Presentació del meu darrer llibre El temps girat a l'Ateneu Barcelonès

El pròxim dia 1 d'octubre, a les set de la tarda presentaré el meu darrer llibre a l'Ateneu Barcelonès. Us hi espero.

La meva rival

Per casualitat, durant els darrers dies, algunes amigues de la meva quinta m'han fet comentaris sobre com els sembla que l'edat perjudica el seu atractiu. Això m'ha fet recordar un poema de Kipling en el qual una noia de disset anys manifesta la seva enveja per l'encant d'una dona de quaranta-nou que porta de cap tots els joves del seu voltant. M'ha fet gràcia traduir-lo i compartir-lo aquí. Només es tracta d'un exercici lúdic, de dissabte al matí, per tant, m'he pres algunes llicències en la rima i en la mètrica que espero que em perdonareu.

 

LA MEVA RIVAL

Rudyard Kipling

 

Vaig als concerts i a les reunions

sense trobar cap pretendent,

m’assec a soles pels racons

fingint que no estic malament.

Ella, i jo em dic que no hi ha dret,

sempre és al mig de l’enrenou

i això és perquè jo en tinc disset

i ella quaranta-nou.

 

Jo m’enrojolo per no res,

els meus colors venen i van,

ara les galtes s’han encès

i en un moment s’apagaran.

En el seu rostre blanc i net

el cutis sempre hi llueix nou,

el rubor que va i ve als disset

és al seu lloc als quaranta-nou.

 

Si jo tingués el seu encant

i fos el centre d’atenció

tot recitant un vers picant

o bé cantant una cançó!

No sé cantar ni cap verset

d’aquests grollers, jo bé ho sé prou,

però el pitjor és que en tinc disset

quan ella en té quaranta-nou.

 

Els jovenets venen i van

al seu voltant amb devoció.

No té l’edat per prendre amant

entre aquests nois... qui ho diu que no?

Van al voltant del seu carret

però cap d’ells ve al meu rickshaw

i això és perquè jo en tinc disset

i ella quaranta-nou.

 

Si toca anar a muntar a cavall

passa el mateix que als altres llocs,

ella és al mig de tots els balls

i jo sóc fora dels seus jocs.

Mai cap dels nois no em ve a trobar.

Per més que em posi un vestit nou

ningú no em vol treure a ballar.

Oh, si en tingués quaranta-nou!

 

Em diu nineta d’ulls cafè

i també dolça nena callada,

sempre em quedo al darrere, ho sé,

ella em fa ombra, em deixa eclipsada.

I si em presenta algun noiet

és perquè en busca algun de nou.

Els de seixanta les volen de disset

i els de dinou les de quaranta-nou.

 

El temps, però, passa volant

i el seu moment haurà passat

mentre jo em vagi fent més gran.

Ella es farà vella aviat.

L’únic consol, si és que n’hi ha algun,

es pensar, tant com ella fou

però en tindrà vuitanta-un

quan jo en tingui quaranta-nou!

 

 

 

My Rival by Rudyard Kipling

I go to concert, party, ball―

What profit is in these?

I sit alone against the wall

And strive to look at ease.

The incense that is mine by right

They burn before Her shrine;

And that’s because I’m seventeen

And she is forty-nine.

I cannot check my girlish blush,

My colour comes and goes.

I redden to my finger-tips,

And sometimes to my nose.

But she is white where white should be,

And red where red should shine.

The blush that flies at seventeen

Is fixed at forty-nine.

I wish I had her constant cheek:

I wish that I could sing

All sorts of funny little songs,

Not quite the proper thing.

I’m very gauche and very shy,

Her jokes aren’t in my line;

And, worst of all, I’m seventeen

While She is forty-nine.

The young men come, the young men go,

Each pink and white and neat,

She’s older than their mothers, but

They grovel at Her feet

They walk beside Her rickshaw-wheels―

None ever walk by mine;

And that’s because I’m seventeen

And she is forty-nine.

She rides with half a dozen men

(She calls them "boys" and "mashes")

I trot along the Mall alone;

My prettiest frocks and sashes

Don’t help to fill my programme-card,

And vainly I repine

From ten to two A.M. Ah me!

Would I were forty-nine.

She calls me "darling," "pet," and "dear,"

And "sweet retiring maid."

I’m always at the back, I know―

She puts me in the shade.

She introduces me to men―

"Cast" lovers, I opine;

For sixty takes to seventeen,

Nineteen to forty-nine.

But even She must older grow

And end Her dancing days,

She can’t go on for ever so

At concerts, balls, and plays.

One ray of priceless hope I see

Before my footsteps shine;

Just think, that She’ll be eighty-one

When I am forty-nine!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Jesús M Tibau llegeix un poema de El temps girat, de Xavier Amorós Corbella

de lector a escriptor: El temps girat, de Xavier Amorós Corbella,

Presentació del llibre de la meva germana, Maria Lluïsa Amorós, el 24 de març

El temps girat

En Memòria de Mark Strand

The End

Mark Strand

Not every man knows what he shall sing at the end,

Watching the pier as the ship sails away, or what it will seem like

When he's held by the sea's roar, motionless, there at the end,

Or what he shall hope for once it is clear that he'll never go back.

