VIATGE

I

TAXI


M’he llevat quan encara era ben fosc. Surto de casa per agafar un taxi
que em porti a l’aeroport. Espero
que el taxista no em parli i em deixi concentrar en els llums de la nit als afores,
els fanals de l’autovia, llums a les finestres dels blocs de pisos alts que envolten la ciutat.
Ara ja el cel comença a clarejar i la llum de l’alba va apagant aquests llums.


L’ALBA VERMELLA DÓNA PAS A UN GROC DAURAT
I SOBTA QUE NO HI HAGI CANTS D’OCELLS
ANUNCIANT EL DIA.


Sembla que hi ha una guerra que ve i passa de llarg, almenys per a nosaltres. Per tota aquella gent
que els ha agafat al mig és un desastre però per a nosaltres no deixa de ser més que una nosa, un incident desagradable.
La ràdio va parlant a parts iguals d’això i dels detalls banals del joc parlamentari.
Resulta inevitable, finalment, el taxista amolla comentaris sobre l’estat del món
amb un aplom que jo mai no he gosat mostrar quan parlo sobre aquest tipus de coses.


AL MEU COSTAT EL MAR ÉS COM DE PLOM
I LES ONADES PESEN
COM SI FOS UN MAR MORT SATURAT DE DETRITUS.


El taxista m’explica que la terra s’escalfa, que pujarà el nivell del mar, que les espècies
animals aniran acabant-se, que tot arribarà al final, un final de deserts i terres desolades, sense gent, sense aigua.
Sembla que se n’alegri. Escolto i dic que sí, que sense discussió, la terra està covant un desastre terrible
i sembla incongruent el to de les paraules i el panorama tètric que hem convingut que arriba només de aquí a uns quants anys.


NO HI HA TERRA, NI ARBRES.
NOMÉS ALGUNS CARTELLS PUBLICITARIS
S’ALCEN ENTRE LES CASES I L’ASFALT.


Hem callat, finalment. S’ha fet de dia i començo a patir per si arribaré a temps a l’aeroport. Cada cop hi ha més cotxes.
El ritme de la ràdio s’accelera i les notícies es van succeint vertiginosament.
Com sempre, arribo a temps i m’adreço a la cua del mostrador per registrar-me.


I VOLAR TÉ UN SENTIT
QUE NO ÉS SENTIR-TE LLIURE.


II

SALA D’ESPERA


L’avió arriba amb retard i m’instal·lo a la sala de la classe negocis
disposat a esperar-lo. L’hostessa
em demana el bitllet i compara les dades. He passat moltes hores en sales com aquesta, d’un luxe fals. L’altaveu anuncia
la sortida del vol d’algun altre viatger que ha tingut més fortuna
que jo. Prenc un diari d’una pila que hi ha
al costat de l’entrada i busco una butaca. Hi ha grups d’homes i dones mudats, alguns d’ells coneguts,
vagament, d’altres vols. Però evito el contacte amb aquells que podrien pretendre encetar una conversa.


LA TERRA TÉ CAMINS PERTOT
QUE SÓN COM CICATRIUS QUE LA COBREIXEN.
I TÉ CAMINS EL MAR
I EL CEL ESTÀ REPLET DE CAMINS INVISIBLES.



Què faig? Trec el telèfon però em sembla que és d’hora per trucar a l’oficina. El diari m’explica
coses que no m’importen i que ja m’han contat a la ràdio del taxi. Decideixo acostar-me
al bufet. Des de lluny sembla ben proveït però quan m’hi acosto per intentar esmorzar
acabo rebutjant les escasses opcions de les safates plenes de coses que no vull. Em serveixo un cafè d’una gerra de vidre,
un cafè aigualit que no es pot beure si no és afegint-hi sucre o llet.
No prenc sucre. La llet és a dins
de potets molt petits. En necessito dos. Tot és part  de l’atrezzo, el cafè no és cafè, la llet en aquells pots sembla de plàstic
i fins i tot la gent sembla que fan comèdia. No són gent normal, són com actors fingint que són viatgers de la classe negocis,
amb les seves corbates i els cabells enganxats a la closca amb potingues.


