Els llibres que no hem llegit

Som hereus d’una història cultural en la qual, no fa pas tant de temps, el total del coneixement humà podia ser adquirit per una sola persona, si perseverava en la seva adquisició, i la dificultat més gran per a la seva obtenció era la disponibilitat de fonts fiables a l’abast. Però ja fa temps que això no és així. Seria materialment impossible aconseguir l’ideal de l’home renaixentista de reunir tot el saber de la humanitat. Per les mateixes causes, tampoc no és possible haver llegit tots els llibres, de fet ni tan sols no és desitjable. Tot i amb això, l’ànsia de saber-ho tot encara té algunes revifades, especialment de tipus comercial. De tant en tant apareixen llibres com La cultura: tot allò que cal saber, o algun títol semblant, que et prometen que, si assimiles el contingut d'uns quants centenars de pàgines, hauràs assolit l’estatus de persona culta. Però com que ja és evident que no serem capaços de conèixer tot el que hi ha, més sovint apareixen prescriptors que ens ajuden en allò que cal saber, tot guiant-nos en la selecció de les matèries a les quals ens hem de dedicar per esdevenir realment cultes. I és que ser una persona culta no se sap ben bé què vol dir en aquests temps de confusió però encara manté una mica de prestigi. Centrant-nos en la literatura, fa uns anys va tenir molt de predicament el llibre del crític Harold Bloom que es deia El Canon Occidental i en el qual pretenia deixar establert quins llibres valia la pena tenir en compte en la història de la literatura – occidental – i quins podien ser descartats sense recança en el camí de l’assoliment d’una sòlida cultura literària. Tot plegat és força discutible i si m’hi posés m’embrancaria en una llarga disquisició.

Però el que em proposava escriure és una cosa molt més simple. Tots tenim, en el nostre bagatge literari, una pila de llibres que hem llegit però també una llista de llibres que creiem que hauríem d’haver llegit. En aquesta llista de llibres no llegits abunden els mites de la cultura literària amb fama de difícils, des del Quitxot a l’Ulisses de James Joice, que deuen ser dels més freqüents, o A la recerca del temps perdut de Proust o L’home sense atributs de Musil o Crim i càstig de Dostoievski. Tots ells tenen en comú que són molt llargs, uns més que altres, i que tenen fama de ser difícils de llegir. La veritat és que tot és posar-s’hi. Molts dels lectors que tenen aquesta mena de relació d’atracció i aversió respecte d’aquests llibres veurien que si comencen per la primera pàgina, amb paciència, la cosa va avançant i que només cal mantenir l’atenció un mica desperta. Llegir no és dolorós tot i que en alguns casos pugui resultar senzillament tediós. Un subgrup d’aquestes persones expliquen que els guarden per a la jubilació perquè no tenen temps. Però això, deixeu que us desenganyi, amics, tampoc no és veritat, si un no llegeix abans dels seixanta - cinc anys no hi a cap motiu per què ho faci més endavant. Llegir ha des ser un plaer i, si no ho és, més val que deixem de banda aquestes pretensions de ser diferents del que som i ens dediquen a allò que realment ens agradi. És com si jo mateix, posem per cas, digués que quan em jubili em dedicaré a jugar al golf perquè ara no tinc temps. Francament, hom no pot pas dir què serà d’ell en el futur, perquè tots podem canviar de gustos, d’hàbits i de tot el que vulguis, però si no he tingut cap mena d’inclinació cap al golf fins al meus cinquanta tres anys, no veig perquè l’hauria de tenir més endavant.

Pel que fa als llibre que jo no he llegit, crec que puc dir amb bastanta franquesa que hi ha moltíssims llibres que no conec i també moltíssims que no m’interessen o no he trobat el moment adequat per llegir, però no visc aquest fet com una mancança. Potser és perquè tinc molt poc respecte reverencial pels llibres, si n’agafo un i veig que em resulta avorrit, el bandejo sense contemplacions. Sobre els llibres que tinc per llegir, només vull esmentar aquells que ara tinc en una pila esperant que els arribi el torn. Són bastant prometedors. Aquí els teniu. Pregúntale al polvo, de John Fante, amb un pròleg de Charles Bukovski, Stoner, de John Willliams i El libro de las bromas, de Nick Currie. També hi ha un parell de llibres que he començat però que no puc llegir de pressa per diferents motius. És el cas de Por el bien del imperio de Josep Fontana que és fascinant però tan llarg que l’he d’anar llegint a estones i intercalant-lo amb d’altres, i La casa de hojas, de Mark Z. Danielewski, que és una novel•la tan complicada des del punt de vista estilístic que em costa de llegir i només m’hi puc concentrar estones més aviat curtes. En pròximes entrades us explicaré si he avançat en aquesta llista de llibres per llegir o mig llegits.