Avui apareix a La vanguàrdia la notícia de la mort de Teresa Bertran Rossell, com a escriptora, Teresa d'Arenys. Recordo la forta impressió que em va causar el seu llibre Aor quan el vaig descobrir. Va ser el seu primer llibre, que havia guanyat el premi Amadeu Oller de 1974 i, per tant, devia ser de l'any 1975. Jo tenia quinze anys, sentia passió per la poesia i tenia vocació de poeta. De fet, havia començat a intentar escriure alguns versos. Els poetes joves de llavors eren molt dinàmics i se'n sentia a parlar molt. Havia començat a funcionar l'editorial LLibres del Mall i a casa rebíem cada llibre, de Ramon Balasch, de Maria Mercè Marçal, de Miquel de Palol, Xavier Bru de Sala i tants d'altres, com un aconteixement. Tanmateix, de la Teresa no en vaig tornar a sentir a parlar durant molts anys. I m'estranyava, perquè els seus poemes encaixaven força amb la poesia d'aquests joves poetes i, sobretot, era excel·lent. Aor encara em sembla un dels llibres més reeixits d'aquells anys. Em va impressionat tant, que vaig intentar posar música a alguns dels poemes del llibre (aquesta afició la vaig anar deixant, a mesura que em vaig anar fent gran i més conscient de les meves limitacions com a cantant i com a músic). Després vaig poder retrobar el rastre, discret però perceptible, de Teresa d'Arenys. El 2015 va aprèixer un volum d'Obra Poètica que aplegava set llibres. Les literatures es fan sòlides amb l'existència d'aquesta mena de figures, de gran alçada però allunyades dels focus, troballes amagades per als que saben trobar-les. Gràcies, Teresa.
