aquest fet provoca una sèrie de reaccions en la població, que viu del turisme de platja, les forces vives i les autoritats, que van des de la negació fins a l’intent d’utilitzar aquesta amenaça com a reclam addicional per als visitants. L’acció es desenvolupa amb lleugeresa. M’agraden especialment els cops d’efecte que es produeixen quan el desenvolupament esperable de qualsevol escena queda interromput sobtadament per la irrupció del peix mossegador.

No vull donar més pistes, només vull recomanar vivament la lectura d’aquest llibre tan divertit.

El 'Quintet d'Avinyó'

He dedicat unes hores de cada dia de festa dels últims tres mesos a la lectura del ‘Quintet d’Avinyó’ de Lawrence Durrell. He de dir que ho havia intentat fa molts anys i vaig deixar-ho córrer. No em va agradar. La primera edició en català del primer volum del Quintet, publicat per l’editorial Versal, és de 1987. Aquest devia ser l’any del meu primer intent. Vaig abordar-lo recordant la fascinació que m’havia produït la lectura del ‘Quartet d’Alexandria’, molt més famós, però el Quintet és tota una altra cosa.

Intentaré explicar per què he trobat que em calia escriure’n un comentari, però abans faré una ressenya breu del meu itinerari de lectura d’aquest autor. Com tanta gent, vaig descobrir Durrell a través del prestigi de la seva obra més famosa, el Quartet. L’any 1984 va aparèixer a la col·lecció A tot vent d’Edicions Proa la traducció de Manuel de Pedrolo. En aquell moment, aquest llibre va tenir molt de ressò en el meu entorn, la gent en parlava elogiosament i a mi em va agradar molt. He de dir que, anys abans, potser massa, havia començat ‘Justine’, el primer llibre del Quartet, en una edició en castellà que hi havia a casa dels meus pares, però, potser a causa de la traducció, no em va enganxar i vaig deixar aquesta lectura per més endavant, fins que em vaig trobar amb la traducció de Pedrolo.

Després de la decepció que em va produir el Quintet no va ser fins anys més tard que em vaig decidir a llegir ‘Tunc’ i ‘Nunquam’. Es tracta d’una sola història narrada en dos nivells sobre les activitats d’una empresa-societat secreta que domina el món, Merlin, i de Felix i Benedicta, que en formen part. Una altra vegada, Durrell em va semblar brillant. Em vaig preguntar per què el Quintet m’havia desagradat però no trobava el moment de tornar-ho a intentar. I després, durant molts anys, no res més. Durrell havia passat de moda. Amb l’excepció del Quartet, els seus llibres no es reeditaven. La seva poesia també és introbable. Només conec en castellà una antologia que va editar Visor l’any 1983. Per tant, durant molt de temps només vaig tenir l’oportunitat de retrobar-me amb Lawrence Durrell  quan vaig llegir ’Antrobus’, un llibret còmic sobre les aventures d’un diplomàtic anglès, format per una vintena de contes que havien aparegut originalment de manera dispersa. Fa pocs anys, però, durant la meva estada a Xile, vaig descobrir una altra faceta de l’escriptor. En un sol volum, vaig llegir ‘La cel·la de Pròsper’, ‘Llimones amargues’  i ‘Reflexions sobre una Venus Marina’, publicat en castellà per Edhasa, a mig camí entre l’assaig i l’autobiografia.

Aquest estiu, però, va passar que no tenia cap lectura ambiciosa programada. M’havia proposat quedar-me a casa a escriure, però també em calia tenir llibres per llegir, al marge de tots aquells que necessàriament havia de consultar en el procés d’escriptura. Vaig pensar, sobtadament, a intentar de nou llegir el Quintet. Tenia a casa els dos primers volums editats per Versal amb una traducció –excel·lent- de Víctor Compta. M’hi vaig posar. També vull fer constar que vaig haver d’interrompre la lectura durant un temps perquè, per trobar els tres volums que em faltaven, vaig haver de remoure cel i terra a les llibreries de vell.