When the time has passed to prune the rose or caress the cat,

When the sunset torching the lawn and the full moon icing it down

No longer appear, not every man knows what he'll discover instead.

When the weight of the past leans against nothing, and the sky

Is no more than remembered light, and the stories of cirrus

And cumulus come to a close, and all the birds are suspended in flight,

Not every man knows what is waiting for him, or what he shall sing

When the ship he is on slips into darkness, there at the end.

El final

Mark Strand

No tothom sap què cantarà al final,

mirant el port mentre el vaixell s’allunyi, o com serà

quan el brogit del mar l’immobilitzi, allà al final,

o què haurà d’esperar quan sigui clar que ja no tornarà.

Quan hagi passat el moment de tallar la rosa o d’acaronar el gat,

quan la posta de sol que incendia la gespa i la lluna plena que l’omple de rosada

ja no hi siguin , no tothom sap què hi haurà en el seu lloc.

Quan el pes del passat ja no es recolzi en res i el cel

sigui només llum recordada i les històries de cirrus

i cúmuls s’acabin i els ocells quedin suspesos en ple vol,

no tothom sap què l’estarà esperant o què haurà de cantar

quan el vaixell on vagi s’introdueixi en la fosca, allà al final.

 

El llegat del Xavier Amorós, poeta

REUS DIGITAL

10 d'Octubre de 2014, per Enrique Canovaca

Xavier Amorós, acompanyat dels seus dos fills Josep Gallofré

 

L'aprenentatge d'un jove Amorós en la literatura poètica, als anys 40. El perfeccionament del seu llenguatge fins arribar al realisme social i críticde finals dels anys 50. I la seva decisió personal de deixar de banda la poesia en no sentir-se capaç d'expressar allò que tenia al cap. És el procés artístic i personal que podrà comprovar el lector després de fer-se amb el llibre 'Antologia Poètica (1940-1964) Xavier Amorós', editada per Germania i que es va presentar, aquest dijous al vespre, al Centre de Lectura, en una sala d'actes plena de gom a gom.

La selecció de poemes "és força àmplia i només he prescindit d'allò objectivament prescindible", comenta l'il·lustre Xavier Amorós, en una entrevista concedida a LANOVA Ràdio. En el treball d'acotació hi han participat els dos fills del reusenc, Xavier Amorós Corbella i Maria Lluïsa Amorós. "Hi ha poemes meus dels 17 anys, aquells que hem considerat més endreçats", indica l'escriptor, qui va deixar conscientment d'escriure poesia després de guanyar el premi Carles Riba, l'any 1964.

Amorós explica a LANOVA Ràdio que ell no se sentia capaç d'expressar en paraules allò a què volia aspirar i que "tot ho podia narrar a través de la prosa". "Ho he fet en primera persona, a través d'una gran quantitat d'articles, com una mena de notari de conversa en una sola veu, amb un llenguatge propi". D'aquí neixen els textos més coneguts del reusenc, dedicats especialment, a la ciutat i la comarca, l'entorn, "el meu món", segons les seves paraules.

Però el món prosístic d'Amoròs ve precedit per un poètic, que queda força ben resumit en aquesta antologia. "Gràcies al llibre, les noves generacions podran accedir a la meva poesia. Fins ara, hi havia les obres completes que són molt boniques i luxoses però em preocupaven els meus versos dels anys 50 i 60. Ara, qualsevol que tingui caprici de conèixe'ls els té a l'abast", afirma l'escriptor.

El seu procés d'aprenentatge poètic ve precidit d'un enamorament cap a certs poetes. Un d'ells és en Josep Maria de Sagarra. "Quan era jove el llegia en veu alta, tancat a l'habitació", recorda Amorós, qui compartia l'afició amb en Manel Domènech, "fill de l'impulsor del Reus Deportiu". El reusenc també destaca el nom de Josep Maria Prous i Vila: "el meu pare tenia els llibres, els seus versos sobre la guerra d'Àfrica, que hi estava en contra". I especialment, Amorós diu haver-se enamorat de Salvador Espriu, "al qual vaig conèixer personalment", i de Vicent Andrès Estellés, "un poeta que encara llegeixo".

Amb alguns d'aquests autors hi va coincidir Amorós en la gala poètica reivindicativa, de primers dels setanta, celebrada a Barcelona, i que va comptar amb la presència de milers de persones, "ben contades, no com ara fan els mitjans o els partits polítics", recorda l'il·lustre reusenc. "Hi havia 300 grisos esperant a la porta i vaig ser un dels vint escollits per actuar al final", continua Amorós, qui després de deixar la poesia, l'any 1964, encara hi va escriure alguns poemes més, però només per encàrrec.

De l'època 'daurada' de la mètrica i el realisme, Amorós també li va dedicar una part de la seva feina al poble del seu pare, Pradell de la Teixeta. El seu treball ha quedat plasmat en el llibre 'Enyoro la terra. El Pradell de sempre'. "Aquests poemes els estimo molt, es troben entremig del realisme històric i crític i l'anterior manera de fer versos", assegura l'escriptor. Part del seu altre llegat poètic es va poder escoltar, aquest dijous al vespre, al Centre de Lectura, a través de les veus del col·lectiu 'En veu alta'.

Ressenya de la presentació de l'anologia de poemes del meu pare