Volver, volver - Harry Dean Stanton

Vicent Andrés Estellés

He rebut amb molta il·lusió, com a regal d’aniversari, els vuit volums que composen la poesia completa de Vicent Andrés Estellés. Moltes vegades m’havia volgut comprar aquests llibres però mai no havia trobat el moment de fer-ho. No és que no conegui els seus poemes, la majoria de les obres les havia llegit a casa dels meus pares, però sovint he tingut ganes de tornar-hi, o bé de recordar algun llibre en concret, que no tenia a mà. Porto dos dies immers en la poesia d’Estellés i trobo que la visió en conjunt potencia la vàlua del seu autor, que va saber construir una poètica molt personal, que transcendeix  qualsevol consideració generacional o de tendència estètica.

Em sembla que caldria una bona edició crítica de l’obra completa d’aquest autor. Estic segur que incrementaria el seu reconeixement. Tot i que no es pot dir que sigui un poeta oblidat, sí que trobo ens donaria unes claus noves que farien que s’incrementés el seu prestigi, ja que estic constatant que la seva vigència queda intacta.

Com passa amb els bons poetes, allò que Vicenç Andrés Estellés  ens ha deixat és el testimoni de la seva visió del món individual i intransferible. Parla de tot, de coses nímies i de les més solemnes, amb la mateixa humilitat i a la vegada amb una potència que de vegades arrabassa.

No hi ha un poema que destaqui per sobre dels altres, tota l’obra és una sola obra, una cançó, una única salmodia, que dialoga amb el veí o amb els clàssics amb la mateixa honestedat.

cito a l’atzar:

ESPERA

La prostituta

tota la nit passeja.

Espera un home.

No parla amb ningú. Fuma.

De tant en tant, camina.

I tot així.

Kierkegaard. Un postmodern.

Hi ha, salvades les barreres que posa el temps, l’idioma, que m’impedeix apreciar  la qualitat literària dels seus escrits, més enllà de les idees, i la ideologia, una actitud en Kierkegaard que em resulta atractiva i que em remet, ja s’ha dit moltes vegades, als pensadors de la postmodernitat. Per començar, la seva figura contradictòria, dandi, amb unes disfuncions físiques que devien afectar de manera important la seva visió de les coses, profundament religiós, però a l’hora crític furibund de l’ortodòxia i, a la vegada, una ment lúcida i crítica que abominava del dogmatisme.

La seva obra, a diferència de la majoria dels filòsofs, no crea un sistema, simplement desenvolupa raonaments, de vegades contradictoris,  i adopta punts de vista oposats en diferents escrits. Per aquest motiu, signa bona part de la seva obra amb pseudònims diferents, per evitar de defensar les opinions que hi exposa com a pròpies. Amb el seu nom signa la part, per a mi, menys interessant de la seva obra, composta de disquisicions teològiques.

Se’l considera el precursor de l’existencialisme perquè discorre sobre, com tothom sap, l’angoixa i la buidor de la vida. Però la impressió que em queda després de la lectura –parcial i incompleta- de la seva obra és que allò que busca és la bellesa del raonament, més enllà de la veritat de les proposicions on el porten les seves disquisicions. Això fa de Kierkegaard un pensador postmodern.

Aquesta actitud va confondre alguns dels seus estudiosos, com es el cas d’Adorno que, volent-lo interpretar  literalment, com a qualsevol altre filòsof, arriba a conclusions errònies. Tinc la impressió que Kierkegaard no es creia res d’allò que escrivia, o bé potser entenia que allò que sentia un dia i que el movia a escriure en un sentit, l’endemà podia canviar, perquè era el seu humor qui governava el seu pensar.

També sé que a Soren Kierkegaard no li hauria agradat aquest comentari.

Però no puc evitar de sentir simpatia cap a l’home que va escriure algunes de les seves millors pàgines.

