El blog de Xavier Amorós  -  ANEU A L'INICI DEL WEB

dijous, 9 de febrer del 2017

PER DEFUNCIÓ

Vaig somiar-ho una nit i és tan insòlit que encara me'n recordo.
Vaig anar al metge perquè no em trobava gaire
bé i em va diagnosticar una malaltia incurable. De fet, em va
dir que em quedaven uns pocs dies de vida. Vaig fer tots els
preparatius per preveure una contingència com aquesta. Vaig
posar les meves coses en ordre i vaig preparar el meu enterrament,
al qual vaig convidar personalment tots els meus amics
i coneguts, amb la solemnitat que requereix una ocasió com
aquesta.
Però s'acostava el dia del funeral i jo encara no m'havia
mort. Quan va arribar aquell dia em vaig trobar francament
molest perquè no podia desairar tota la gent que havia convidat,
així que vaig decidir de celebrar-lo igualment. Però, llavors,
la meva preocupació era si jo havia d'assistir-hi o no. El
costum no diu gran cosa sobre una situació tan extraordinària
com la meva. Així que, a última hora, vaig decidir quedar-me
a casa. El funeral es va desenvolupar, segons sembla, com era
previst, sense problemes, llevat que es va suprimir el fet concret
de l'enterrament, que va posposar-se fins després de la
meva mort imminent.
Però jo estava en una posició incòmoda. Em trobava els coneguts
pel carrer i em preguntaven:
—Caram! què fas aquí? que no t'havies mort?
I jo que mormolava alguna excusa i seguia el meu camí.
Sóc una persona seriosa. Sempre, fins llavors, havia complert
els meus compromisos i la meva formalitat es veia posada en
entredit tot just al final de la meva vida per aquesta situació
absurda.
I passaven els dies i jo no em moria. El metge em deia que
tingués paciència:
—Home, no s'amoïni. El seu estat no millora pas gens. El dia
que menys s'ho esperi, es morirà i tot quedarà solucionat de manera
satisfactòria.
Ho deia per animar-me, és clar, perquè ell se sentia en part
responsable de la meva situació, encara que ja se sap que
aquesta mena de pronòstics mai no són completament fiables.
Tanmateix, quan marxava, el vaig veure de reüll com em mirava
i feia, preocupat, com qui diu que no amb el cap.
Fins i tot, un amic, en veure'm tan capficat, em va proposar
una solució:
—Aquestes coses es poden resoldre. Vés al metge, que et posi una
injecció i s'ha acabat el problema.
I jo feia que sí, però no m'acabava de decidir. No em semblava
natural haver de recórrer a una mort provocada tenint
una malaltia incurable.
Però finalment vaig anar al metge, decidit a demanar-li que
m'ajudés a acabar amb tota aquesta comèdia. El metge, abans
de donar un pas tan decisiu, em va fer un nou reconeixement
general. Esverat, em va comunicar el resultat:
—No sé com s'ho prendrà, però li ho he de dir. És un cas ben insòlit.
Tots els símptomes de la seva malaltia han desaparegut. Miri
les anàlisis. Vostè és una persona completament sana i viurà molts
anys, encara.
Què havia de fer, jo? Deshonrat, no podia seguir vivint entre
els meus veïns com si tal cosa. La meva bona fama hauria
quedat definitivament en entredit. Per tant, vaig tancar la meva casa. 
Hi vaig posar un cartellet que deia:

P E R   D E F U N C I Ó

A través d'un intermediari discret, vaig vendre totes les meves
propietats, vaig canviar de nom i me'n vaig anar a l'Argentina.
Allí em vaig establir i, per cert, vaig fer fortuna.

(Del llibre 'L'home del barret'. 2006)



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada