El poeta Xavier Amorós cedeix tot el seu llegat a l'Arxiu de Reus

El poeta Xavier Amorós cedeix tot el seu llegat a l'Arxiu de Reus

Per confondre els incauts - 13

13.


M'assec al portal.
Avui tindrem visita
i m'he mudat i sóc
assegut al portal.

Em veig venir. Qui és
aquell que se m'assembla
i que espera a la porta
endiumenjat,
immòbil?


(Del llibre 'Per confondre els incauts' 1996)

OFICINA

OFICINA


Jo deia que sí
I, a l’altra banda de la taula
Un altre deia que no. Per terra
Una filera de formigues recollia unes engrunes d’esmorzar.
A l’altre despatx, una noia perdia el temps escrivint una carta
Sabent que no tindria el valor d’enviar-la.
La taula del meu davant era buida
Perquè el seu ocupant havia estat acomiadat feia tres dies.

I jo repetia sempre que sí
I el meu interlocutor negava.

La refrigeració no era prou bona i tots dos suàvem.
L’aigua de la gerra feia hores que era tèbia.
Es feia l’hora de plegar.
No sonava el telèfon.
Lluny, algú buscava en una agenda la meva adreça per enviar-me un missatge.
El rellotge avançava, empenyent engrunes de segons com les molles de l’esmorzar.
Els moments s’anaven disposant en filera al davant de la porta.
Però la situació no es resolia.

I jo seguia dient que sí
I l’altre seguia dient que no.

Hores després, l’home de la neteja ens va fer fora.


(De 'La fi del món'. 2005)

Geometria

Geometria

Les senyoretes del Carrer Avinyó,

ballen immòbils com dones africanes.

Entre triangles equilàters i cilindres

passen ballant les senyoretes d'Avinyó.

Les senyoretes del carrer Avinyó

són dels colors dels quadres de Cézanne,

tenen els ulls com les dones de Creta,

com els atletes pintats a les ceràmiques.

N'hi ha una que es capté com la figura

que fa de Crist en un fresc medieval.

La resta d'elles juguen a la platja

disfressades de franceses despullades.

Però, quan surt la lluna, s'arrengleren totes

i formen les figures constel×lades

de cercles i triangles. Com la música,

o com els nombres del vell grec Pitàgores.

(del llibre 'La felicitat'. 1996)

Als que, de tant en tant, seguiu aquests escrits

Aquest any no he estat gaire productiu pel que fa als meus apunts i tinc una sensació de deute amb les poques persones que, ni que sigui molt de tant en tant, hi doneu una ullada. D’una banda hi ha hagut circumstàncies personals que m’han fet més difícil disposar  del temps necessari, no per escriure, sinó per compondré una nota que em fes gràcia consignar aquí. També passa que estic empenyent-me a acabar algun dels relats que tinc a mitges i dedico el meu temps disponible a avançar en aquesta direcció. I quan estic escrivint una historia, intento esmerçar-hi tots els meus esforços, de manera que evito qualsevol distracció, com podria ser aquest blog. No sé si algun dels meus relats arribarà a un desenllaç satisfactori. De moment, tinc acabada una novel·la i tres més avancen paral·lelament amb penes i treballs. Si, com deia, aquest repte acaba de manera satisfactòria, us inclouré, ni que sigui imaginàriament, ja que jo no segueixo aquest costum, en aquella llista d’agraïments que de vegades s’inclou al final dels llibres