A la primera història, Bruce està casat amb Sylvie i té com a amant Piers, el germà d’ella. Bruce arriba a Avinyó perquè Piers s’ha suïcidat, sembla ser que per raó d’un ritual de la secta gnòstica a la qual pertany. Un altre personatge, Sutcliffe, és un novel·lista que està fascinat pel triangle amorós i intenta escriure una novel·la sobre ells. No pretenc resumir l’argument, solament explicar el desconcert que pot suscitar en el lector la construcció de la novel·la. Més endavant, resulta que és Blandford qui és l’autor del llibre en el qual Sutcliffe escriu sobre els tres primers que, així, sobrevenen personatges de ficció. Al començament del segon llibre, es produeix un diàleg, que continuarà durant tota la saga, entre Blandford i Sutcliffe, narrador i personatge. Els dos tenen una vida desgraciada perquè s’han casat amb dones de caràcter complicat i que no els estimen, Livia i Pia, que semblen la segona transsumpte de la primera. Va ser arribat en aquest punt que trenta anys enrere en vaig tenir prou, tots aquells nivells de metaficció, les anades i vingudes, les digressions – hi ha capítols sencers que contenen només notes i on no avança l’acció - em  van semblar pretensiosos i sense justificació. Quan parlo de molts nivells de metaficció no exagero, en aquest breu comentari no entraré en molts detalls, però en el primer volum del Quintet i hi ha, si no m’erro, cinc nivells de metaficció: Durrell, Blandford, Sutcliffe, Bruce, que és el narrador de la major part del llibre, i Piers que, malgrat que mor a la primera pàgina, deixa un manuscrit que és l’esborrany de la novel·la ‘Monsieur’.

Doncs bé, Des d’aquí la cosa segueix i la confusió no para d’augmentar i  aquesta vegada, renta anys més tard, m’ha fascinat. Durrell posa en escena una vintena de personatges, alguns reals i d’altres de ficció (però, a la fi, tots són de ficció, no?) que interactuen de totes les maneres possibles durant els anys de la segona guerra mundial, des de la preguera a la postguerra, sense respectar les primeres categories, és a dir que hi ha personatges reals que interactuen amb d’altres que per a ells són de ficció. És un bon exemple d’això la breu escena de la cinquena novel·la ‘Quinx’, en la qual Sabine, una anglesa doctora en economia que ho va deixar tot per unir-se als gitanos d’Avinyó, quan Sutcliffe, que està enamorat d’ella, li demana que se’n vagin al llit, exclama

- El que passa és que no sé quin de vosaltres dos és més real, perquè ja m’ho ha demanat Aubrei (Blanford) abans.

La història passa principalment a Avinyó, a Egipte i a Viena i les situacions són de vegades grotesques, de vegades emocionants o, fins i tot, hilarants. És un món en el qual, si t’hi introdueixes, entres en la seva lògica dement, costa de sortir-hi. Hi ha una visió del nazisme des de dintre, dos personatges, Von Esslin i Smirgel són nazis, el primer és el General que encapçala l’ocupació de la zona d’Avinyó durant la guerra i el segon va ser amant de Livia, que es va fer nazi des de molt aviat, durant un temps. El llibre no relativitza gens ni mica la perversió moral que significa el nazisme, però explica els motius i els sentiments d’aquests personatges de manera equilibrada i convincent. Un altre tema important és el del gnosticisme. Hi ha la qüestió de la secta suïcida (sembla que basada en una secta suïcida eslovena aliena al gnosticisme) però també es descriuen cerimònies al desert, a les quals assisteixen alguns dels personatges, i, sobretot, es desenvolupa en els diàlegs entre Constance, germana de Livia, i el seu amant Sebastian, membre de la secta i persona de tendències místiques molt acusades. Constance és el personatge més important de la història. Psiquiatra de professió, deixeble de Freud, es va relacionant amb tots els altres personatges, ficticis i reals, i és per allà on ella passa que es van il·luminant les escenes d’un món que sembla que, quan  no el mirem, segueix existint i evolucionant. Finalment hi ha també el motiu del tresor dels templers, que alguns altres personatges van buscant. No he esmentat el príncep Affad, aristòcrata egipci que és el nexe de contacte amb la secta gnòstica i també una figura important. Ni els gitanos. Però, com que em serà impossible resumir en aquest breu comentari tot el llibre desisteixo.

No puc deixar de dir que, entre la multitud de gèneres i subgèneres que Durrell encabeix en aquest artefacte literari (poesia, diàleg, assaig, dietari...) també hi ha la paròdia. Una part de ‘Sebastian’, el quart llibre, és un homenatge a l’Ulisses de Joyce. I hi ha una escena en un bordell d’Avinyó que – perdoneu-me – no té res a envejar a l’episodi del bordell del capítol Circe, tot i que l’erotisme de Durrell és més pujat de to, a l’estil del seu amic Henry James.

