El 'Quintet d'Avinyó'

He dedicat unes hores de cada dia de festa dels últims tres mesos a la lectura del ‘Quintet d’Avinyó’ de Lawrence Durrell. He de dir que ho havia intentat fa molts anys i vaig deixar-ho córrer. No em va agradar. La primera edició en català del primer volum del Quintet, publicat per l’editorial Versal, és de 1987. Aquest devia ser l’any del meu primer intent. Vaig abordar-lo recordant la fascinació que m’havia produït la lectura del ‘Quartet d’Alexandria’, molt més famós, però el Quintet és tota una altra cosa.

Intentaré explicar per què he trobat que em calia escriure’n un comentari, però abans faré una ressenya breu del meu itinerari de lectura d’aquest autor. Com tanta gent, vaig descobrir Durrell a través del prestigi de la seva obra més famosa, el Quartet. L’any 1984 va aparèixer a la col·lecció A tot vent d’Edicions Proa la traducció de Manuel de Pedrolo. En aquell moment, aquest llibre va tenir molt de ressò en el meu entorn, la gent en parlava elogiosament i a mi em va agradar molt. He de dir que, anys abans, potser massa, havia començat ‘Justine’, el primer llibre del Quartet, en una edició en castellà que hi havia a casa dels meus pares, però, potser a causa de la traducció, no em va enganxar i vaig deixar aquesta lectura per més endavant, fins que em vaig trobar amb la traducció de Pedrolo.

Després de la decepció que em va produir el Quintet no va ser fins anys més tard que em vaig decidir a llegir ‘Tunc’ i ‘Nunquam’. Es tracta d’una sola història narrada en dos nivells sobre les activitats d’una empresa-societat secreta que domina el món, Merlin, i de Felix i Benedicta, que en formen part. Una altra vegada, Durrell em va semblar brillant. Em vaig preguntar per què el Quintet m’havia desagradat però no trobava el moment de tornar-ho a intentar. I després, durant molts anys, no res més. Durrell havia passat de moda. Amb l’excepció del Quartet, els seus llibres no es reeditaven. La seva poesia també és introbable. Només conec en castellà una antologia que va editar Visor l’any 1983. Per tant, durant molt de temps només vaig tenir l’oportunitat de retrobar-me amb Lawrence Durrell  quan vaig llegir ’Antrobus’, un llibret còmic sobre les aventures d’un diplomàtic anglès, format per una vintena de contes que havien aparegut originalment de manera dispersa. Fa pocs anys, però, durant la meva estada a Xile, vaig descobrir una altra faceta de l’escriptor. En un sol volum, vaig llegir ‘La cel·la de Pròsper’, ‘Llimones amargues’  i ‘Reflexions sobre una Venus Marina’, publicat en castellà per Edhasa, a mig camí entre l’assaig i l’autobiografia.

Aquest estiu, però, va passar que no tenia cap lectura ambiciosa programada. M’havia proposat quedar-me a casa a escriure, però també em calia tenir llibres per llegir, al marge de tots aquells que necessàriament havia de consultar en el procés d’escriptura. Vaig pensar, sobtadament, a intentar de nou llegir el Quintet. Tenia a casa els dos primers volums editats per Versal amb una traducció –excel·lent- de Víctor Compta. M’hi vaig posar. També vull fer constar que vaig haver d’interrompre la lectura durant un temps perquè, per trobar els tres volums que em faltaven, vaig haver de remoure cel i terra a les llibreries de vell.