Procrastinació

De vegades hi ha paraules que, de sobte, sense saber com, es posen de moda. Sovint es tracta de termes tècnics que passen al llenguatge col·loquial perquè fan fortuna als mitjans de comunicació o a les xarxes socials. Darrerament sento parlar sovint de la procrastinació. Es tracta d’una síndrome que consisteix a posposar les feines que s’han de fer obligatòriament fins a l’últim moment, substituint-les per d’altres de més senzilles, i té a veure amb l’ansietat de tenir coses pendents, que paralitza i impedeix de portar-les a terme. Abans se’n deia perdre el temps. Jo sempre he esta víctima d’aquesta síndrome, o bé potser hauria de dir que sempre he tingut la tendència de deixar les coses per l’últim moment. Aquesta característica meva m’ha empès, de vegades per camins no necessàriament negatius. Fins i tot diria que la meva afició a les lletres em ve en part perquè, quan era estudiant i des de ben petit, substituïa els deures de l’escola per la lectura de llibres no obligatoris i per l’escriptura creativa. També durant uns anys, quan ja escriure creativament va convertir-se per a mi en una obligació auto imposada, quan estava escrivint un llibre que em costava d’acabar, passava temps netejant la pols del meu estudi i endreçant calaixos. D’aquesta anomalia, si se’n fa una gestió adequada, en poden sortir, com deia, coses interessants, per imprevistes, si s’evita de caure en la pèrdua de temps sense valor, com fer solitaris a les cartes o, simplement badar.

 

Fa uns anys es va posar també de moda la paraula resiliència. Aquesta em resulta més antipàtica, perquè tinc la sensació, no massa reflexionada, que es tracta d’una incorporació de l’anglès, tot i que la paraula es va fent lloc als diccionaris. Es tracta de la capacitat de resistir les pertorbacions externes i de recuperar l’estat inicial una vegada que la pertorbació desapareix. Crec que la fortuna d’aquest terme ve també del la psicologia, i s’ha incorporat al llenguatge col·loquial per la proliferació dels llibres d’autoajuda  i dels cursos d’aquestes matèries que surten com bolets per tot arreu.

Se m’acut que els dos temes, procrastinació i resiliència tenen un vincle en comú. Els procrastinadors, donada la seva tendència a evitar de fer, triguen molt a superar les pertorbacions que els afecten i, per tant, han de desenvolupar de manera especial la seva capacitat de suportar-les. Els procrastinadors han de ser, per tant, per força, resilients.

Samuel Beckett

Hi ha autors que m’interessen més del que m’agraden. És el cas de Samuel Beckett. Fa molts anys vaig quedar fortament impressionat per la lectura de 'Tot esperant Godot', la seva obra dramàtica més reconeguda, però les seves novel·les i els seus poemes, per més que reconec el seu valor i tot i que noto que, salvant les distàncies, experimenta amb idees i procediments que em són molt pròxims, no m’impressiona. Hi ha una relació distant entre nosaltres, freda. Tot i amb això, de tant en tant  rellegeixo els seus llibres per veure si aconsegueixo la connexió desitjada. Durant aquests dies m’he dedicat a la lectura dels seus poemes. N’he trobat dos que no recordava i que m’han sorprès. Potser, sense ser-ne conscient, Beckett m’ha influït més que no em pensava. Aquí els teniu. Els he traduït, més malament que bé, de l’original francès.

 

LA MOUCHE

entre la scène et moi

la vitre
vide sauf elle

ventre à terre
sanglée dans ses boyaux noirs
antennes affolées ailes liées
pattes crochues bouche suçant à vide
sabrant l’azur s’écrasant contre l’invisible
sous mon pouce impuissant elle fait chavirer
la mer et le ciel serein

 

LA MOSCA

 entre l’escena i jo

el vidre
buit fora d’ella

ventre a terra

cenyida en els seus budells negres
antenes enfollides ales lligades
potes de ganxo boca xuclant el buit
retallant el blau escarxant-se contra l’invisible
impotent sota el meu polze fa que trontollin
el mar i el cel serè

 

de MIRLITONNADES

flux cause

que toute chose
tout en étant
toute chose
donc celle-là
même celle-là
tout en étant
n’est pas
parlons-en

 
de MIRLITONNADES

flux causa
que tota cosa
tot i sent
tota cosa
i per tant aquella
i fins i tot aquella
tot i sent-ho
no l’és
parlem-ne