Je est un autre

Penjo una temptativa de traducció d'un poema de Lawrence Durrell amb què m'he entretingut aquesta tarda.

Je est un autre

Lawrence Durrell

He is the man who makes notes,
The observer in the tall black hat
Face hidden in the brim:

In three European cities
He has watched me watching him.

The street-corner in Buda and after
By the post-office a glimpse
Of the disappearing tails of his coat,
Gave the same illumination, spied upon,
The tightness in the throat.

Once too meeting by the Seine
The waters a moving floor of stars,
He had vanished when I reached the door,
But there on the pavement burning
Lay one of his familiar black cigars.

The meeting on the stairway
Where the tide ran clean as a loom:
The betrayal of her, her kisses
He has witnessed them all: often
I hear him laughing in the other room.

He watched me now, working late,
Bringing a poem to life, his eyes
Reflect the malady of De Nerval:
O useless in this old house to question
The mirrors, his impenetrable disguise.

Je est un autre

Lawrence Durrell

Ell és l’home que pren notes,

l’observador de barret negre

i cara oculta rere l’ala:

a tres ciutats europees

ell m’ha mirat quan me’l mirava.

En una cruïlla a Buda

passat correus vaig veure el rastre

del seu abric que s’esmunyia,

vaig descobrir que m’espiaven

i se’m va fer un nus a la gola.

Ens vam trobar de nou al Sena

l’aigua era un sòl d’estrelles mòbils,

rere la porta ell ja no hi era

tot i que a terra fumejava

un cigar negre dels que fuma.

La trobada a les escales

un flux tan net com un teler:

la traïció d’ella, els seus petons.

Ell ho observava i sovint

sento com riu a l’altra cambra.

Ara em vigila quan, de nit,

pareixo versos, els seus ulls

mostren el mal de De Nerval:

Oh, no preguntis als miralls

d’aquesta casa, ell se’n disfressa.

Sobre ‘El dia de l’escórpora’ de Josep Bonet Pinyol

Que jo em trobi en aquest moment redactant aquest comentari sobre ‘El dia de l’escórpora’ és degut exclusivament al fet que el seu autor és nascut a Reus. Llegeixo poques novetats. Normalment és l’atzar, en la forma d’un sobtat interès per un escriptor o bé un tema, allò que em mou a obtenir un llibre i dedicar una part del meu temps lliure a la seva lectura. Per això, si no fos per aquesta casualitat, molt probablement, i hauria estat una llàstima, aquest llibre m’hauria passat per alt.

En vull destacar tres qualitats fonamentals. La primera és que sap descriure, amb poques pinzellades, gairebé amb esbossos, l’ambient d’un poble de costa del sud de Catalunya. L’ambientació m’ha transportat als llocs que descriu i que jo he conegut de prop, encara que faci molt de temps que no m’hi apropi. El segon és que sap utilitzar un llenguatge que reprodueix la parla de la zona amb naturalitat. La tercera, que gasta un sentit de l’humor molt poc freqüent en els llibres catalans que he llegit els darrers anys i que personalment trobo en falta.

La història és gairebé un pretext per desenvolupar les intencions literàries de l’autor. A dins del mar apareix un peix, una escórpora gegant, que es dedica a cruspir-se tota la gent que pot. Aquest fet provoca una sèrie de reaccions en la població, que viu del turisme de platja, les forces vives i les autoritats, que van des de la negació fins a l’intent d’utilitzar aquesta amenaça com a reclam addicional per als visitants. L’acció es desenvolupa amb lleugeresa. M’agraden especialment els cops d’efecte que es produeixen quan el desenvolupament esperable de qualsevol escena queda interromput sobtadament per la irrupció del peix mossegador.

No vull donar més pistes, només vull recomanar vivament la lectura d’aquest llibre tan divertit.