Per acabar, un comentari al marge. Algunes vegades aquest llibre m’ha fet pensar en Miquel de Palol, que per a mi és un dels escriptors vius més importants de la literatura catalana.

Cal que us digui expressament que m’ha encantat?

L'home-peix (2007)

 L’HOME - PEIX

People here used to believe
that drowned souls lived in seals.
At spring tides they might change shape.
They loved music and swam in for a singer.

Seamus heaney

“Jo havia agafat l’hàbit de mirar pel·lícules estrangeres en versió original. Com més estranya em fos la llengua en què s’hi parlava, millor. Així podia imaginar la història que s’adeia a les imatges i als personatges, construint un relat només per a mi. Un dia, veient un film en finès, passades les quatre de la matinada, vaig trobar una situació que em va colpir. Hi havia un home i una dona en una habitació. Asseguts en un sofà, displicentment, parlaven llargament. De sobte, l’home es  va aixecar i va acostar-se a una peixera on hi nedava un peix. Hi va posar la mà i va treure el peix. Va saber retenir-lo en el puny clos. El peix es remenava nerviosament. L’escena es va centrar en la cara de l’home que mirava el peix amb estupor, fins que el va deixar caure a terra. El peix seguia movent-se frenèticament, ara pel terra, i l’home el mirava fixament. No puc saber com seguia l’escena. Ràpidament vaig canviar de canal presa d’una sensació estranya.”

*

Cada dia comptava les passes

del rebedor a la porta del carrer.

Després, mentre baixava

per l’ascensor repetia en veu baixa

una oració de frases poca –soltes.

Mirava el cel des del portal,

si feia sol, anava a mà dreta,

i si era núvol, a mà esquerra.

Era molt important mantenir-me en silenci

fins que arribava a dins de l’automòbil.

Quan l’engegava deixava anar un crit fort.

Podria dir que era un caprici,

una excentricitat,

però realment ho feia

per ajornar un dia més l’Apocalipsi.

*

La meva dona no era gaire afectuosa,

el seu comportament era distant

i no se m’acostava per acaronar-me

excepte quan el codi ho requeria.

Em mirava amb uns ulls que no eren normals

i espiava els meus actes amb un posat d’angúnia.

Se’m va acudir la idea que m’estava embruixant.

*

Totes les tardes sortia a caminar

per la platja. Recollia palets

i conxes i anava cap a casa

per construir figures amb les peces

que la mar em lliurava.

Tota la vida vaig estar esperant

la conclusió de l’enorme trencaclosques

que donés un sentit a aquella allau de formes

sense coherència, que em donava la tarda.

Va ser un fracàs,

la intuïció que les peces

tenien un sentit

que finalment es podia trobar

mai no va concretar-se.

Què et queda, quan només

tens a les mans les peces inconnexes

d’un projecte fallit?

Com quan jugues al pòquer

buscant l’escala de color

i només tens, al final de la mà,

algunes cartes que no poden lligar?

Així és el joc, m’he dit a mi mateix,

però no hi ha més mans,

ni tampoc més partides.

*

Vaig obsedir-me a aconseguir

el vídeo de l’escena del peix,

vaig remoure cel i terra

i al final el vaig rebre per correu.

Va arribar un paquetet

de paper d’embalar lligat amb un cordill.

Cerimoniosament, el vaig obrir

i vaig posar la cinta.

Era allí. Vaig estar-me

hores i hores veient cada escena

endavant i endarrere

amb el so a tot volum

i després en silenci.

Finalment vaig estar

molt de temps amb la vista fixada

a la pantalla grisa

del televisor.

*

.

En aquell temps,  tot sovint escoltava cançons

que no estaven gravades a les cintes de cassette

que jo havia comprat.

Irrompien de sobte enmig d’aquelles

que jo estava esperant.

Això no m’afectava.

Era pitjor quan entre la meva roba

apareixien estris de la cuina,

coladors, ratlladors, una cullera,

o fins i tot un xiclet mastegat

o una pistola.

No en vaig voler fer cas

i finalment va retornar la calma.

*

“Una dona corria espantada pel carrer. No es veia ningú que la seguís però la seva expressió era atemorida i mirava constantment cap enrere. Baixava al metro i seguia corrent fins que agafava un tren que era a punt de sortir. Un cop a dintre d’un vagó s’asseia i mirava amb espant el seu voltant, especialment cada vegada que s’obria la porta després d’una parada. Unes quantes estacions més tard sortia de  nou corrent, com si continués la persecució. Tornava a la superfície i corria i corria. Finalment, sempre corrent, fins i tot deixava enrere la ciutat però seguia endavant, no se sabia cap a on ni perquè ni amb quin objectiu. Continuava així fins que la imatge es fonia en negre i mantenia la pantalla fosca durant ben bé tres segons, com per marcar inequívocament un punt i a part”.

*

El país va canviar. els bars tancaren

i van ser substituïts per d’altres

no ben bé iguals, tot i que els bars

sempre s’assemblen entre ells.

Però la gent que havia estat feliç en aquells bars

estranyament va quedar vinculada

als llocs que havien ocupat els bars antics

i s’hi acostaven cada dia, circumspectes.

En no trobar-los es desconcertaven,

miraven el rellotge, donaven

algunes voltes per l’indret i finalment marxaven

per tornar l’endemà, com qui diu

encadenats en aquells llocs i en aquell temps,

presos del seu passat. Jo veia els homes

i les dones, com autòmats, tombant

sense rumb, i jo sabia què buscaven

més que no pas ells mateixos.

*

De nit, sortia en cotxe a la deriva            

per carreteres mal il·luminades.

M’entretenia observant

les reaccions mecàniques del cos

acoblat a la màquina.

De vegades m’aturava i apagava els fars

per submergir-me en una fosca gairebé absoluta

que de seguida descobria algunes llums,

de la lluna, d’estels, d’alguna casa allunyada.

Tornava cap a casa i em dutxava

i m’adormia tot seguit a la butaca.

*

La pluja em produïa una inquietud

que només es calmava si em posava a llegir

els llibres més abstrusos.

Acompanyat pel soroll de les gotes de pluja

sobre el sostre d’uralita del cel obert, llegia

Hegel, o Kant, la guia telefònica, totes

les entrades de la lletra W de l’enciclopèdia,

tant se valia, no hi parava atenció,

només estava atent a la inquietud

que anava remetent fins que em calmava.

Al final del procés em quedava atordit

i una frase, o un nom i una adreça

es quedaven flotant a la meva memòria

sota el so de les gotes de pluja.

*

Un dia, quan tornava cap a casa,

em vaig trobar les coses canviades

ben bé des del portal, el color de l’escala,

el passamà, la llum de l’ascensor.

Quan vaig arribar al pis la clau no obria

i vaig tocar a la porta. En va sortir

la meva dona dient que no era ella,

que no era casa meva i que no

em coneixia de res. Em vaig sorprendre

i de l’ensurt vaig passar a l’ira

però ella no cedia. Van sortir veïns

i tots deien que no m’havien vist

mai de la vida i em van treure d’allà

com si fos un sonat o un malfactor.

De res no m’han servit reclamacions,

demandes judicials i tot això.

He perdut el meu pis, però també

m’he deslliurat per fi d’aquella dona.

Llavors no m’adonava. Ara sé

que em col·locava espines a la roba interior,

que em posava sang menstrual al meu cafè,

m’ho ha dit una senyora que m’ajuda.

*

De vegades posava música estrident

amb el volum molt alt.

Aleshores bevia més del compte

fins que la música se’m posava a dintre.

No era un estat agradable, gairebé

era com una possessió.

Això durava tant com l’ebrietat.

Quan tornava a ser sobri anava cap al llit.

*

Dibuixava a l’atzar i escrivia poemes. Sabia

que aquests procediments havien de servir

per obtenir un desig. Però, arribat

en aquest punt, podia dir

que no hi havia res que m’importés,

que no hi havia res per demanar.

No desitjava res i fins i tot

m’importunava que el meu Àngel de la Guarda

es posés a parlar-me tot sovint.

*

“A l’escena final, l’home que havia tret el peix de la peixera arriba en una platja deserta. Fa molt de fred, i vent. Entra a l’aigua vestit i camina cap endins del mar. En un moment donat l’aigua el cobreix i segueix avançant. La càmera l’enfoca des de sota de l’aigua i es veu com, tot d’una, l’home ja no pot treure el cap per respirar i s’ofega en poc temps, com el peix de l’escena primera.”