ARA, EN UN ALTRE LLOC,
UN PAGÈS S’HA LLEVAT-
MIRA PER LA FINESTRA,
ES CORDA ELS PANTALONS
I SURT AL PATI MENTRE PENSA EN LES GALLINES.

Només hi ha una presència que sembla veritat: la dona que neteja la sala i que transporta un carret de metall, vestida amb una bata
de color blau, senzilla, té cara de persona i es mou amb certa gràcia.
De tota aquella gent només saludaria la senyora que dic. Però no s’acostuma a parlar amb altra gent i molt menys
amb aquella senyora que no va de viatge. Aquell lloc és tan fred que no admet alegries, allò no és el cafè de baix de casa
on tothom se saluda i conversa i riu dels acudits dels de les altres taules.


RES NO ES POT DETURAR.
LA TERRA GIRA VERTIGINOSAMENT
I NOSALTRES AMB ELLA
SENSE FER-NOS CABAL.

Acabo resolent els passatemps del diari de simple avorriment.
És el pròleg idoni del dia que m’espera fins que arribi finalment al meu destí.


MÉS VAL QUE NO HI PENSEM:
ÉS TOT TAN TRIST...




III

AVIÓ


Un vol transoceànic dóna molt de si. He dormit vàries hores i encara me’n sobren dues més fins que arribaré a Bogotà. Allí hauré d’esperar un altre avió fins a Cartagena, el meu destí d’avui. Avorriment. L’existència a dintre d’un avió té molt poc interès. Hi ha una gent mig ajaguda, en mitjons. Uns dormen, d’altres miren les pantalles de video que surten dels recolza – braços dels seus seients, d’altres teclegen febrilment un ordinador personal o manipulen una agenda electrònica o altres andròmines de l’estil. Només n’hi ha un parell que llegeixen algun llibre i algun altre, com ara jo, que pren notes.

SOMEWHERE OVER THE RAINBOW
WAY UP HIGH
AND THE DREAMS THAT YOU DREAMED OF
ONCE IN A LULLABY 

Regularment serveixen menjar o beure i donen breus indicacions per la megafonia sobre les incidències del vol, sobretot per mantenir distrets els passatgers.

SOMEWHERE OVER THE RAINBOW
BLUE BIRDS FLY
AND THE DREAMS THAT YOU DREAMED OF
DREAMS REALLY DO COME TRUE OOH OOOOH

Hi ha una discreta però constant desfilada de gent cap als lavabos. De tant en tant se sent pudor de pet.

SOMEDAY ILL WISH UPON A STAR
WAKE UP WHERE THE CLOUDS ARE FAR BEHIND ME EE EE EEH
WHERE TROUBLE MELTS LIKE LEMON DROPS
HIGH ABOVE THE CHIMNEY TOPS THATS WHERE YOU’LL FIND ME OH
SOMEWHERE OVER THE RAINBOW BLUEBIRDS FLY
AND THE DREAM THAT YOU DARE TO,WHY, OH WHY CANT I? I IIII


Les hostesses circulen, sempre semblen ocupades en alguna activitat. No sé ben bé en quina ni perquè n’hi ha tantes. L’avió és gran i els passatgers estan distribuïts entre tres o quatre sales. Falten dues hores per aterrar i encara descobreixo entre les hostesses alguna cara que no havia vist abans.

WELL I SEE TREES OF GREEN AND
RED ROSES TOO,
ILL WATCH THEM BLOOM FOR ME AND YOU
AND I THINK TO MYSELF
WHAT A WONDERFUL WORLD

Tot i que a fora és de dia i fa bon temps, les finestres són gairebé totes tancades. En aquest punt he de començar a fer càlculs sobre l’hora a Barcelona i l’hora a Bogotà. Normalment canvio a l’hora local el rellotge de polsera i mantinc com a referència el telèfon mòbil amb l’hora del lloc d’origen. Això m’ha comportat algun problema perquè faig servir el telèfon com a despertador. No m’he arribat a equivocar mai, però de vegades m’he passat tota la nit despert, repassant els càlculs horaris.