 

Roland Barthes

L’any 1977 vaig estudiar COU a l’Institut Salvador Vilaseca de Reus. Allà, el profesor Ramon Oteo, ens parlava, entre moltes altres matèries sempre interessants, de lingüística. No sé si les clases de Ramon Oteo estaven emparades pel  temari  oficial de l’assignatura, tendeixo a pensar que no, perquè sovint se n’anaven cap a qüestions que trascendien allò que es pot esperar que conegui un estudiant d’ensenyament secundari. Però, justament per això, Ramon Oteo, que ens va abandonar fa uns anys, va ser un professor del que deixen emprempta en els alumnes, joves de setze i disset anys, que tot just s’inicien en la comprensió de l’entorn. Oteo ens va parlar de Saussure, és clar, però també de moltes altres coses, com deia, i recordó que ens va distribuir i analitzar detalladament  un text de Roland Barthes, que em fa l’efecte que podría formar part del seu llibre ‘Elements de semiologia’ que havia apregut en castellà l’any 1970.

Des de llavors, Barthes va formar par de les meves referències. Per això, el vaig anar seguint i,  uns anys més tard, vaig llegir amb interès el seul libre ‘Mitologies’, on mostra les seves idees de semiologia dels símbols, la segona de les seves línies de treball. He de dir que’Mitologies’, tot i que devia ser molt innovador quan va aprèixer l’any 1957, no em va produir una gran impressió, ja que em va semblar no molt diferent a altres obres que, durant els anys vuitanta, ja havia llegit prèviament.

Tot i amb això, vaig anar topant amb Barthes, malgrat que és un escriptor que no està de moda, en cites d’altres autors, aquí i allà, i això ha anat mantenint viu el seu record, entrañable, ja que el relaciono amb la meva joventut. Aquesta presència discreta de Barthes ha fet que, fa poc, em digués que em calia tornar a donar una ullada a la seva obra, especialment als llibres de caràcter més literari, que fins ara no coneixia. Així, tinc finalment a sobre de la taula la seva autobiografía, ‘Roland Barthes’ i ‘Fragments d’un discurs amorós’. He de dir que m’han sorprès molt gratament. ‘Roland Barthes’ és un llibre de reflexions, l’autor intenta explicar-se no a través dels fets de la seva vida sinó utilitzant idees i anècdotes aïllades que van confegint un fresc molt atractiu i d’una gran alçada intel·lectual. ‘Fragments d’un discurs amorós’ sorprèn pel fet que es tracta d’un estudi sobre diversos elements que conflueixen en el sentiment i en la idea de l’enamorament, fent referencia a conceptes que apareixen en les obres de grans pensadors i literats, des de Plató fins a Nietzsche, passant per Lacan, Baudelaire o Sant Joan de la Creu. Són dos llibres que, sense conèixer res més de l’obra de Barthes, ja serien sufients com per tenir-lo present com a escriptor important.

De vegades, pendents de les modes i de les novetats, deixem de banda escriptors molt notables, fonamentals, com en el cas de Roland Barthes.

Parerga i Paralipòmena

Les meves divagacions intel·lectuals m’han portat durant els últims mesos per camins que abans havia transitat escassament. Fa temps que m’interessa el filòsof Arthur Schopenhauer, però m’havia quedat fins fa ben poc en la superficie del seu pensament. He estat llegint, confesso que no pas sencer, ‘El món com a voluntat i representació’ traduït al castellà per Pilar López de Santa María i publicat per Trotta. No he pogut tenir noticia de cap edició en català d’aquest llibre cabdal de la filosofía del segle dinou, és una llàstima.

No sóc capaç de glosar una obra tan enorme, parlo de la seva extensió però també de la seva talla intel·lectual. Potser alguns sabeu que porto una pila d’anys escrivint sobre la fugida i, és clar, va ser una de les idees que vaig anar a buscar en aquest llibre. Entre altres coses, en diu això:

En cada grado que el conocimiento ilumina, la voluntad se manifiesta como individuo. En el espacio y el tiempo infinitos se encuentra el individuo humano como finito y, por lo tanto, como una magnitud ínfima frente a aquella, arrojado en ella; y debido a su carácter ilimitado, él solo tiene un cuándo y dónde relativos, no absolutos: pues su lugar y su duración son una parte finita de un ser infinito e ilimitado. Su verdadera existencia se da solo en el presente, cuya libre huida hacia el pasado es un continuo tránsito a la muerte, un constante morir; porque su vida pasada, al margen de sus eventuales consecuencias en el presente y del testimonio sobre su voluntad que ha quedado estampado, se ha acabado por completo, ha muerto y ya no existe; por eso desde el punto de vista racional le ha de resultar indiferente que el contenido de aquel pasado sean tormentos o placeres. Mas el presente se le convierte constantemente en pasado entre las manos: el futuro es totalmente incierto y siempre breve. Así, su existencia, considerada ya únicamente desde el aspecto formal, es un continuo precipitarse el futuro en el muerto  pasado, un constante morir. Si la vemos desde el aspecto físico está claro que, así como nuestro andar no es más que una caída constantemente impedida, la vida de nuestro cuerpo no es más que un morir continuamente evitado, una muerte siempre aplazada: y, finalmente, también la actividad de nuestro espíritu es un aburrimiento constantemente apartado. Cada respiración rechaza el constante asedio de la muerte con la que luchamos de esa manera a cada segundo y luego también en intervalos mayores cada vez que comemos, dormimos, nos calentamos, etc. Al final ella tiene que vencer: pues en ella hemos recaído ya simplemente por nacer, y no hace más que jugar un rato con su presa antes de devorarla. Mientras tanto, proseguimos nuestra vida todo el tiempo posible con gran interés y mucho esmero, igual que hinchamos una pompa de jabón tan grande y todo el tiempo como sea posible, aunque tenemos la firme certeza de que estallará.

Vivim fugint de la mort i el nostre esperit actúa per evitar l’avorriment. I dit això queda ben poca cosa per dir.

Per afluixar una mica de l’esforç que m’exigia la lectura d’aquest llibre he estat llegint també  ‘Parerga i Paralipòmena’ l’única obra que va tenir èxit en vida del seu autor i que li va donar popularitat. Són textos esparsos i n’hi ha de tota mena. En ells, de vegades Schopenhauer es deixa portar per les seves fòbies, per exemple la vida acadèmica de la universitat de la seva época, i s’hi poden trobar exemples de la ben coneguda misoginia de l’autor.

Fins i tot, al final del llibre hi ha alguns poemes que afegeix solament per si hi ha algún lector que sent curiositat per aquesta faceta, escassament conreada, de l’escriptor. El llibre acaba amb uns versos que posen de manifest la indiferència que li produeix el poc ressò que les seves obres havien tingut entre el públic.

                Cansado estoy ahora, al final del camino,

                La débil cabeza apenas puede llevar el laurel:

    Pero miro contento lo que he hecho,

    Siempre impertérrito por lo que otros digan.

                

Asklepios, de Miguel Espinosa

Asklepios era, per als grecs antics, el déu de la medicina, però jo ja em pensaba, quan vaig disposar-me a llegir la novel·la de Miguel Espinosa, que aquest llibre no havia de versar sobre el déu grec. L’Asklepios d’Espinosa és un grec antic exiliat en el món contemporani. Tot  el llibre es dedica a glosar l’estranyesa que el món modern li produeix a aquest personatge que es regeix per uns valors , la veritat, la bondat, la bellesa, que per a l’autor avui es troben escassament, i per disertar sobre l’enyor d’una patria imposible de recuperar: el temps passat.

Miguel Espinosa va ser en vida un autor maleït, amb  molt de prestigi però conegut escassament,  els intents de recuperació de les seves obres en temps posteriors (Siruela va reeditar-ne alguns llibres fa no gaire temps) no van tenir tampoc massa èxit. I malgrat tot, es tracta d’un escriptor molt singular i m’atreviria a dir que un dels millors de la seva generació, si bé és cert que els seus escrits potser són més a prop dels posibles lectors actuals que dels dels anys setanta, encara que no es troba massa lluny de Juan Benet o de Luis Goytisolo.

Askelpios va aparèixer l’any 1985, quan el seu autor ja havia mort.  En vida solament va publicar ‘Las Grandes Etapas de la Historia Americana (Bosquejo de una Morfología de la Historia Política Norteamericana)’ (1957), ‘Escuela de Mandarines’ (1974, Premi Ciutat de Barcelona) i ‘La tríbada falsaria’ que va aparèixer l’any 1980, poc abans de la mort del seu autor ocorreguda l’any 1982.