Volver, volver - Harry Dean Stanton

Vicent Andrés Estellés

He rebut amb molta il·lusió, com a regal d’aniversari, els vuit volums que composen la poesia completa de Vicent Andrés Estellés. Moltes vegades m’havia volgut comprar aquests llibres però mai no havia trobat el moment de fer-ho. No és que no conegui els seus poemes, la majoria de les obres les havia llegit a casa dels meus pares, però sovint he tingut ganes de tornar-hi, o bé de recordar algun llibre en concret, que no tenia a mà. Porto dos dies immers en la poesia d’Estellés i trobo que la visió en conjunt potencia la vàlua del seu autor, que va saber construir una poètica molt personal, que transcendeix  qualsevol consideració generacional o de tendència estètica.

Em sembla que caldria una bona edició crítica de l’obra completa d’aquest autor. Estic segur que incrementaria el seu reconeixement. Tot i que no es pot dir que sigui un poeta oblidat, sí que trobo ens donaria unes claus noves que farien que s’incrementés el seu prestigi, ja que estic constatant que la seva vigència queda intacta.

Com passa amb els bons poetes, allò que Vicenç Andrés Estellés  ens ha deixat és el testimoni de la seva visió del món individual i intransferible. Parla de tot, de coses nímies i de les més solemnes, amb la mateixa humilitat i a la vegada amb una potència que de vegades arrabassa.

No hi ha un poema que destaqui per sobre dels altres, tota l’obra és una sola obra, una cançó, una única salmodia, que dialoga amb el veí o amb els clàssics amb la mateixa honestedat.

cito a l’atzar:

ESPERA

La prostituta

tota la nit passeja.

Espera un home.

No parla amb ningú. Fuma.

De tant en tant, camina.

I tot així.

Kierkegaard. Un postmodern.

Hi ha, salvades les barreres que posa el temps, l’idioma, que m’impedeix apreciar  la qualitat literària dels seus escrits, més enllà de les idees, i la ideologia, una actitud en Kierkegaard que em resulta atractiva i que em remet, ja s’ha dit moltes vegades, als pensadors de la postmodernitat. Per començar, la seva figura contradictòria, dandi, amb unes disfuncions físiques que devien afectar de manera important la seva visió de les coses, profundament religiós, però a l’hora crític furibund de l’ortodòxia i, a la vegada, una ment lúcida i crítica que abominava del dogmatisme.

La seva obra, a diferència de la majoria dels filòsofs, no crea un sistema, simplement desenvolupa raonaments, de vegades contradictoris,  i adopta punts de vista oposats en diferents escrits. Per aquest motiu, signa bona part de la seva obra amb pseudònims diferents, per evitar de defensar les opinions que hi exposa com a pròpies. Amb el seu nom signa la part, per a mi, menys interessant de la seva obra, composta de disquisicions teològiques.

Se’l considera el precursor de l’existencialisme perquè discorre sobre, com tothom sap, l’angoixa i la buidor de la vida. Però la impressió que em queda després de la lectura –parcial i incompleta- de la seva obra és que allò que busca és la bellesa del raonament, més enllà de la veritat de les proposicions on el porten les seves disquisicions. Això fa de Kierkegaard un pensador postmodern.

Aquesta actitud va confondre alguns dels seus estudiosos, com es el cas d’Adorno que, volent-lo interpretar  literalment, com a qualsevol altre filòsof, arriba a conclusions errònies. Tinc la impressió que Kierkegaard no es creia res d’allò que escrivia, o bé potser entenia que allò que sentia un dia i que el movia a escriure en un sentit, l’endemà podia canviar, perquè era el seu humor qui governava el seu pensar.

També sé que a Soren Kierkegaard no li hauria agradat aquest comentari.

Però no puc evitar de sentir simpatia cap a l’home que va escriure algunes de les seves millors pàgines.

 

Roland Barthes

L’any 1977 vaig estudiar COU a l’Institut Salvador Vilaseca de Reus. Allà, el profesor Ramon Oteo, ens parlava, entre moltes altres matèries sempre interessants, de lingüística. No sé si les clases de Ramon Oteo estaven emparades pel  temari  oficial de l’assignatura, tendeixo a pensar que no, perquè sovint se n’anaven cap a qüestions que trascendien allò que es pot esperar que conegui un estudiant d’ensenyament secundari. Però, justament per això, Ramon Oteo, que ens va abandonar fa uns anys, va ser un professor del que deixen emprempta en els alumnes, joves de setze i disset anys, que tot just s’inicien en la comprensió de l’entorn. Oteo ens va parlar de Saussure, és clar, però també de moltes altres coses, com deia, i recordó que ens va distribuir i analitzar detalladament  un text de Roland Barthes, que em fa l’efecte que podría formar part del seu llibre ‘Elements de semiologia’ que havia apregut en castellà l’any 1970.