WELL I SEE SKIES OF BLUE AND I SEE CLOUDS OF WHITE
AND THE BRIGHTNESS OF DAY
I LIKE THE DARK AND I THINK TO MYSELF
WHAT A WONDERFUL WORLD

Aquests viatges són bastant pesats entre altres coses a causa del menjar. sempre acabo menjant massa i a sobre sense plaer. Estic com saturat. Ja comencem amb el menjar de l’avió que no sé si és que hi posen conservants o només que és tracta de menjar precuinat, però, a banda que tot té el mateix gust, m’infla la panxa.

THE COLORS OF THE RAINBOW SO PRETTY IN THE SKY
ARE ALSO ON THE FACES OF PEOPLE PASSING BY
I SEE FRIENDS SHAKING HANDS
SAYING, "HOW DO YOU DO?"
THEYRE REALLY SAYING, I...I LOVE YOU
I HEAR BABIES CRY AND I WATCH THEM GROW,
THEYLL LEARN MUCH MORE
THAN WELL KNOW
AND I THINK TO MYSELF
WHAT A WONDERFUL WORLD (W)OOHOORLD

A més, tot aquest enrenou per esmerçar només un o dos dies a treballar perquè cada viatge suposa un dia per anar i un altre per tornar i, després, a lloc, t’has d’emmotllar als horaris del país i això fa que perdis moltes hores en esperes, i, a més, les nits en blanc i amb son durant el dia, quan no amb una migranya que no es passa amb cap mena de pastilla.

SOMEDAY ILL WISH UPON A STAR,
WAKE UP WHERE THE CLOUDS ARE FAR BEHIND ME
WHERE TROUBLE MELTS LIKE LEMON DROPS
HIGH ABOVE THE CHIMNEY TOP THATS WHERE YOULL FIND ME
OH, SOMEWHERE OVER THE RAINBOW WAY UP HIGH
AND THE DREAM THAT YOU DARE TO, WHY, OH WHY CANT I? 

I, a sobre, no em puc treure aquesta cançó del cap. [1]

---

[1] Per qui no la conegui, es tracta de la lletra de Somewhere over the Rainbow, que va aparèixer a la banda musical de la pel·lícula el màgic d’Oz, en una versió molt famosa del cantant hawaià Israel Kamakawiwo, que la barreja amb la no menys famosa What a wonderful world de Louis Amstrong. Més o menys en català seria així: En algun lloc, sobre l’arc de Sant Martí / allà  a dalt / i els somnis que vas somiar / una vegada mentre et bressolaven. / En algun lloc sobre l’arc de Sant Martí / volen ocells blaus / i els somnis que vas somiar /somnis que es fan realitat de veritat. // Un dia demanaré un desig a una estrella / despertaré on els núvols / estiguin lluny rere meu / on els problemes es desfacin / com caramels de llimona . / A dalt, per sobre de l’Arc de Sant Martí / volen ocells blaus / i el somni que tu goses tenir / perquè jo no puc? // I veig arbres en verd / i també roses vermelles / les veig com s’obren / per a tu i per a mi / i penso per a mi / quin món tan meravellós. // Bé, veig cels en blau, / i veig núvols de blanc / i la claror del dia. / M’agrada la fosca / i penso per a mi / quin món tan meravellós! //  Els colors de l’arc de sant Martí / tan bonics en el cel / estan també a les cares de la gent que passa. / Veig amics donant-se la mà / dient “com estàs?” / que en realitat estan dient / jo t’estimo. / Sento nens plorar/ i els veig créixer, / aprendran molt més / del que sabem nosaltres / I penso per a mi / quin món tan meravellós // Un dia demanaré un desig a una estrella / despertaré on els núvols / estiguin lluny rere meu / on els problemes es desfacin / com caramels de llimona. / A dalt, per sobre de les xemeneies / allà és on em trobaràs./ A dalt, per sobre de l’Arc de Sant Martí / volen ocells blaus / i el somni que tu goses tenir / perquè jo no puc?.