Jo n’havia sentit a parlar i em vaig recordar d’ell de nou perquè acaba  d’aparèixer  ‘Cartas a Mercedes’ la seva correspondencia inèdita amb un amor de joventut. Però em vaig dir que potser era el moment de llegir els llibres importants d’Espinosa, en lloc de començar per unes cartes, i la casualitat ha volgut que Asklepios sigui el primer llibre que ha arribat a les meves mans en l’ edició de 1985.

Deixo constancia de la lectura d’aquest llibre perquè m’ha impressionat i perquè no m’acabo d’explicar el poc ressò que ha obtingut la seva obra, tot i haver assolit el reconeixement de la crítica i d’una minoría de lectors.

Felisberto Hernández

Ja està, ja ho he acabat de decidir. Sé que no té cap importància, potser ni tan sols per a mi, però he arrodonit aquesta opinió després de molts anys i crec que ja serà inamovible. Els meus escriptors sud americans preferits són, amb el permís de Jorge Luis Borges, que considero un espècimen d’un altre ordre i amb el qual mantinc una relació constant, conjugal, com a lector, i per això situo en una  altra dimensió, són, deia, Alvaro Mutis i Feisberto Hernández. Cap dels dos  no necessita que jo els descobreixi, són dos referents molt importants, tot i que no es troben a la cúspide de les preferències dels lectors ni dels crítics. Hauria de justificar-me. Durant molt de temps, quan tenia vint-i-pocs anys, trobava que el meu escriptor preferit era Gabriel García Márquez. Abans dels divuit anys havia llegit tota la seva producció fins a aquella data. El descobriment de ‘Cien años de soledad’ va suposar un cataclisme per a la meva sensibilitat literària i van ser les seves opinions que em van conduir al descobriment de Daniel de Foe i de William Faulkner, que encara avui trobo que són dos escriptors excepcionals. Tot i amb això, tinc la idea que després de ‘Cien años de soledad’ i ‘El otoño del patriarca’ García Márquez es va instal·lar en una posició còmoda. Els seus llibres posteriors, tot i que en ells s’hi poden trobar passatges memorables, no arriben als nivells d’intensitat de la seva primera producció. Estrictament podríem dir que és un escriptor d’un sol llibre. Tots els llibres anteriors marquen el camí que conduirà a la seva obra mestra i després d’ella, la seva obra posterior no arriba als nivells de genialitat d’aquella. També hi ha Vargas Llosa. També és un escriptor excepcional però molt més irregular i, com García Márquez, el seu pitjor defecte és que ha escrit massa. Recordo amb admiració ‘La Ciudad y los perros’ però també la meva decepció quan vaig provar de llegir ‘La casa verde’ que, no n’estic segur, però crec que no vaig arribar ni a acabar de llegir-la. Després l’he seguit solament de manera parcial, vull dir que no l’he llegit completament però els seus llibres no estan garantits, de vegades són molt bons i altres vegades no tant. N’hi ha molts més, d'escriptors, és clar, i segurament, com en tota selecció, cometo una injustícia de la qual jo mateix me’n penediré en algun moment, vull dir que Onetti Cortázar, Rulfo i d’altres que ometo per no ser pesat, són escriptors de primeríssima fila i potser en algun moment variaré l’escalafó que ara estableixo. Els meus escollits són autors d’obra escassa i coherent. Mutis és l’autor d’una sèrie de textos que tenen com a nexe comú el personatge Macqroll el Gaviero. Em fascinen els escenaris i les anècdotes minúscules, els personatges. No entraré en detalls, per a mi la seva lectura va ser i encara és una experiència inoblidable. Fa molt de temps, l’any 1990, vaig descobrir Felisberto Hernández en una edició antològica que va publicar Siruela. També em va fascinar. Hernández fa una composició indestriable entre ell mateix, la seva vida, el seu personatge, un pianista mediocre que malviu de les seves actuacions, i els productes de la seva imaginació. Però no havia tornat a llegir-lo fins fa uns quants dies que vaig descobrir en una llibreria un recull dels seus escrits pòstums editat per una petita editorial, Sitara, i la seva lectura ha revifat en mi la vella adoració cap al mestre oblidat. Alguns dels textos ja els havia pogut llegir al llibre de Siruela, però, tot i amb això, he obtingut unes hores de veritable plaer en la lectura de ‘Hoy estoy inventando algo que todavía no sé lo que es’ de Felisberto Hernández. Llegiu-lo.