Des de llavors, Barthes va formar par de les meves referències. Per això, el vaig anar seguint i,  uns anys més tard, vaig llegir amb interès el seul libre ‘Mitologies’, on mostra les seves idees de semiologia dels símbols, la segona de les seves línies de treball. He de dir que’Mitologies’, tot i que devia ser molt innovador quan va aprèixer l’any 1957, no em va produir una gran impressió, ja que em va semblar no molt diferent a altres obres que, durant els anys vuitanta, ja havia llegit prèviament.

Tot i amb això, vaig anar topant amb Barthes, malgrat que és un escriptor que no està de moda, en cites d’altres autors, aquí i allà, i això ha anat mantenint viu el seu record, entrañable, ja que el relaciono amb la meva joventut. Aquesta presència discreta de Barthes ha fet que, fa poc, em digués que em calia tornar a donar una ullada a la seva obra, especialment als llibres de caràcter més literari, que fins ara no coneixia. Així, tinc finalment a sobre de la taula la seva autobiografía, ‘Roland Barthes’ i ‘Fragments d’un discurs amorós’. He de dir que m’han sorprès molt gratament. ‘Roland Barthes’ és un llibre de reflexions, l’autor intenta explicar-se no a través dels fets de la seva vida sinó utilitzant idees i anècdotes aïllades que van confegint un fresc molt atractiu i d’una gran alçada intel·lectual. ‘Fragments d’un discurs amorós’ sorprèn pel fet que es tracta d’un estudi sobre diversos elements que conflueixen en el sentiment i en la idea de l’enamorament, fent referencia a conceptes que apareixen en les obres de grans pensadors i literats, des de Plató fins a Nietzsche, passant per Lacan, Baudelaire o Sant Joan de la Creu. Són dos llibres que, sense conèixer res més de l’obra de Barthes, ja serien sufients com per tenir-lo present com a escriptor important.

De vegades, pendents de les modes i de les novetats, deixem de banda escriptors molt notables, fonamentals, com en el cas de Roland Barthes.

Parerga i Paralipòmena

Les meves divagacions intel·lectuals m’han portat durant els últims mesos per camins que abans havia transitat escassament. Fa temps que m’interessa el filòsof Arthur Schopenhauer, però m’havia quedat fins fa ben poc en la superficie del seu pensament. He estat llegint, confesso que no pas sencer, ‘El món com a voluntat i representació’ traduït al castellà per Pilar López de Santa María i publicat per Trotta. No he pogut tenir noticia de cap edició en català d’aquest llibre cabdal de la filosofía del segle dinou, és una llàstima.

No sóc capaç de glosar una obra tan enorme, parlo de la seva extensió però també de la seva talla intel·lectual. Potser alguns sabeu que porto una pila d’anys escrivint sobre la fugida i, és clar, va ser una de les idees que vaig anar a buscar en aquest llibre. Entre altres coses, en diu això:

En cada grado que el conocimiento ilumina, la voluntad se manifiesta como individuo. En el espacio y el tiempo infinitos se encuentra el individuo humano como finito y, por lo tanto, como una magnitud ínfima frente a aquella, arrojado en ella; y debido a su carácter ilimitado, él solo tiene un cuándo y dónde relativos, no absolutos: pues su lugar y su duración son una parte finita de un ser infinito e ilimitado. Su verdadera existencia se da solo en el presente, cuya libre huida hacia el pasado es un continuo tránsito a la muerte, un constante morir; porque su vida pasada, al margen de sus eventuales consecuencias en el presente y del testimonio sobre su voluntad que ha quedado estampado, se ha acabado por completo, ha muerto y ya no existe; por eso desde el punto de vista racional le ha de resultar indiferente que el contenido de aquel pasado sean tormentos o placeres. Mas el presente se le convierte constantemente en pasado entre las manos: el futuro es totalmente incierto y siempre breve. Así, su existencia, considerada ya únicamente desde el aspecto formal, es un continuo precipitarse el futuro en el muerto  pasado, un constante morir. Si la vemos desde el aspecto físico está claro que, así como nuestro andar no es más que una caída constantemente impedida, la vida de nuestro cuerpo no es más que un morir continuamente evitado, una muerte siempre aplazada: y, finalmente, también la actividad de nuestro espíritu es un aburrimiento constantemente apartado. Cada respiración rechaza el constante asedio de la muerte con la que luchamos de esa manera a cada segundo y luego también en intervalos mayores cada vez que comemos, dormimos, nos calentamos, etc. Al final ella tiene que vencer: pues en ella hemos recaído ya simplemente por nacer, y no hace más que jugar un rato con su presa antes de devorarla. Mientras tanto, proseguimos nuestra vida todo el tiempo posible con gran interés y mucho esmero, igual que hinchamos una pompa de jabón tan grande y todo el tiempo como sea posible, aunque tenemos la firme certeza de que estallará.

