L'impostor (2005)

L’IMPOSTOR

(apunts, esbossos i notes)

Basta un’occhiata allo specchio

per credersi altri.

Eugenio Montale. I travestimenti. Quaderno di quattro anni

1.

Quan em miro al mirall

ja no veig una cara coneguda

sinó el rostre sorrut d’un vell que em mira

mig enfotent-se, mig desconfiat.

Aquest qui és? he de concloure

que no és altre que jo

mateix perquè respon

als gestos que li ordeno.

Però no és cert: un vell m’ha suplantat.

2.

només per a mi

I era de nit i no sabia veure

quin era el lloc correcte per dormir-hi.

M’anava ajaient en un llit i en un altre

però m’incomodava alguna cosa

i vaig acabar dret al passadís.

Al passadís, a fosques, fumava, solament

per veure un punt de llum vermell i no quedar-me

desorientat, a cegues, a soles a les fosques.

I va venir a buscar-me. No em va dir

cap paraula. Només em va agafar la mà

per portar-me al seu llit, el llit que era el correcte

per passar-hi la nit i vaig dormir-hi amb ella.

Aquesta és una història real però banal

que explica la importància de ser al lloc adequat

en el  moment que toca.

3.

Cel enllustrat amb raigs de vent.

Un sol com nou. L’aire és tan fred

que respirar fa mal. Avui

camino ràpid sense observar ningú.

No puc mirar la gent que passa

tot passejant. Només cabòries

de dins de casa.

4.

Em miraré la cara

El mirall em retorna

una imatge que no acabo de conèixer.

Aquest sóc jo. Un somriure que s’insinua

en una cara que ja comença a reflectir la meva edat.

Recordo allò que diuen,

que a partir dels quaranta cadascú és responsable de la seva cara

i no em sé imaginar quina responsabilitat

es deriva d’aquesta cara meva

  

5.

Final d’hivern

i

A Vilafranca vam comprar tisores de podar i manetes de porta.

Vam comprar al viver una anglesina per al porxo del jardí.

Vam dinar sota el porxo amb un vi de Gandesa que m’agrada.

Mentre feia la migdiada, vas lligar l’anglesina a les bigues del porxo.

Esperarem les flors i després les fulles,

cada dia d’aquesta primavera.

ii

Posar oli d’hivern a la morera amb xaparra.

Podar mínimament el lledoner de la baixada.

Tapar amb més grava les marques que els senglars

han deixat al terra de l’entrada.

Plantar pèsols a l’hort.

Passar més temps al sol.

iii

Hi ha quatre capgrossos

nedant en cercle

a dintre de la bassa

però encara no he vist

cap salamandra.

6.

Dia de vent.

Tot em convida

a la síntesi.

7.

Senyor meu

Deixa’t estar d’històries:

si has pogut realitzar la transacció,

si has cobrat el diner que et proposaves,

oblida’t d’aquells danys col·laterals

que s’hagin produït. Inevitablement

de cada bé en sorgeix un mal

i a l’inrevés: de cada mal en surt un bé.

No cal que et penedeixis, ja està fet

i tens al teu poder la quantitat

convinguda. Quedes en soledat

rosegant la recança de pensar

si n’hauries pogut obtenir més.

8.

Cançó

M’escolto les paraules del vell que tinc al cap.

No vull sortir de casa. El fred ha congelat

el meu cos, les orelles, les dents, els ulls, les mans.

Desgrano lletanies i rosaris profans

sobre mi i sobre els altres, sobre el que m’ha passat.

Revisc velles escenes i, repassant, refaig

les coses que quan foren em van passar per alt.

El vell que tinc a dintre es riu dels meus afanys,

em retreu les mancances i menysprea el que he estat,

només em deixa viure recordant el passat

perquè entengui la manca de sentit d’aquest joc

ridícul i macabre, que s’acaba de cop

i que no dóna marge per reparar els errors.

Si tornés a ser jove repetiria errors

que ara em semblen estúpids, però aleshores no.

El vell que tinc a dintre és tan enze com jo

per més que em sermonegi i em faci de censor.

9.

Ja fa dies i dies que no sona el telèfon.

El veig allà, impertèrrit, aguantant totes les meves

mirades de biaix mentre faig altres coses

per no fer la impressió que espero una trucada.

Una trucada que no sigui d’aquelles d’hola bon dia,

una trucada com la del general que rep les novetats,

quan les tropes formades esperen que ell arribi

després d’haver assolit els darrers objectius.

Una trucada de la dona que finalment accepta.

Una trucada dient que m’ha tocat la loteria.

Però ja fa alguns dies que no sona el telèfon

i ja me’n despreocupo, tot i que això no evita

mirades d’impaciència cap al telèfon mut.

10.

Quan em quedo callat se m’apareixen els absents,

tots aquells que, estimant-los, per un o altre motiu

s’han quedat endarrere i ja no són amb mi.

Quan em quedo callat sovint dialogo amb ells

explicant-los perquè la vida els ha portat

tan lluny de mi. Un monòleg en va,

un costum com de foll, que em fa gesticular

i sovint parlar sol, però jo no estic sol,

jo mai no estic a soles sinó que m’acompanyen

tant si ho vull com si no, aquells que ja  no hi són

i que em retreuen severament la meva absència,

sense raó, o amb raons que no accepto.

Quan em quedo callat els absents apareixen.

11.

Com més va, més constato que la vida segueix

un pla determinat. Solament és qüestió

de saber on vols anar i adreçar-hi els teus passos.

Sóc allò que pensat, sóc allò que he menjat,

sóc allò que he volgut, sóc com m’he definit

i només és en mi la clau per desistir-hi.

I si em miro al mirall i el que veig no m’agrada,

és solament a mi a qui puc reclamar.

Inútilment, ho sé, hi ha moltes decisions

que  no es poden canviar, per més que es reconeguin

passats els anys errònies. Però deixem-ho córrer.

Només volia dir que solament nosaltres,

cadascú de nosaltres som l’únic responsable,

i no valen retrets ni laments que són cosa

dels inconscients i els febles, de nosaltres mateixos.

12.

Poetes

Aquesta gent poc avesada a viure,

amb un gust obsessiu per la paraula

entesa com a estri, despullada

de la seva innocència,

generalment entestats a parlar

de coses fosques que ningú no entén

i a ningú no interessen,

una mica pesats i vanitosos

perquè es creuen que estan posseïts pel seu art.

No són gent agradable. Però cal

jutjar-los, solament pels ben escassos

instants de connexió amb, com dir-ho, amb el geni,

els seus moments de glòria, que el comú

de la gent no trobaria que compensen

tants esforços, afanys i desenganys,

tants anys de temptejar i d’equivocar-se.

13.

Parlo en veu baixa

i no aixeco la veu

ni aixeco els ulls

per no trobar-me

amb totes les mirades

pendents de mi, la multitud

silenciosa que espera

les meves paraules en veu alta.

Ells hi són des de sempre

presos d’expectació

estupefactes davant del meu silenci

però encara atents

esperant.

14.

Canon

En un principi va ser JV Foix,

d’ell vaig aprendre les poques coses que encara sé.

Joan Vinyoli volia ser Rilke

però finalment va esdevenir Joan Vinyoli.

Espriu, d’alguna forma és el primer de tots.

Llàstima que sovint està de poc humor.

Ferrater era insolent, pretenia ensenyar-nos

com havíem d’escriure per no ser provincians.

Com a lector, sempre em barallo amb Gimferrer

però sovint acaba guanyant ell.

Possiblement hauria d’esmentar alguns amics

o ser condescendent i afegir-ne uns quants d’altres,

però, si sóc honest, no hi veig ningú.

Jo ni m’hi acosto, no cal dir-ho.

Encara que al final vacil·laria

sobre si hi incloc Vicent Andrés

Estellés.

15.

Un altre dia sense pluja.

El vent i el fred campen pertot.

Camino embolicat en un abric.

Vaig cap a la feina.

No plou.

16.

materialisme màgic

T’adones?

Havia començat l’Era d’Aquari,

l’era de l’esperit,

el final de les guerres,

el temps de la fraternitat universal,

l’edat de Déu front a l’edat

que deixàvem enrere.

Però el Déu veritable era el d’Alistair Crowey,

era Ctulhu.

L’era de l’ideal

aviat va convertir-se en un mal son.

Com vam poder, vam haver de tancar-li la porta

i persistir en l’antiga negació del transcendent

per salvar-nos del caos.

17.

Tornem-hi

Un poema és un forat que condueix

des de la realitat de la vida ordinària

a un altre lloc, definit solament

per les paraules que conté el poema.

En el millor dels casos. Un poema dolent

és un forat que no era prou profund

per arribar a l’indret que proposava

i deixa que el lector s’hi esberli el cap

o que es quedi encallat a l’orifici

imperfecte. Aquest poema no

és un poema a l’ús, és un avís

sobre els perills que pot guardar un poema

per al lector novell.