A la primera història, Bruce està casat amb Sylvie i té com a amant Piers, el germà d’ella. Bruce arriba a Avinyó perquè Piers s’ha suïcidat, sembla ser que per raó d’un ritual de la secta gnòstica a la qual pertany. Un altre personatge, Sutcliffe, és un novel·lista que està fascinat pel triangle amorós i intenta escriure una novel·la sobre ells. No pretenc resumir l’argument, solament explicar el desconcert que pot suscitar en el lector la construcció de la novel·la. Més endavant, resulta que és Blandford qui és l’autor del llibre en el qual Sutcliffe escriu sobre els tres primers que, així, sobrevenen personatges de ficció. Al començament del segon llibre, es produeix un diàleg, que continuarà durant tota la saga, entre Blandford i Sutcliffe, narrador i personatge. Els dos tenen una vida desgraciada perquè s’han casat amb dones de caràcter complicat i que no els estimen, Livia i Pia, que semblen la segona transsumpte de la primera. Va ser arribat en aquest punt que trenta anys enrere en vaig tenir prou, tots aquells nivells de metaficció, les anades i vingudes, les digressions – hi ha capítols sencers que contenen només notes i on no avança l’acció - em  van semblar pretensiosos i sense justificació. Quan parlo de molts nivells de metaficció no exagero, en aquest breu comentari no entraré en molts detalls, però en el primer volum del Quintet i hi ha, si no m’erro, cinc nivells de metaficció: Durrell, Blandford, Sutcliffe, Bruce, que és el narrador de la major part del llibre, i Piers que, malgrat que mor a la primera pàgina, deixa un manuscrit que és l’esborrany de la novel·la ‘Monsieur’.

Doncs bé, Des d’aquí la cosa segueix i la confusió no para d’augmentar i  aquesta vegada, renta anys més tard, m’ha fascinat. Durrell posa en escena una vintena de personatges, alguns reals i d’altres de ficció (però, a la fi, tots són de ficció, no?) que interactuen de totes les maneres possibles durant els anys de la segona guerra mundial, des de la preguera a la postguerra, sense respectar les primeres categories, és a dir que hi ha personatges reals que interactuen amb d’altres que per a ells són de ficció. És un bon exemple d’això la breu escena de la cinquena novel·la ‘Quinx’, en la qual Sabine, una anglesa doctora en economia que ho va deixar tot per unir-se als gitanos d’Avinyó, quan Sutcliffe, que està enamorat d’ella, li demana que se’n vagin al llit, exclama

- El que passa és que no sé quin de vosaltres dos és més real, perquè ja m’ho ha demanat Aubrei (Blanford) abans.

La història passa principalment a Avinyó, a Egipte i a Viena i les situacions són de vegades grotesques, de vegades emocionants o, fins i tot, hilarants. És un món en el qual, si t’hi introdueixes, entres en la seva lògica dement, costa de sortir-hi. Hi ha una visió del nazisme des de dintre, dos personatges, Von Esslin i Smirgel són nazis, el primer és el General que encapçala l’ocupació de la zona d’Avinyó durant la guerra i el segon va ser amant de Livia, que es va fer nazi des de molt aviat, durant un temps. El llibre no relativitza gens ni mica la perversió moral que significa el nazisme, però explica els motius i els sentiments d’aquests personatges de manera equilibrada i convincent. Un altre tema important és el del gnosticisme. Hi ha la qüestió de la secta suïcida (sembla que basada en una secta suïcida eslovena aliena al gnosticisme) però també es descriuen cerimònies al desert, a les quals assisteixen alguns dels personatges, i, sobretot, es desenvolupa en els diàlegs entre Constance, germana de Livia, i el seu amant Sebastian, membre de la secta i persona de tendències místiques molt acusades. Constance és el personatge més important de la història. Psiquiatra de professió, deixeble de Freud, es va relacionant amb tots els altres personatges, ficticis i reals, i és per allà on ella passa que es van il·luminant les escenes d’un món que sembla que, quan  no el mirem, segueix existint i evolucionant. Finalment hi ha també el motiu del tresor dels templers, que alguns altres personatges van buscant. No he esmentat el príncep Affad, aristòcrata egipci que és el nexe de contacte amb la secta gnòstica i també una figura important. Ni els gitanos. Però, com que em serà impossible resumir en aquest breu comentari tot el llibre desisteixo.

No puc deixar de dir que, entre la multitud de gèneres i subgèneres que Durrell encabeix en aquest artefacte literari (poesia, diàleg, assaig, dietari...) també hi ha la paròdia. Una part de ‘Sebastian’, el quart llibre, és un homenatge a l’Ulisses de Joyce. I hi ha una escena en un bordell d’Avinyó que – perdoneu-me – no té res a envejar a l’episodi del bordell del capítol Circe, tot i que l’erotisme de Durrell és més pujat de to, a l’estil del seu amic Henry James.

Per acabar, un comentari al marge. Algunes vegades aquest llibre m’ha fet pensar en Miquel de Palol, que per a mi és un dels escriptors vius més importants de la literatura catalana.

Cal que us digui expressament que m’ha encantat?