Vivim fugint de la mort i el nostre esperit actúa per evitar l’avorriment. I dit això queda ben poca cosa per dir.

Per afluixar una mica de l’esforç que m’exigia la lectura d’aquest llibre he estat llegint també  ‘Parerga i Paralipòmena’ l’única obra que va tenir èxit en vida del seu autor i que li va donar popularitat. Són textos esparsos i n’hi ha de tota mena. En ells, de vegades Schopenhauer es deixa portar per les seves fòbies, per exemple la vida acadèmica de la universitat de la seva época, i s’hi poden trobar exemples de la ben coneguda misoginia de l’autor.

Fins i tot, al final del llibre hi ha alguns poemes que afegeix solament per si hi ha algún lector que sent curiositat per aquesta faceta, escassament conreada, de l’escriptor. El llibre acaba amb uns versos que posen de manifest la indiferència que li produeix el poc ressò que les seves obres havien tingut entre el públic.

                Cansado estoy ahora, al final del camino,

                La débil cabeza apenas puede llevar el laurel:

    Pero miro contento lo que he hecho,

    Siempre impertérrito por lo que otros digan.

                

Asklepios, de Miguel Espinosa

Asklepios era, per als grecs antics, el déu de la medicina, però jo ja em pensaba, quan vaig disposar-me a llegir la novel·la de Miguel Espinosa, que aquest llibre no havia de versar sobre el déu grec. L’Asklepios d’Espinosa és un grec antic exiliat en el món contemporani. Tot  el llibre es dedica a glosar l’estranyesa que el món modern li produeix a aquest personatge que es regeix per uns valors , la veritat, la bondat, la bellesa, que per a l’autor avui es troben escassament, i per disertar sobre l’enyor d’una patria imposible de recuperar: el temps passat.

Miguel Espinosa va ser en vida un autor maleït, amb  molt de prestigi però conegut escassament,  els intents de recuperació de les seves obres en temps posteriors (Siruela va reeditar-ne alguns llibres fa no gaire temps) no van tenir tampoc massa èxit. I malgrat tot, es tracta d’un escriptor molt singular i m’atreviria a dir que un dels millors de la seva generació, si bé és cert que els seus escrits potser són més a prop dels posibles lectors actuals que dels dels anys setanta, encara que no es troba massa lluny de Juan Benet o de Luis Goytisolo.

Askelpios va aparèixer l’any 1985, quan el seu autor ja havia mort.  En vida solament va publicar ‘Las Grandes Etapas de la Historia Americana (Bosquejo de una Morfología de la Historia Política Norteamericana)’ (1957), ‘Escuela de Mandarines’ (1974, Premi Ciutat de Barcelona) i ‘La tríbada falsaria’ que va aparèixer l’any 1980, poc abans de la mort del seu autor ocorreguda l’any 1982.

Jo n’havia sentit a parlar i em vaig recordar d’ell de nou perquè acaba  d’aparèixer  ‘Cartas a Mercedes’ la seva correspondencia inèdita amb un amor de joventut. Però em vaig dir que potser era el moment de llegir els llibres importants d’Espinosa, en lloc de començar per unes cartes, i la casualitat ha volgut que Asklepios sigui el primer llibre que ha arribat a les meves mans en l’ edició de 1985.

Deixo constancia de la lectura d’aquest llibre perquè m’ha impressionat i perquè no m’acabo d’explicar el poc ressò que ha obtingut la seva obra, tot i haver assolit el reconeixement de la crítica i d’una minoría de lectors.