18.

El fred s’escola per totes les escletxes.

Tremolo a sota de les mantes

i imagino imatges que se m’emporten lluny.

M’adormo. El fred cedeix, suposo, i somio

fins que arriba l’hora de llevar-me.

Torna a envair-me el fred del dia que comença

i viuré glaçat durant tota la jornada

esperant només el somni que em temperi.

  

19.

A la part alta de la prestatgeria

busco els llibres de Brecht, aquell autor

que vaig estimar molt i que he oblidat.

Hi trobo aquell poema de la dona

que fa feines humils a la taverna

però somia el dia que arribarà el vaixell

que la redimirà mentre mata tothom

que la menysté. La Molly dels pirates.

Se m’acudeix que tots vivim així,

esperant aquell dia que arribaran els nostres

i impartiran justícia i ens reivindicaran.

Però he comprès fa temps

que aquells que són els meus,

un grup desgavellat i heterogeni,

no vindran mai

20.

Miri, Larsson

Miri, Larsson, les seves històries

són molt entretingudes i segura-

ment el públic restarà

bocabadat i dirà que és magnífic.

També n’estic segur que s’ho ha passat

d’allò més bé escrivint-les i que es creu

que amb això n’hi ha prou per fer bons llibres.

Però s’ha aturat mai a meditar

si tot això que ha fet és un avenç

per a vostè, per la literatura,

per al millorament del seu idioma?

Sé que aquesta objecció condueix

sovint a la paràlisi,

jo mateix ja fa temps que no escric,

que al mateix Goethe l’hauria fet dubtar,

però es tracta d’això, ni més ni menys.

21.

Creació

i

L’aprenentatge inútil d’acaronar l’aroma,

d’ensumar les paraules, de mirar melodies,

ha quedat ensorrat entre lectures seques,

al darrere d’un rostre de celles arrugades.

Però potser algun dia germinarà de nou

i em tornarà a fer alegre, despreocupat, il·lús,

com era temps enrere, abans d’haver adoptat

la meva concepció desenganyada

de tot, de tota cosa, que avui dia em conforma.

ii

Totes aquestes paraules ja no volen dir res

es queden en silenci, absortes, enganxades al paper

però ja exhaustes.

No trobo la manera d’obrir la superfície

tan llisa i uniforme d’aquest paper cobert

de no res, d’objectes falsos, per trobar

la saba  que transforma les paraules

en éssers animats, en vida veritable.

iii

El nen que descobreix les primeres paraules,

el taumaturg que descobreix el sortilegi,

 l’estranger que de sobte s’adona que comprèn la llengua nova,

el venedor ambulant que subjuga l’auditori,

aquell ociós que finalment acaba un crucigrama,

l’humorista que inventa un acudit que fa petar de riure

i jo que temptejo debades aquesta trista nota.

iv

Alguna gent em deia que havia de tenir

ambició literària, els meus escrits no eren

més que composicions escadusseres,

modestes, simples i sense volada.

No sabia què em deien. Sense haver-ho

meditat ni molt menys teoritzat

escrivia seguint només el meu impuls

sense cap estratègia ni un discurs

teòric. I això creia que era honest

i no calia més. Segurament

estava equivocat. Vaig tenir sort

malgrat la ingenuïtat me’n vaig sortir

crec que no malament. Però no obstant

només la veritat no fa una obra.

v

Quan escric sento un home que em mira per sobre de l’espatlla.

Amb una veu seriosa em diu: Perquè ho escrius,

això, no saps que ara,

en aquest temps, la paraula ha caigut en un profund descrèdit?

Aprèn a dibuixar, canta, no perdis

el temps pensant discursos que a ningú no interessen,

col·lecciona segells o, si no tens

altra cosa millor, fes art efímer

amb una esponja i un escuradents,

però no perdis temps amb les paraules.

Insulto l’home i marxa deixant-me per inútil

però s’ha dissipat la idea que volia

explicar i ho deixo córrer.

22.

Cada cop que tinc gana faig càlculs sobre el greix

que conté cada cosa que em podria menjar.

Al final, menjo allò que resulta del pacte

entre el desig i el càlcul i em sento miserable

amb una pastanaga i una llesca de pa.

I, malgrat la penúria, la meva panxa creix

un centímetre i mig cada dos anys.

Tot això és trist, tan trist, que em sembla que no es pot

escriure sobre això. Pertany a aquella esfera

íntima que no es pot mostrar. Pura impudícia.

23.

De tant en tant somio

només un tros de pell i sé que és teva,

solament unes mans que a les palpentes

busquen les meves mans,

uns cabells entre la multitud,

unes ulleres oblidades,

calces deixades entre la meva roba,

i sé que encara hi ets.

24.

Només a través dels teus ulls he conegut el món,

aquella part de món a la qual de cap altra

manera no m’hauria pogut acostar ni intentar de comprendre.

Amb tu he vist la misèria i també l’alegria de pobles de l’Àfrica,

he viscut el perill d’alguns ports d’Amèrica del Sud,

he menjat ostres clavades a la coberta d’un vaixell mercant

en arribar a New Orleans,

he imaginat els ulls de dones que oferien

el seu cos sense entendre què deien ni què hi havia al fons

de la seva mirada, i paisatges llunyans, de l’Índia o de Tailàndia.

Si el valor d’una vida es mesura pel que dones als altres,

després de tot, ara que ets lluny, recordo que m’has donat això,

testimonis directes d’algues parts del món

i d’una vida tan allunyada de mi

que no hauria pogut ni tan sols arribar a imaginar-la.

25.

El cinc

 

i

Una vida avorrida,

sense anècdotes, plana,

també sense patir. Una vida

plena de moments plàcids, sense angoixes.

ii

És per causa de la llum que el rostre s’il·lumina

o és el somriure que il·lumina el rostre

que fa créixer la llum? Avui venia

malhumorat per totes les petites agressions

del dia. Però tot s’ha suspès i solament

hi havia llum que creixia pertot.

iii

Busco trenta maneres de no dir

que avui no serà igual que els altres dies,

que avui tindré més temps per despertar-me

i posar-me content en veure créixer

la llum, fins que la feina se m’emporti.

iv

Arribarà demà

i tocarà oblidar,

no capficar-me

per no posar-me trist.

No pensis i treballa

i empeny un altre dia

i tots els que convingui

perquè torni a arribar.

v

Són els trenta minuts dels teus forats

que em posen tan content. Hi posaré

la llengua i tos els dits, la meva cuca.

Són els trenta minuts dels teus forats,

les orelles, el nas, la boca, la vagina

i el cul també. Són pocs minuts

i em posen tan content.

26.

I passen anys i els paisatges s’esborren,

escenaris dels temps deixats enrere.

Cada cop que algú mor

es destrueix l’espai que ell habitava.

Rememoro ciutats que no existeixen

i fins i tot el record sembla buit,

com un anar i venir enmig de la fosca.

Algú que se n’ha anat.

Una ciutat perduda.

27.

Perquè tenim memòria

si només ens serveix per falsejar el passat?

Si revisqués realment els meus records

no m’hi retrobaria,

veuria un noiet tímid, silenciós,

en un racó de totes les històries.

Els records només tornen per torbar-nos,

de tant en tant.

De l’experiència només val la sensació de tenir-la.

L’ensenyança és millor que l’anècdota que te l’ha procurada.

Per tant, oblida.

28.

Ideals

Totes aquelles coses que te’m feien llunyà,

les teves  fidelitats, les teves causes,

amb el temps ja no tenen importància.

Al final, només queden els homes

i les dones, despullats, front amb front,

per dir-se cruament les veritats.

I el cert és que tot allò que ens separava

ja no té cap sentit.

Però tant se’ns en dóna.

  

29.

Oriental

Llevar-me no tan d’hora,

fingir que ha estat un somni,

conèixer alguna dona.

Descendir des dels núvols,

comprovar les trucades,

deixar passar les hores.

Empassar-me saliva,

arribar tard a casa

i l’endemà tornem-hi.

30.

Qui hagi tingut la sort de viure tres dies de completa alegria,

només tres dies, pot començar a guardar una part d’alegria en el seu cos,

en alguna part del cos on s’acumuli l’alegria. L’alegria

és com el greix que es posa a la panxa quan s’ingereix de més,

és com l’oxigen que va a parar a la sang quan respirem.

Però l’oxigen de l’aire i el greix dels aliments són més fàcils d’obtenir                                                                                  que l’alegria.

L’alegria es fabrica per estranys procediments

i és rara. No s’obté sinó penosament

tot i que el cos necessita alegria com aire o aliments.

31.

Ebri de mi, sord de sentir les meves

soles paraules, resto

exhaust. Perdre aquest llast,

la meva identitat,

per no sabent qui sóc, què soc, poder ser lliure.